Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris paremiologia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris paremiologia. Mostrar tots els missatges

divendres, 4 d’abril del 2014

Origen del refranyer català

Davant la insistent pregunta (o queixa) d’alguns dels participants en l’Enquesta dels refranys més usuals de la llengua catalana en el sentit que molts refranys els senten com a castellans o acastellanats (traduccions directes del castellà), volíem compartir unes quantes reflexions al respecte.

  1. Tradició oral. Tenint en compte que els refranys provenen d’una tradició oral molt antiga i remota, resulta molt difícil determinar el moment exacte del seu naixement i és més difícil encara assegurar en quina llengua van aparèixer o es van generar.
  2. Origen comú en la tradició bíblica, grecollatina o àrab. És absurda la baralla per intentar determinar la paternitat d’aquestes peces atribuïda a una o altra llengua romànica, perquè és molt habitual trobar dites en la majoria de llengües romàniques en un format idèntic o molt semblant, perquè pertanyen a citacions bíbliques o a fonts àrabs, gregues o llatines anteriors, d'on, al seu moment, van passar a les llengües romàniques.
    1. Alguns exemples. Així, ens han criticat usar expressions com Ull per ull dent per dent, citació bíblica que ja apareix en les primeres traduccions de la Bíblia a la llengua catalana (un dels primers llibres traduïts al català), o Tant va el càntir a la font que al final es trenca, que és un proverbi que ja apareix així en Francesc Eiximenis, a finals del segle XIV i el podem considerar dels proverbis més antics del català, o Qui a bon arbre s’acosta ben ha del fruit i de la ombra, que ja apareix així documentat en una traducció de proverbis àrabs del segle XIV, també. Podríem seguir i seguir.
  3. Educació. A causa de l’educació rebuda i possiblement pels anys difícils de supervivència i ús públic del català durant la dictadura franquista i altres moments amb forts atacs a la nostra llengua, les podem haver après en una altra llengua (la castellana, per exemple) i ens semblen més habituals. Però això no treu que puguem documentar-les en català i que sigui una expressió pròpia i sovint existent abans i tot que en altres llengües romàniques.
  4. Variants geogràfiques. Hi ha una gran diversitat de variants a tot el territori de parla catalana i expressions que poden sonar estranyes a un parlant barceloní o valencià, poden ser ben usuals i conegudes per a un parlant de les Illes o del Pallars, sense anar més lluny. O a l’inrevés, és clar. Per això vam incorporar la columna “Variants” al qüestionari, perquè cadascú hi anotés la variant que coneixia de cada parèmia proposada.
  5. Pèrdua dels primers testimonis escrits. Els primers repertoris de proverbis catalans no s'han conservat i només ens han arribat a través de traduccions castellanes o franceses (segons fons bibliogràfics francesos) i alguns recopiladors de proverbis castellans eren de nació catalana o sovint feien esment a proverbis catalans. Tenim així servit un bon còctel per interpretar.
  6. Si en voleu saber més... Us remetem a les obres d’uns bons especialistes en l’origen dels proverbis catalans, com són Maria Conca i Josep Guia i, per exemple, el seu llibre Els primers reculls de proverbis catalans (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1996), entre d’altres.

dilluns, 12 de maig del 2008

Diferències entre frases fetes i refranys

Quan vam tractar, al principi d'aquesta paremiologia didàctica de la classificació taxonòmica de les parèmies, vam concretar un parell de fronteres clares per tal de distingir-les entre elles, malgrat sempre vagin posades en el mateix sac:
  • el que va de la paremiologia sàvia a la paremiologia popular (el refrany i el proverbi són populars, mentre que l'aforisme, la sentència, la màxima o l'apotegma són d'origen culte)
  • i en l'àmbit de la funció que fan en el discurs, les que conformen una clàusula completa i inalterable dels que només són una part del discurs, en forma de frase o locució.
Si no quedés prou clara aquesta distinció, quan ens referim a una frase feta, que pot ser alterada i adaptada al context del discurs ens referim a què pot tenir variacions sensibles tant pel que fa als elements que la conformen, com al temps verbal de l'oració, com a la possibilitat d'intercalar-hi diversos complements i elements, aliens a la frase feta originària. Mentre que amb els proverbis o refranys, això no passa.

Així, quan diem que sortir a prendre la fresca és una expressió que ens serveix per indicar que 'anem a fer un volt fora de casa', ens podem referir al fet que:
  • aquest volt el vam fer ahir i vam sortir a prendre la fresca,
  • que hi vam anar tu i jo, i anem a prendre la fresca,
  • o hi vaig jo sol i vaig a prendre la fresca,
  • o fins i tot, que hi vaig només una estona curta i vaig a prendre una mica la fresca, no pas tota.
I es podríem inventar i imaginar tantes solucions a situacions comunicatives com el giny de la llengua ens permet: infinites variacions.

Això no ho admeten els refranys, que són frases fossilitzades i sense aquesta variació formal. Fixeu-vos que, sovint, introduïm els refranys en el discurs després de dos punts, com una frase independent i que, sovint també, el posem entre cometes per destacar-lo de la resta del discurs.

dilluns, 31 de març del 2008

Les figures retòriques en els refranys

Faré un parèntesi en el repàs dels noms més importants de la paremiologia catalana per reprendre momentàniament l'estudi i la formació dels refranys.

És important comprendre com s'han generat els refranys, quines eines fan servir per perdurar en la memòria col·lectiva. És precisament aquest ús que fan les parèmies dels recursos poètics el que l'acosta a ser considerat un vers. No només la musicalitat, la rima, el ritme, sinó també l'ús continuat de les principals figures retòriques.

Basaré la meva exposició en els magnífics treballs de Maria Conca, al llibre Paremiologia (1987) i en l'estudi introductori del seu Els refranys catalans (1988).

També us avanço que estic treballant en un vocabulari de paremiologia d'uns 150 termes, amb els equivalents en castellà, francès i anglès que espero poder-vos presentar ben aviat.

1. La metàfora

És freqüent l'ús metàforic en el sentit dels refranys, de fer servir un mot o expressió que presenta una idea semblant a una altra, com per exemple:
  • El que es fa ovella, el llop se'l menja.
  • Hi ha ulls que s'enamoren de lleganyes.
  • La llum dels ulls és l'alegria de l'ànima.
  • La voluntat mou muntanyes.
  • Pell d'ovella, carn de llop.
  • Qui en bona cadira seu, bona ventura l'espera.
  • Uns cullen les flors i altres les espines.

2. La metonímia

El joc metonímic per la relació de contigüitat en el sentit d'un mot o expressió és un altre recurs usat a bastament. Com per exemple:
  • A un bon altar, no hi calen floretes.
  • Cada olleta té la seua tapadoreta.
  • Cap on el cor s'encamina, el cos camina.
  • Carn d'avui, pa d'ahir i vi d'antany, salut per tot l'any.
  • Fugir del foc i caure en les brases.
  • L'ull blau i la cella rossa, bona mossa.
  • Llavis tancats, sentiments amagats.
  • Malva, sàlvia i valeriana, de tot mal salva.
  • Mare, què vol dir casar? Parir, rentar i plorar.
  • Tot no és bufar i fer ampolles.

3. La comparança

És un dels recursos més utilitzats. Fins i tot Amades hi dedica un llibre sencer a estudiar-ne el fenomen. Alguns exemples:
  • Amor de germà, amor de ca.
  • Estimar i no ser estimat és com respondre i no ser preguntat.
  • Les burles fan com les processons, que tornen allà d'on surten.
  • Té més paraules que fulles té un pi verd.
  • Temps, vent, dones i fortuna, donen voltes com la lluna.

Moltes vegades la comparació s'estableix per l'enumeració inicial de tres elements que s'equiparen (Amades, en el llibre Números meravellosos fa esment d'aquest recurs propi de la literatura popular en general, que també té el seu reflex en els refranys «L'agrupació de tres exemples es troba sovint en totes les altres experiències de la literatura popular; en el proverbi, per exemple, es troben nombrossísims exemples, en els quals són presentades tres gradacions o tres protagonistes, marcant un ritme accentuadament ternari».
  • Cartes, dones i vi, treuen l'home de si.
  • Dones, músiques, ocells: contes nous, romanços vells.
  • El foc, el betlem i la mar sempre tenen què mirar.
  • Guerra, cacera i amors, per cada plaer, mil dolors.

Un altre recurs comparatiu formidable en les parèmies és l'ús de l'expressió «Val més... que» o «Més val... que», que enclouen una comparació qualitativa, en el sentit d'atorgar excelència a una cosa enfront una altra, com per exemple:

  • Més val fama que diners.
  • Més val fortuna que saber.
  • Val més enveja que pietat.
  • Val més ser cap d'arengada que cua de lluç.
  • Val més tenir que penedir.

4. La ironia

Ús de la ironia, com a element usat en el joc burlesc amb intenció satírica. Bàsicament són de temàtica religiosa, política o sexual. Per exemple:
  • Dels pecats del piu, Déu se'n riu.
  • El mal es riu de l'ungüent i l'ungüent de l'apotecari.
  • Entri la gràcia de Déu i entrava un frare.
  • Figa tocada, figa menjada.
  • Figa verda i mossa d'hostal, palpant es maduren.
  • Foc de figuera, foc de quimera.
  • L'infern està enrajolat de coronetes de capellans.
  • Mai no se sap si és gros el nap fins que descobreix el cap.
  • Monges de sant Agustí, dos caps en un coixí.
  • N'entren dos i en surten tres.
  • Pagant, sant pere canta.
  • Rita, Rita, tu la tens de fusta i no te pica.

5. La polisèmia

Aprofitar el sentit polisèmic de determinats mots, els seus diversos significats, també és un recurs que trobem sovint utilitzat en els refranys. Per exemple,
  • El temps fa passar l'amor i l'amor fa passar el temps.
  • En dir era, ja hem batut.
  • Menjar per viure i no viure per menjar.
  • No diguis res que no sigui per res.
  • Poques paraules i bons fets, bons fets i poques paraules.
  • Tant se val barretina vermella que vermella barretina.

6. El quiasme

És una polisèmia creada pels mots invertits. Com ara:
  • Estam fotuts si ses someres no fan rucs; i si es rucs no fan someres, estam fotuts de totes maneres.
  • Menjar per viure, i no viure per menjar.
  • No és igual tenir un ull dins la busca, que una busca dins l'ull.
  • Poques paraules i bons fets; bons fets i poques paraules.
  • Quan març fa abril, abril fa març.
  • Tant n'hi ha d'allà ací, com d'ací allà.
  • Val més llegir mil vegades un llibre que mil llibres una vegada.

7. L'onomatopeia

Un element es presenta repetit diverses vegades, sigui totalment o parcialment, per simular o fer-nos recordar un so determinat.
  • La xurla quan canta crida plu-ja, plu-ja, i fa ploure.
  • Molts promesos has tingut, tururut.
  • Ric, ric, com els grills.
  • Tan bo, tan bo, so de tambor
  • Tan ric tan ric, fa músic.
  • Tururut, qui gemega ja ha rebut.
  • Tut tururut, qui neix ase no pot morir ruc.
  • Xam, xam, so d'aram

En el següent article us parlaré de les figures enigmistiques i els jocs de paraules que també trobem sovint reflectits en els refranys.

dijous, 7 de febrer del 2008

Cels Gomis i Mestre

Continuem desempolsant els noms més destacats de la paremiologia catalana de finals del s. XIX i primers del s. XX, d'aquells folkloristes i excursionistes que van vetllar i que van possibilitar que el llegat de la cultura tradicional i popular, bàsicament de transmissió oral, no es perdés.

Cels Gomis té una vasta obra, producte de les obligacions que li imposava la seva professió d'enginyer de moure's per tot el territori. Ha deixat una extensa obra folklòrica, tècnica i política.

Per la vàlua, especialització i rigorositat destaquen obres com ara La lluna segons lo poble (1884), Meteorologia i agricultura populars (1888), Botànica popular (1891), Zoologia popular catalana (1910) o La bruixa catalana (1910).

El seu nét, Cels Gomis Serdañons, ha furgat en els arxius de l'avi per revisar i reeditar algunes obres inèdites o inacabades. Mercès a aquesta dedicació han pogut veure la llum diverses obres de cabdal importància paremiològica.


Biografia

Nascut a Reus el 6 de gener de 1841, la seva família es va traslladar a Madrid, on va estudiar. Abans d’acabar la carrera d´enginyer de camins, el 1862, va tornar a Catalunya per treballar en les obres del ferrocarril de Reus a Montblanc. Va treballar construint bona part de les carreteres d'Espanya d'aquella època, així com de les línies ferroviàries. Durant les obres recollia refranys, supersticions, costums, cants i altres elements del folklore popular, que desprès va classificar i va publicar.

El 30 de març de 1874 es va casar amb Dolores Perales, natural de Madrid, amb qui tingué set fills. A partir de 1893 residí a Barcelona. El 1908, s’ocupa d’un projecte per portar aigua a Barcelona des d’Esparraguera. Fent els estudis preliminars per a aquesta obra, va patir una greu caiguda que li comportà la pèrdua del braç esquerre. Va morir el 13 de juny de 1915.

La personalitat de Cels Gomis i Mestre és enormement rica pel que fa a la diversitat de camps d'actuació –professional, política, estudis folklòrics, divulgació científica…–, però també per la intensitat amb què s'ocupà en les diferents tasques.

Bibliografia

Intento esmentar, tant les edicions originals, publicades en vida de l'autor, com les revisions posteriors que devem a la dedicació del seu nét.

Només tinc en compte les obres que s'adscriuen en l'àmbit de la paremiologia i el folklore popular i no pas les obres especialitzades o de caire polític que també va escriure l'autor.

És molt diversa l'envergadura de les diferents obres esmentades, atès que hi ha tant les obres completes com articles apareguts en diferents butlletins de les agrupacions excursionistes de les quals formà part.

  • 1884a - Lo llamp y'ls temporals. Barcelona: Associació d'Excursions Catalana. Biblioteca popular de l'AEC, vol. I
  • 1884b - La lluna segons lo poble. Publicacions de la Secció de Folklore del Centre Excursionista de Catalunya (CEC), vol. IV, 3a. edició (Barcelona, 1912) ─ Barcelona: Ed. Alta fulla. Col·lecció «El calaix de sota».
  • 1884c - "Lliteratura oral catalana". «L'Avens», 1884, pàg. 244-250. ─ Nova edició corregida i augmentada: "Folklore català", «Arxiu d'Estudis del Centre Excursionista de Terrassa», 1912, pàg. 82-89, 174-179, 191-195 i 206-210.
  • 1887 - "Costums empurdanesas: dinars de morts, honras grassas". Article dins "Miscelánea Folk-lórica" (1887), de la Secció de Folklore de l'Associació d'Excursions Catalana, vol. IV ─ Segona edició (1981): Barcelona: José J. de Olañeta, editor. Col·lecció «Arxiu de tradicions populars», núm. 11.
  • 1888 - Meteorologia i agricultura populars. Barcelona: Associació d'Excursions Catalana. Biblioteca popular de l'AEC, vol. V. ─ Reedició augmentada: Barcelona: Ed. Alta Fulla (1998). Col·lecció «Arxius de Folklore Català», núm. 3.
  • 1890a - "Tradicions de Cardó". Butlletí de l'Associació d'Excursions Catalana (BAEC), 1890, pàg. 220-226.
  • 1890b - "De Tortosa a Cardó". Butlletí de l'Associació d'Excursions Catalana (BAEC), XII, 1890, pàg. 203-219.
  • 1891 - Botànica popular. Barcelona: Associació d'Excursions Catalana. Biblioteca popular de l'AEC, vol. VI. ─ Nova edició ampliada i modificada (1983): Dites i tradicions populars referents a les plantes. Barcelona: Montblanc-Martín-Centre Excursionista de Catalunya.
  • 1892 - "Tradicions fabarolas". Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (BCEC), 1892, pàg. 59-63.
  • 1893 - "El triai (festa popular olotina)". «L'Avens», 1893, pàg. 280-282.
  • 1894 - "De com se formà l'Estany de las Presas". Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, 1894, pàg. 258-260.
  • 1895a - "La invenció de la fanga y dels arpells". Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, 1895, pàg. 168-169.
  • 1895b - "Gnomos y follets". Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, 1895, pàg. 223-226.
  • 1896a - "L'arpa de Davit". Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, 1896, pàg. 192.
  • 1896b - "Origen d'un modisme ampurdanès". Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (BCEC), 1896, pàg. 234-235.
  • 1897 - "Follies particulars de Fraga, de Mequinença y de Tortosa". Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (BCEC), 1897, pàg. 112-115.
  • 1900 - Rudimentos de agricultura española.
  • 1901a - "Literatura oral catalana". Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (BCEC), 1901, pàg. 12-13, 35-37, 134-137, 163-174 i 185-196.
  • 1901b - "Literatura catalana. Ditxos topichs". Barcelona: Tip. "L'Avenç". Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (BCEC), vol. 11è, any XI, núm. 72, pàg. 12.
  • 1904 - "Un dijous a St. Esteve de Bas". «Catalunya», febrer de 1904, pàg. LXVII-LXXV. ─ Nova edició: Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (BCEC), 1915, pàg. 74-83.
  • 1910a - Zoologia popular catalana. Barcelona: Biblioteca folklòrica del Centre Excursionista de Catalunya (CEC).
  • 1910b - La bruixa catalana. ─ Editada pòstumament: Barcelona: Ed. Alta Fulla (1987). Col·lecció «Arxius de Folklore Català», núm. 1.

divendres, 11 de gener del 2008

Joan Amades i Gelats

Amb Joan Amades iniciem un repàs dels noms més prestigiosos de la paremiologia catalana. Penso que és de justícia començar amb ell, pel volum i importància de la feina desenvolupada.

Serà un repàs de noms, sense cronologia específica. I també ens deixarem entretenir en algunes obres cabdals d'aquests folkloristes.

Per conèixer Joan Amades, res millor que capbussar-se en la seva obra. Trobem algun vestigi en línia, però la seva extensa i variada bibliografia parla per ell. I també podem trobar alguna breu biografia a Internet.

Fet i fet, poca cosa, mentre l'Associació Cultural Joan Amades no alci el vol definitivament i faci un estudi i difusió del seu immens llegat.


Biografia
«El folklorista Joan Amades i Gelats, de formació autodidacta, va néixer a Barcelona el 1890 i morí a la mateixa ciutat seixanta-nou anys després. Des de 1915 fins a la fi de la seva trajectòria dugué a terme una intensa activitat en l'estudi i la replega de material folklòric català. D'entre les seves publicacions, que fins avui han gaudit de molta acceptació popular, cal destacar Les cent millors cançons populars, Les cent millors rondalles populars, els cinc volums del Costumari català i Folklore de Catalunya.»
De l'Enciclopèdia Compacta podem extraure una mica més d'informació sobre la vida i l'obra de l'autor: «Treballà al Museu d’Indústries i Arts Populars del Poble Espanyol (Montjuïc), a l’Arxiu Històric Municipal de Barcelona i col·laborà amb la UNESCO. De la seva abundant bibliografia cal destacar Les diades populars catalanes (1932‑49), Refranyer català comentat (1951) i, especialment, el Costumari Català (1950‑56) i Folklore de Catalunya (1956‑1959).»
Erròniament, l'entrada de l'Enciclopèdia Catalana diu que va néixer a Riudoms. No és cert. Però als dos anys passà una llarga temporada a Bot (Terra Alta), el poble natal del seu pare, per problemes de salut. Va néixer a Barcelona i hi va tornar per cursar els seus estudis i ajudar als seus pares en la venda de llibres als Encants.

Lluís Calvo (a Calvo Calvo, Lluís (1990): Amades.- Barcelona, Ed. de Nou Art Thor. Col·lecció «Gent nostra», n. 83) fa una biografia una mica més extensa, repartida en els següents apartats:

- Presentació
- Família i infantesa (1890-1900)
- L'embranzida associativa (1905-1915)
- El naixement de les aficions folkloristes (1915-1920)
- La identificació amb la investigació folklòrica (1920-1929)
- La professionalització (1929-1939)
- La internacionalitat i les grans obres (1940-1959)

Us la recomano si voleu saber de primera mà mes dades d'aquest il·lustre barceloní. Entre d'altres dades, sabem que va néixer el 23 de juliol de 1890 al barri del Raval de Barcelona, al carrer Peu de la Creu, 15. Fill de Blai Amades i Teresa Gelats, ambdós d'origen humil. Les condicions familiars van aconsellar d'enviar el noi a Bot (Terra Alta), poble natal del pare, on en Joan va restar fins els dos anys.

Va assistir poc temps a l'escola: als nou anys va haver de deixar-la per posar-se a treballar amb els seus pares. Al principi, s'estava amb ells, però als dotze anys ja es va instal·lar als Encants Nous de Sant Antoni, on es va dedicar a la compra-venda de llibres.

Del món dels llibreters de vell, de les compres i vendes, li ve l'afició lectora i hi va aprendre a estimar els llibres. Per això les seves grans obres són fetes amb molta cura, convertint-se en veritables obres de bibliòfil.

A partir del 1905, entra en contacte amb l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) i les excursions que organitzaven. Això l'influeix i li permet aprendre sobre llengües, entomologia, grafologia, astronomia i, sobretot, excursionisme i esperantisme.

Cap al 1915 comença a arreplegar cançons i refranys. En aquell moment, la societat catalana viu un moment de transformació accelerada i ell pretén inventariar el màxim de manifestacions populars i tradicionals, amb l'única pretensió recopiladora i esperant que altres estudiosos ho poguessin estudiar i interpretar posteriorment.

Entre 1920 i 1929 la investigació folklòrica que duia a terme rep una embranzida definitiva arrna de dos fets: d'una banda, Rafael Patxot i Jubert, administrador de la Fundació Concepció Rabell i Cibils, auspicià la Fundació de l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya (OCPC), així com l'Estudi de la Masia Catalana i el Llegendari Popular Català, i, de l'altra, la creació a la Universitat de Barcelona de l'Associació Catalana d'Antropologia, Etnologia i Prehistòria (ACAEP), amb els quals Joan Amades hi col·labora estretament.

El 1931 es casa amb Enriqueta Mallofré i en la dècada dels anys 30, bàsicament, consolida el seu renom professional en el camp del folklore i les tradicions.

El 1933 inicia la publicació de la Biblioteca de Tradicions Populars, que acaba tenint 42 volums. Tota una mostra de l'èxit de la iniciativa.
A més, durant sis anys col·labora setmanalment a Ràdio Associació de Catalunya (RAC), on hi fa una xerrada sobre costums populars, tradicions i llegendes dels antics carrers de Barcelona.

Així, el 1935, el Museu Arqueològic, dirigit per Pere Bosch Gimpera, va crear una Secció Etnogràfica, la qual va ser confiada a J. Amades.

Vinculat al moviment etnogràfic català de postguerra, fou nomenat membre de la Sección de Etnografía del Consejo Superior de Investigaciones Científicas -creada en l'IMH- i del Centro de Estudios de Etnología Peninsular (CEEP), fundat el 1947 per substituir l'anterior.

Tota la seva activitat es va estroncar quan el mes de novembre del 1947 va tenir un atac de feridura que li deixà mig cos impossibilitat. Sense consentir que totes aquestes dificultats aturessin els grans projectes editorials que des de feia temps venia preparant, l'any 1950 van aparèixer els seus grans corpus resultat de molts anys de treball: Folklore de Catalunya i Costumari català, que es convertiren en les seves màximes creacions.


Bibliografia

Suposo que deu ser absolutament impossible saber amb exactitud què va escriure Amades. És autor d'una obra ingent, de més de 400 referències. Algunes són articles esparsos, difícils de trobar, o obres que han restat manuscrites. Evidentment, les obres posteriors a 1959, són pòstumes, editades pels seus familiars o custodis del llegat. Intento fer una aproximació no exhaustiva.
  • 1924 - Vocabulari de l'art de la navegació i de la pesca
  • 1926 - Vocabulari de la pesca
  • 1929 - Proverbis llegendaris
  • 1930 - Números meravellosos. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 7».
  • 1930 - Astronomia i meteorologia populars. Edicions El Mèdol (Tarragona). Col·lecció «L'Agulla, núm. 15».
  • 1931 - Costums populars de Barcelona
  • 1932 - Les diades populars catalanes (4 Vol.). Ed. Barcino (Barcelona).
  • 1932 - Tradicions de la Seu de Barcelona
  • 1932 - Vocabulari dels pastors
  • 1933 - Calendari de refranys. Ed. Neopàtria (Barcelona). Col·lecció «Biblioteca de tradicions populars».
  • 1933 - Origen i sentit d'alguns proverbis
  • 1933 - Paraules i modismes. Edicions l'Agulla de Cultura Popular (Tarragona). Col·lecció «Biblioteca de tradicions populars, núm. 29».
  • 1933 - Popularitats dels números
  • 1933 - El tres i el set, números meravellosos
  • 1933 - Jocs de paraules i jocs de memòria. Edicions El Mèdol (Tarragona). Col·lecció «Biblioteca de tradicions populars, núm. 21».
  • 1934 - Gegants, nans i altres entremesos. José J. de Olañeta, Editor (Barcelona). Col·lecció «Arxiu de tradicions populars, 43».
  • 1934 - Diccionari d'endevinalles. Ed. Neopàtria (Barcelona). Col·lecció «Biblioteca de tradicions populars».
  • 1934 - Enigmes populars
  • 1934 - Les esposalles, costums i creences
  • 1934 - El naixement, costums i creences
  • 1934 - Refranys dels mesos de l'any
  • 1934 - Vocabulari dels vells oficis del transport i dels seus derivats
  • 1934 - Els Xiquets de Valls
  • 1935 - Refranys personals. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 5».
  • 1935 - Refranyer isòpic. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 5».
  • 1935 - Refranys i dites. Ed. Neopàtria (Barcelona). Col·lecció «Biblioteca de tradicions populars».
  • 1935 - Arts i oficis
  • 1935 - Divinitat del pa. Edicions El Mèdol (Tarragona). Col·lecció «Biblioteca de tradicions populars, núm. 7»
  • 1935 - Geografia popular
  • 1935 - Justícia popular
  • 1935 - La mort, costums i creences
  • 1935 - Oracioner i refranyer mèdics
  • 1935 - Refranyer barceloní
  • 1935 - La tradició dels llums de ganxo
  • 1936 - Costums i tradicions d'hostals i tavernes
  • 1936 - Calendari amb refranys per tots els dies
  • 1936 - Diccionari de la dansa
  • 1936 - Notes d'indumentària
  • 1936 - Refranyer de les dones. Edicions El Mèdol (Tarragona). Col·lecció «Biblioteca de tradicions populars, núm. 25».
  • 1936 - La tradició dels llums de ganxo
  • 1937 - Art popular. Les rajoles dels oficis. José J. de Olañeta, Editor (Barcelona). Col·lecció «Arxiu de tradicions populars, núm. 45»
  • 1938 - El llibre segons el poble. Barcelona: Oficina de la Neotípia | 2a. edició facsímil. Barcelona: Diàfora (1981).
  • 1938 - Art popular. Els rellotges de sol. José J. de Olañeta, Editor (Barcelona). Col·lecció «Arxiu de tradicions populars, núm. 46».
  • 1938 - Art popular. Apunts d'imatgeria. José J. de Olañeta, Editor (Barcelona). Col·lecció «Arxiu de tradicions populars, núm. 44»
  • 1938 - El diner
  • 1938 - Llibre del temps que fa
  • 1938 - El porró
  • 1938 - Refranys geogràfics
  • 1938 - La rondalla i el proverbi
  • 1947 - Les faules d'Isop
  • 1947 - Montserrat, tradicions i llegendes
  • 1947 - Poblet, tradicions i llegendes
  • 1947 - Refranyer montserratí
  • 1947 - Refranyer nadalenc
  • 1947 - Xilografies gironines
  • 1948 - La rondalla i el proverbi
  • 1950 - Costumari català. El curs de l'any (5 Vol.). Ed. Salvat (Barcelona).
  • 1950 - Folklore de Catalunya-Rondallística. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «Biblioteca Perenne, núm. 13».
  • 1950 - Tradicions de Gràcia
  • 1951 - Folklore de Catalunya-Cançoner. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «Biblioteca Perenne, núm. 15» .
  • 1951 - Refranyer català comentat. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «Club de Butxaca, núm. 20».
  • 1955 - La barretina. Ed. Diàfora (Barcelona).
  • 1965 - La nina. Pirene Editorial (Barcelona).
  • 1969 - Folklore de Catalunya-Costums i creences. Ed. Selecta (Barcelona).
  • 1974 - Els estudiants
  • 1978 - Les millors llegendes populars. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 1».
  • 1978 - L'escudella. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 2».
  • 1978 - La pipa. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 2».
  • 1979 - Les millors rondalles populars catalanes. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 3».
  • 1981 - Auca de les faules d'Isop- Auca de les bèsties. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 6».
  • 1983 - Refranys musicals. Comparances. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 8».
  • 1983 - Naips o cartes de jugar. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 9».
  • 1984 - Auca del Carnestoltes - Auca de la processó de Setmana Santa. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 10».
  • 1989 - Imatges de la Mare de Déu trobades a Catalunya. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya».
  • 1992 - La màgia del nom
Com a obres cabdals de l'autor podem destacar sens dubte el Costumari català (1950, Ed. Salvat), els 42 volums de la Biblioteca de tradicions populars (Ed. Selecta, col·lecció iniciada el 1933) i la col·lecció «Folklore de Catalunya», amb els volums Rondallística, Cançoner i Costums i creences.

dilluns, 19 de novembre del 2007

Les recopilacions de refranys i dites

Qualsevol persona que cerqui refranys i dites té moltes i diverses opcions. En un primer moment, es va fer el pas de l'oralitat al paper. Ara som al moment del pas del paper a la pantalla, a Internet.

Les primeres recopilacions que trobem són addendes de diccionaris o llistats de vocables per a un bon ús de la llengua. Així trobem per exemple, el Refranero castellano-catalán, de Santiago Saura (1884) o el de Fra Magí Ferrer (1854) i són de consulta obligada els primers diccionaris catalans (Labèrnia, Lacavalleria, etc.).

Al costat d'aquestes obres, en aquells moments, també trobem reculls sapiencials de caire proverbial, provinents, en la majoria de casos, de traduccions d'obres llatines.

Amb l'eclosió del Romanticisme, hi ha un renovat interès pels temes folklòrics i llegendaris, que deriva aquí amb una munió de bons folkloristes que fan treballs monogràfics o generalistes sobre les tradicions i costums de la cultura catalana. És l'època dels Amades, Farnés, Pons Lluch, Serra i Pagès, Serra i Boldú o Violant i Simorra, entre molts d'altres.

Així, mentre uns furgaven més en el folklore de la pagesia (cas de Serra i Boldú o Violant i Simorra), d'altres dediquen els seus esforços a uns treballs més generals, dins la paremiologia comparada, en el cas de Sebastià Farnès o en monografies temàtiques o el costumari català, en el cas d'Amades.

En l'actualitat i fent bona l'apreciació que diu que la llengua catalana deu ser de les que té més lingüistes i estudiosos del món en percentatge, trobem bàsicament quatre tipus de recopilacions:
  • Recopilacions alfabètiques
  • Recopilacions locals
  • Recopilacions temàtiques
  • Recopilacions comparatives amb altres llengües
Cadascuna té els seus avantatges i inconvenients, i en cada moment haurem de saber què hi cerquem i què ens pot oferir cada recull. Cadascuna pot ser tan extensa i completa com l'hagi volgut el seu autor.

Així, la meva recomanació és seguir furgant en els diccionaris generals (Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans, Diccionari català-valencià-balear d'Alcover-Moll o el Gran diccionari de la llengua catalana d'Enciclopèdia Catalana, per cercar dites i expressions a partir d'una paraula clau.

Hi ha moltíssimes monografies locals, amb dites referides a llocs o a parlars concrets. Podem destacar les obres de Joan Bellmunt i Figueras o les informacions d'ús que acompanyen les entrades del Diccionari català-valencià-balear. A Internet també hi ha molts reculls locals, com ara el recull de l'IESI La Bisbal, les Canarevades d'Alcanar o el Refranyer de ponent.

Com a reculls temàtics, us recomano la reedició de la bibliografia d'Amades, la Biblioteca de tradicions populars que està oferint en edicions facsímils Edicions el Mèdol, de Tarragona, o a Internet, els refranys meteorològics de l'Observatori Meteorològic de Sort, les dites populars de Francesc Roig o el Refranyer temàtic que he encetat fa uns pocs dies.

I dins l'àmbit de la paremiologia comparada, hi ha uns magnífics reculls de dites i frases fetes d'Edicions 62, com el Diccionari de Frases fetes, de Joana Raspall i Joan Martí, el Diccionari de frases fetes català-castellà castellà-català, de Joan Abril o el Diccionari de refranys català-castellà castellà-català, d'Anna Parés, o l'edició de la Paremiologia comparada de Sebastià Farnés, feta en enciclopèdia de 7 volums per l'Editorial Columna.

No acabaríem mai de recomanar llibres o pàgines d'Internet. I cada dia en surten de noves. Us recomano llegir la bibliografia que utilitzo al Refranyer català-castellà o les recensions de llibres sobre paremiologia que faig a la Biblioteca paremiològica si voleu trobar nous llibres i novetats sobre el tema.

dimarts, 18 de setembre del 2007

Els primers reculls de refranys catalans

Reprenc el fil de l'últim article per fer esment dels primers reculls de proverbis en llengua catalana, en ordre cronològic i fins arribar als folkloristes i recopiladors de la Renaixença, ja al s. XIX.

- S. XII. Entre els trobadors, podem destacar en Cerverí de Cervera i Guillem de Cervera i els seus Proverbis, col·lecció de màximes morals distribuïdes en 1.197 quartetes (1180). Són els primers autors amb nom propi dins la tradició paremiològica catalana.

- S. XIII. Destaca el jueu barceloní Jafudà Bonsenyor, amb el Libre de paraules e dites de savis i filòsofs (1298). I l'obra del filòsof mallorquí Ramon Llull, que féu un ús abundant del gènere al llarg de la seva obra, com per exemple al Llibre de mil proverbis.

- S. XIV. Podem fer esment de la Doctrina moral, de Nicolau de Pachs (finals de segle), florilegi de màximes comentades, extretes de molt diversos autors; el Libre de tres, d'autor anònim, encara que atribuït per alguns a Anselm Turmeda, que és una breu col·lecció de sentències que es caracteritza perquè cadascuna indica tres qualitats, tres defectes o tres aspectes de les més diverses coses que afecten l'home, i el Libre de bons amonestaments «compost en Tunis per frare Anselm Turmeda, en altra manera apellat Abdal·là» (1398), basada i de vegades mera traducció, d'una curiosa obra italiana de la segona meitat del segle XIII, la Dottrina dello Schiavo di Bari. Alhora, la parèmia popular s'intertextualitzava en la poesia i en la prosa com a recurs expressiu: hi sobresurten autors com Francesc Eiximenis, amb l'obra Regles de bona Criança en menjar, beure y servir a taula tretes de Lo Terç del Crestià, un tractat d'ensenyament del bon cristià, i un altre per al regiment de prínceps, Tractat de regiment de prínceps e de comunitats; Vicent Ferrer, Bernat Metge, etc. Són de l'època d'aquests autors els primers reculls de proverbis populars catalans.

- S. XV. El Renaixement usarà la precisió expressiva de la parèmia popular. Ho podem veure, per exemple, en L'espill, de Jaume Roig i el Tirant, de Joanot Martorell, en són exemples ben representatius.

- S. XVII. Joan Carles Amat, amb els Quatre-cents aforismes catalans, (Barcelona, 1647). Els aforismes abasten tots els grans temes de la vida humana i són una bona presentació del que se n’ha dit saviesa popular.

- S. XVIII. En aquesta època, A València sembla que existeix una gran tirada vers la literatura paremiològica. Podem destacar el pare Lluís Galiana (1740-1771), amb la Rondalla de rondalles, un aplec de més de 800 refranys de caire molt popular, publicada l'any 1769 per Carles Ros; el gramàtic Carles Ros publica el 1733 un Tractat d'adages i refranys valencians, sobretot de caire moral i sentenciós.

diumenge, 19 d’agost del 2007

Paremiologia històrica

Com apunten Maria Conca i Josep Guia a la Introducció de Els primers reculls de proverbis catalans (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 1996, Col·lecció «Biblioteca de cultura popular Valeri Serra i Boldú», núm. 7), «En totes les llengües romàniques, la formació dels proverbis ha anat precedida de l'ús i la valoració de les sentències de les sagrades escriptures judeocristianes i dels savis i filòsofs grecs, llatins i àrabs».
És evident que el fons proverbial i moralitzador s'ha anat transmeten oralment de pares a fills i beu d'un fons comú a totes les cultures. El giny didàctic recollit en una sentència rimada fàcil de recordar no sap d'unes úniques arrels, sinó que, com un regueró de pólvora, s'ha anat transmetent de boca en boca ací i allà.

Les paraules se les enduu el vent, mentre que allò escrit perdura. És per això que ja d'antuvi hi ha hagut recopiladors que s'han esmerçat en recollir aquesta saviesa, popular o culta, en diferents compendis i obres.

Us intentaré de fer cinc cèntims dels primers reculls documentats i que han pervingut o que en tenim notícia, sobretot de la tradició llatina, la que ens és més pròxima i de la que beu directament la tradició de les llengües romàniques. Però això no treu que hi hagi també força reculls d'altres cultures que no ens són tan pròximes, però que en algun moment també ens poden haver influït o poden haver arribat al nostre fons paremial. Per exemple, i sense anar gaire lluny, a través de la cultura àrab.

Antoni Peris i Joan, al Diccionari de locucions i frases llatines (Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 2001, Col·lecció «El Calidoscopi») enumera les primeres fonts clàssiques documentades de repertoris proverbials, dels quals podem destacar:

  1. Molts són d'origen bíblic, ja sigui de preceptes de l'Antic Testament o de les ensenyances de Jesús als seus deixebles, recollides pels diferents evangelis o epístoles posteriors ja en el Nou Testament. No podem deixar de fer esment especial al Llibre dels proverbis, el Llibre dels Salms, L'Eclesiastès o el Càntic dels càntics, entre d'altres.
  2. El primer aplec d'aforismes conegut són els Aphorismoi, en grec, del pare de la medicina, Hipòcrates de Cos (460-370 a. C.), que comença amb una dita universalment coneguda en la versió llatina de Sèneca: «Ars larga, vita brevis», 'L'art és llarga; la vida, breu'. Aquests aforismes han servit de guia per a la història de la medicina subsegüent i de seguida foren traslladats al llatí i l'àrab. També se'n conserven versions catalanes del s. XIV.
  3. Ja en la tradició llatina, al capdavant dels testimonis literaris hi ha la col·lecció d'aforismes d'Api Claudi el Cec, escriptor i cònsol dels s. III-II a. C., de la qual resten cinc versos, conservats per autors posteriors. Un d'aquests, citat per Sal·lusti és el cèlebre «Faber est suae quisque fortunae», 'Cadascú és forjador de la seva pròpia sort'.
  4. El primer recull important conservat és el de Cató el Vell (234-149 a. C.). De la seva obra ens resten fragments dels Libri ad Marcum filium i el Carmen de moribus, en prosa. Aquesta col·lecció de Cató, constituïda per aportacions pròpies i estranyes, donà origen als anomenats Disticha Catonis ('Dístics de Cató'), formats per parelles d'hexàmetres. Aquest llibre de màximes morals consta d'un nucli més antic que procedeix del s. III d. C., però va ser refet i ampliat successivament durant l'edat mitjana, primer en llatí i després en les traduccions a les llengües modernes i hi ha traduccions catalanes ja des dels s. XIV i XV; estigué en ús a les escoles com a llibre de text durant tota l'edat mitjana i fins al s. XVII, fins al punt que encara avui s'anomena «cató» el primer llibre de lectura, amb què s'aprenen les primeres lletres.
  5. Encara en la tradició llatina, podem destacar les obres del mimògraf Publili Sirus i del filòsof Sèneca. Publili Sirus, un esclau grec d'Antioquia, que va viure a Roma al s. I a. C., escriví mims de caràcter sentenciós. Les sentències extretes de les seves obres formaren el cos principal de la col·lecció que posteriorment fou aplegada sota el seu nom. Són escrites en senaris iàmbics i ordenades segons les lletres de l'alfabet. Al filòsof Sèneca hom atribueix, sense fonament, el recull de sentències morals coneguda amb el nom de Liber de moribus, de vora dues-centes màximes escrites en septenaris trocaics.

En articles posteriors, m'endinsaré en els primers reculls de proverbis en català, fent parada en aquells més importants, pel gruix o per la transcendència que han tingut.

Com apunta l'Enciclopèdia Catalana, cal cercar l'origen a l'alta edat mitjana: «A Catalunya, ultra les traduccions dels de Salomó, hi ha, entre altres, els Proverbis de Guillem de Cervera, el Llibre de paraules o dits de savis e filòsofs, de Jafudà Bonsenyor, el Libre de saviesa, els Proverbis de Ramon, el Libre de mil proverbis i els Proverbis d'ensenyament, de R.Llull —el qual, altrament, féu ús abundós del gènere com a recurs expressiu al llarg de la seva obra en general a partir de l'Arbre de Ciència (1296)—, la traducció del De consolatione, de Boeci, el Libre de Cató, la Doctrina moral, de N.Pacs, el Libre de tres, el Libre de bons ensenyaments, de Mn. Arnau, i el Libre de bons amonestaments, d'A.Turmeda, que, datat a Tunis el 1398, serví de llibre de lectura als infants de Catalunya almenys des del 1635 al 1821. Al mateix temps, la parèmia popular es feia present en la poesia i la prosa com a recurs estilístic gràfic i viu: hi sobresurten F.Eiximenis i sant Vicent Ferrer; B.Metge hi recorregué; en prové la part més original dels Amonestaments de Turmeda.».

Però això ja serà matèria d'un altre article.

dimecres, 11 de juliol del 2007

La mètrica dels refranys

Sempre han volgut presentar-nos l'obra de Joan Amades ─i la d'altres folkloristes─ amb la prudència que demana una rigorositat i preparació de vegades posada en dubte. Però és que fins i tot han generat comentaris crítics obres colossals, ben documentades i pulcres com la de Joan Coromines, l'eminent filòleg i pare d'obres com el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana o l'Onomasticon Cataloniae.

Sempre hem d'encarar qualsevol obra amb curiositat, prudència i visió crítica. Però voler destacar els aspectes negatius d'algunes obres magnífiques en el conjunt i la dimensió no em sembla pas just.

Segueixo repassant l'estructura que presenten els refranys a partir del completíssim pròleg de Joan Amades al seu Cançoner, una de les obres cabdals d'aquest folklorista autodidacta barceloní.

Són gairebé un centenar de pàgines dedicades a l'estudi de l'estructura externa i interna dels refranys que no desmereixen pas qualsevol altra obra eminent i erudita.

Comença Amades amb una defició de refrany: «El refrany és la reflexió profunda i condensada d'una veritat dictada per la raó i l'experiència, pertot admesa i acceptada (...). La forma compendiada amb la qual és fàcil de dir veritats en termes vulgars, difícilment explicables en forma planera. (...) El refranyer ha estat qualificat de Filosofia Vulgar, de Tractat de Saviesa Condensada, de Saviesa Popular i Evangelis Petits». Per seguidament destacar que la dicció i musicalitat en faciliten la retenció i els fan agradosos d'escoltar.

El refrany, amb una brevetat i una concisió sorprenents, expressa pensaments, idees i conceptes sublims amb una florida i profusa combinació de rimes i de ritmes inimitable. Es pot dir que hi trobem tots els metres.

Segons Amades, en la majoria dels casos, el refrany està format de dos elements: la premissa, on es planteja i explana el tema i el complement, que resol ─i de vegades contradiu─ la proposició plantejada per la premissa.

I les característiques essencials dels refranys són la rima, el ritme, la cadència i la sonoritat. Trobem exemples de totes les mètriques en el refranyer:

  • Metres dissil·làbics: Perdut, | vençut ─ Amors, | dolors.
  • Metres trisil·làbics: Gent jove, | pa tou ─ Qui es casa | vol casa.
  • Metres tetrasil·làbics: Home petit, | molt atrevit ─ Mal de ronyons, | mal de minyons.
  • Metres pentasil·làbics: Pecat amagat, | és mig perdonat ─ Qui pega primer, | s'escanya darrer.
  • Metre hexasil·làbic: Si vols mal a un gos, | digue-li que és rabiós.
  • Metre heptasil·làbic: La cabra feta a saltar | ha saltat i saltarà ─ Com la barca d'en Guillem, | sens timó, vela, ni rem.
  • Mètrica octosil·làbica: Fer com el cavall d'en Patroc, | que corre molt i avença poc.
  • Mètrica nonasil·làbica: Tant peca qui mata la cabra, | com qui li agafa la garra.

divendres, 6 de juliol del 2007

L'estructura dels refranys

Allò que fa que el refrany sigui fàcil de recordar i on rau tota la seva força és en la musicalitat, en la rima. Un refrany no deixa de ser un vers, encara que senzill, i utilitza les mateixes eines.
Per això actualment se'n senten sovint en campanyes publicitàries o per donar nom a columnes de mitjans de comunicació: perquè la gent ho recordi amb facilitat.

Una altra prova, més antiga: el refrany també era, antigament, la tornada d'un determinat tipus de cançó popular i es feien servir per donar nom a obres teatrals de caire popular. Molts refranys tòpics prenen la forma de corranda i són cantats. No sempre és fàcil marcar el límit entre cançó i refrany. També, sovint, les faules acaben amb una sentència poètica, que recull l'ensenyament de la narració.

Com apuntava inicialment, el ritme, el metre i la rima dels refranys tenen una funció mnemotècnica: ajuden i faciliten que els recordem.

Però no hi ha, de qualsevol manera, una única fórmula magistral per construir un refrany i pretendre que faci fortuna.

Amb tot, però, podem trobar uns tipus d'estructures textuals que es repeteixen recurrentment, com ara:
  • Refranys introduïts per un connectiu condicional:
    • Si el pare és músic, el fill és ballador
    • Si no és veritat, és ben trobat
    • Si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit
    • Si vols fer fortuna, no miris tant la lluna
  • Refranys introduïts per la forma «com més» o «més»:
    • Com més ays, més desenganys
    • Com més mar més vela
    • Com més parents més dolents
    • Més fets i menys paraules
  • Refranys introduïts per la forma «val més» o «més val»:
    • Més val traça que força
    • Més val un ocell al puny que una grua lluny
    • Val més boig conegut que savi per conèixer
    • Val més una mica que gens
Pel que fa al ritme dels refranys, no hi ha una solució única, però habitualment s'organitzen en format bimembre, on la pausa habitualment ve marcada amb una coma.

Seguint l'exposició que fa Maria Conca (1987) a Paremiologia (Universitat de València), no sempre les parèmies es limiten a aquestes estructures formals.

Així, també és habitual trobar parèmies distribuïdes en tres braços o gradacions, que marquen un ritme ternari clar, com per exemple, Servir i no gaudir, esperar i no venir, ser al llit i no dormir, tres coses són que fan morir.

Però no són aquests els únics recursos que utilitzen els refranys per ésser fàcilment recordats. A tall de conclusió, també podem destacar:
  • Polisèmia: Per la vida es perd la vida.
  • Paradoxes: Allò teu, meu, i allò meu, meu.
  • Onomatopèies: Xam, xam, so d'aram.
  • Jocs de paraules: Tan bo, tan bo, so de tambor.
  • Quiasmes (polisèmia creada per mots invertits): Menjar per viure i no viure per menjar - quan març fa abril, abril fa març.
  • Analogies (certa identificació de significats): Put més que un putput.
  • Arcaismes i dialectalismes: No per tu, sinó pel pa, remena sa coa el ca.
Finalment em referiré a un dels recursos també més utlitzats pels refranys. Potser per això Joan Amades li va dedicar més d'un volum de les seves obres. Em vull referir a les comparances. Amb la comparança, afegim al ritme, metre i rima un element de simplificació del significat: usem les comparances per explicar allò que no ha quedat prou clar, per aclarir un concepte certament obscur. En el refrany, aquest recurs comparatiu li afegeix valor pel que fa a la simplicitat, claredat i capacitat recordatòria.

En podem trobar un fum, de comparances, dins el refranyer. Començo, i us convido a que m'ajudeu a completar aquest llistat i els altres tractats en l'article, per ampliar-ne els exemples d'ús.

Comparances:
  • Tant put un all com cent cabeces.
  • La veritat sempre serà com l'oli.
  • L'home i l'ós, com més pelut més hermós.
  • Per sant Maties, fa tanta nit com dia.

dissabte, 30 de juny del 2007

Es perden els refranys i les dites populars?

L'altre dia em van trucar per col·laborar en un reportatge que estaven preparant per als Matins.com de Com Ràdio, un programa conduït per Glòria Serra.

Malauradament va coincidir amb uns dies de vacances que m'he pres ara a finals de juny i vaig arribar a misses dites.

De totes maneres, vaig poder parlar amb l'Ernest Cauhé, el col·laborador que preparava el reportatge, i vaig saber que volien l'opinió d'alguns experts en el tema sobre què en pensaven de l'enunciat del reportatge (que dóna títol a aquest apunt del blog) i com havien començat la seva tasca recopilatòria.

El reportatge dura poc més d'un quart d'hora i presenten la hipòtesi que els refranys i les frases fetes estan desapareixent, fan una enquesta al carrer on pregunten a diverses persones com acaben algunes dites, presenten les valoracions de dos experts en el tema, Josep Pujol i Joana Raspall, i finalment apunten cap a la hipòtesi que les dites i els refranys s'adapten als nous temps i en presenten algunes de noves, fixades sobretot en l'àrea temàtica del sexe, un tema recurrent i que pot donar lloc a expressions divertides i enginyoses.

El podeu escoltar en aquest fragment en format mp3, cap a la mitja hora de programa, més o menys.

De la tirallonga de refranys que apareixen durant el programa, he pogut anotar els següents:
  1. Rojor al vespre, sol a la finestra
  2. A l’estiu tota cuca viu
  3. Quan al cel hi ha cabretes, a la terra hi ha farinetes
  4. De les sobres, se’n fan obres
  5. A casa de ta germana, només un cop a la setmana
  6. A casa de l’amic ric, no hi vagis si no ets requerit
  7. D’on no n’hi ha no en raja
  8. La paciència és la mare de la ciència
  9. De mica en mica s’omple la pica
  10. D’on no n’hi ha no en raja
Els refranys que preguntava a la gent del carrer eren, en general, senzills al principi, però al final s'anaven complicant i la gent no els sabia acabar:
  1. A l’estiu... tota cuca viu
  2. Cel rogent... pluja i vent
  3. Març marçot... mata la vella a la vora del foc (variant: mata a la vella i a la jove si pot)
  4. A l’abril... pluges (o aigües) mil
  5. Pel maig... cada dia un raig
  6. Si pel novembre trona... és que la collita serà bona
  7. Quan trona pel febrer... tremola el vinyeter
  8. A bodes i a fillol... qui no t’hi convida no t’hi vol
  9. Cada ocellet... li agrada el seu niuet
  10. Vent de llevant... pluja a l’instant
  11. Quan l’octubre està finit... mor la mosca i el mosquit
Ernest Cauhé és qui més insisteix en el fet que els refranys estan desapareixent. I ho sustenta amb l'enquesta a peu de carrer, que la gent no sap acabar refranys bastant habituals (alguns menys que altres).

Glòria Serra diu que no, que els refranys s'adapten i que es perden els que fan referència a aspectes que ja no ens són quotidians.

Dels experts consultats, Josep Pujol, autor del llibre 5.000 refranys de nostra terra, editat per Arola Edicions, explica que va començar a arreplegar refranys accidentalment. Sentia la gent gran del poble dir alguns refranys poc sentits, que no són els més comuns. Pensava que quan aquella gent desaparegués, també desapareixerien els refranys. Els va anar recollint. "Mica en mica molta gent que sabien que feia aquesta recerca li anava dient de nous. Podia fer un recull de tots els refranys que es poguessin presentar".

Sobre la hipotesi de la desaparició dels refranys, apunta que "la vida rural té molta més riquesa en quant a refranys i vocabulari. Desapareix la vida rural i recula aquesta manera d’emprar els refranys."

Joana Raspall, bibliotecaria, poetesa, i autora del Diccionari de locucions i frases fetes, publicat el 1984 per Edicions 62, diu que inicialment volia fer un diccionari de sinònims. Molts sinònims eren frases fetes. Li sortien tantes que va fer el recull de frases fetes. Fa el recull gràcies al seu avi, que era de la Selva. Li deia moltes i les copiava. També en treu de lectures (Pla, Ruyra).

Sobre la hipòtesi del reportatge diu que ja no fem vida rural. Tenim tracte amb gent que ha llegit, que ha anat a l’escola. I molta d'aquesta gent parla una altra llengua (castellà), i les seves expressions coincideixen amb el que aprenen a l’escola i no pas amb el que deien els avis, que no sabien llegir ni escriure. Els refranys eren la seva saviesa, les seves regles social de viure. Ho deien adornat. Acaba amb una frase que recull perfectament el sentit de o el motiu de la hipòtesi del reportatge: «Ho hem suprimit per culpa de la cultura».

Penso que la història d'aquest reportatge lliga perfectament amb la distinció que feia en el darrer article sobre la diferenciació entre paremiologia sàvia i paremiologia popular.

Els refranys són perles de saviesa, la filosofia del poble, els evangelis populars. Recullen ciència, història, ensenyaments i doctrina.

Molts es remunten a la tradició llatina i grega, la font de la veritable filosofia. D'altres han anat sorgint espontàniament aquí i allà per recollir les ensenyances que hom calia saber per entendre els fenòmens meteorològics, per transmetre la cultura de la terra, dels oficis, dels bons costums...

Com diu Joana Raspall, la cultura ha començat a fer prescindibles aquestes petites perles, a banda que algunes hagin quedat desfasades o se n'hagi perdut el referent i resultin ara com ara incomprensibles.

Per això són peces poètiques senzilles, amb musicalitat, construïdes amb enginy a partir d'uns motlles o uns esquemes que es repeteixen com veurem quan analitzem l'estructura dels refranys.

Però els refranys i les dites són patrimoni de la llengua, conformen la història d'una cultura i d'una comunitat. És clar que molts es perden amb el pas del temps. Perquè ja no calen, perquè ja no s'entenen o perquè tenim altres maneres per recordar allò imprescindible per sobreviure.

dissabte, 23 de juny del 2007

Paremiologia sàvia vs. paremiologia vulgar

Ramon Serra i Pagès, en el temari del Curs d'iniciació folklòrica, publicat dins l'Arxiu de Tradicions Populars, II, p.127, any 1928, de Valeri Serra i Boldú, diferencia entre la paremiologia sàvia, representada per la màxima, l'axioma, el principi i l'apotegma i la paremiologia vulgar, representada pel refrany, l'adagi, el proverbi i les dites tòpica i històrica.

Així, tampoc ens ha de sobtar que altres autors, en diferents moments hagin definit el refranyer com la Filosofia vulgar, el Tractat de saviesa condensada, de saviesa popular o d'Evangelis petits.

Al capdavall, aquesta classificació la podem delimitar també per l'origen culte (paremiologia sàvia) o popular (paremiologia vulgar) de les parèmies.

Així els aforismes, les màximes o les expressions que provenen de la tradició grega i llatina formen part de la paremiologia culta o sàvia. Tenen autor, sovint, i se'n sap l'origen i d'on han sorgit.

Mentre que els refranys, les dites, els proverbis i altres modismes de la llengua són populars, sense cap autoria coneguda i conformen el tresor expressiu de cada variant d'una parla. S'han transmès oralment i anònimament amb el deix i els localismes dels llocs on han sorgit o on s'han transmès i difòs.

És per això que podem pouar en l'origen de la paremiologia sàvia (amb documentació escrita més o menys antiga), però resulta molt més complicat de fer-ho en la paremiologia vulgar, on la paremiologia comparada ens podrà il·luminar una mica sobre l'origen i extensió de cada una d'aquestes expressions.

dimecres, 20 de juny del 2007

Didàctica paremiològica

Un cop ja hem explicat què és la paremiologia i n'hem delimitat una mica el camp semàntic, ja som en disposició d'avançar quin serà l'índex dels diferents articles.

Ho titulo Didàctica paremiològica perquè la idea va sorgir de la preparació d'un hipotètic curs sobre refranys i dites de caire divulgatiu, per a tothom a qui li interessés el tema del refranyer català, articulat en una vintena de sessions, aproximadament.

Així, l'esquema principal del curs pot seguir el següent desplegament:

  1. Introducció
  2. Els refranys i les dites en general
    1. Delimitació semàntica dels termes
      1. Termes: adagi, aforisme, apotegma, axioma, dita, frase feta, idiotisme, locució, màxima, modisme, parèmia, proverbi, refrany, sentència
      2. Classificació d'aquests termes (ref. «Curs d'Iniciació folklòrica», de R. Serra i Pagès, dins "Arxiu de Tradicions Populars", II, p. 127, any 1928)
    2. Estructura dels refranys
    3. Història
      1. Origen
      2. Autors
      3. Reculls
    4. El sentit dels refranys i les frases fetes
      1. Com s'origina la dita
      2. Quin sentit pren
      3. Refranys contradictoris o antiparèmies
      4. Refranys equivalents o equiparèmies
      5. L'actualització dels refranys
    5. Valoracions dialectològiques
    6. Altres jocs de llengua: Endevinalles, onomatopeies, exclamacions i interjeccions, embarbussaments, palíndroms, enigmes, renecs, etc.
      1. Endevinalles
      2. Onomatopeies
      3. Exclamacions i Interjeccions
      4. Embarbussaments
      5. Palíndroms
      6. Enigmes
      7. Renecs
  3. Classificació
    1. Classificació temàtica
      1. Refranys tòpics
      2. Refranys personals
      3. Refranys del menjar i del beure
      4. Refranys d'oficis: pescadors, caçadors, sabaters...
      5. Refranys de l'home i la dona
      6. Refranys meteorològics
      7. Refranys d'animals
      8. Refranys de plantes
      9. Refranys sobre el poder, jutges i advocats
      10. Refranys sobre la salut i la malaltia, metges i apotecaris
      11. Frases fetes (o locucions verbals)
      12. Locucions
    2. Classificació alfabètica
    3. Classificació per mots-clau
  4. Bibliografia comentada
  5. Exercicis
    1. Sinonímia frases fetes - expressions més estàndards de la llengua
    2. Completa els següents refranys
    3. Explica el sentit dels següents refranys i frases fetes
    4. Relaciona variants de refranys de diferents idiomes
    5. Monogràfics amb paraules-clau
    6. Actualització de refranys
    7. Exercicis sobre onomatopeies
    8. Exercicis sobre embarbussaments
    9. Exercicis sobre locucions i frases fetes
  6. Bibliografia utilitzada

diumenge, 17 de juny del 2007

Delimitació semàntica dels termes

Quan parlem de l'objecte de la paremiologia, habitualment fem referència a les parèmies. I què són les parèmies? Doncs bé, són els refranys. Sí, també són els proverbis i les dites i les frases fetes. Que encara em deixo algun terme? Sentències, apotegmes, axiomes, aforismes, adagis, idiotismes, locucions...

Sí, és clar. És normal que a aquestes alçades ja us hagueu perdut. No és fàcil delimitar cada un d'aquests conceptes, i més quan alguns són sinònims, sinònims parcials, noms en desús...

Bé, intentaré posar una mica d'ordre en aquest camp. I és important, perquè és clar que si hem d'endinsar-nos en el món de la paremiologia abans hem de saber de què s'ocupa.

Els termes que intentarem delimitar i definir són: adagi, aforisme, apotegma, axioma, dita, frase feta, idiotisme, locució, màxima, modisme, parèmia, proverbi, refrany i sentència.

Vegem, primer, què en diu el Gran diccionari de la llengua catalana de l'Enciclopèdia Catalana:

  • adagi: m 'sentència antiga'.
  • aforisme: '2 lit Proposició concisa, completa i sovint enginyosa que enuncia una forma científica, filosòfica o moral sense argumentar-la'.
  • dita: 'f 1 Allò que hom diu, especialment sentència, opinió. És una dita popular, Segons una dita dels nostres avis'.
  • frase feta: '1c Expressió com estereotipada, d'ús corrent en la llengua'.
  • idiotisme: 'm ling tret lingüístic característic d'una llengua'.
  • màxima: 'f 2 Sentència que conté un precepte moral o pràctic, expressat en llenguatge breu i reflexiu'.
  • modisme: 'm ling Idiotisme'.
  • proverbi: 'm lit Màxima o sentència moral i didàctica, de caire erudit o popular'.
  • refrany: 'm 1 poèt En l'antiga poesia catalana, i avui especialment, com a mot tècnic, resposta, represa o recoble d'una cançó. 2 Frase sentenciosa divulgada, proverbi'.
  • sentència: 'f 1b Dita breu sobre una veritat d'índole moral, màxima'.

I el Diccionari general de la llengua catalana, de Pompeu Fabra (l'antecedent de l'actual Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans):

  • adagi: 'm. sentència antiga. Com diu un vell adagi. Com diu l'adagi'.
  • aforisme: 'm. En alguna ciència o art, proposició anunciada sota forma de màxima. El primer aforisme d'Hipòcrates és: la vida és curta i l'art és llarg'.
  • dita: 'f Allò que hom diu, esp. sentència, opinió. És una dita popular, Segons una dita dels nostres avis. Segons dita de la gent, en opinió de la gent.'
  • frase feta: 'Expressió d'ús corrent en la llengua'.
  • idiotisme: 'm. Construcció o locució peculiar a una llengua'.
  • màxima: 'f 2 Sentència que conté un precepte moral o pràctic. Això que ara us dic, tingueu-ho com a màxima. És una bona màxima'.
  • modisme: 'm. Idiotisme'.
  • proverbi: 'm. Màxima, dita, d'ús popular, antiga, esp. que conté un ensenyament'.
  • refrany: 'm. Proverbi'. sentència: 'f. Opinió, esp. filosòfica o teològica, expressada d'una manera dogmàtica; dita breu sobre una veritat d'índole moral, màxima'.

Veiem que l'embolic és considerable. Però no ens desanimem pas.

Podem, d'entrada, fer una primera distinció entre l'origen popular o culte de la parèmia. El refrany i el proverbi són populars, mentre que l'aforisme, la sentència, la màxima o l'apotegma són d'origen culte: se'n sap l'origen i sovint qui ho va dir per primera vegada. En l'aforisme, generalment coneixem l'autor. Són les frases atribuïdes a alguna personalitat. El refrany sol rimar i és en vers; recull la saviesa popular. Són expressions fossilitzades que no admeten variació ni declinació de les formes verbals. Generalment se les cita en cursiva o entre cometes.

D'altra banda, pel que fa a les locucions, dites i frases fetes, les podem distingir pel seu paper en la frase. Un modisme pot ser una part de l'oració (subjecte, complements circumstancials...), sense verb, mentre que la frase feta conté un verb.

Les locucions són modismes i, segons el paper que facin en l'oració podran ser adjectives, adverbials, prepositives, nominals, etc.

Una bona estudiosa de la paremiologia és Maria Conca. Acabo l'article fent esment de la seva obra Paremiologia, publicada per la Universitat de València, el 1987, on també tracta amb concisió el tema d'aquest article.

I també pot ajudar a fer una mica de llum en aquest aspecte l'apartat del pròleg del Cançoner de Joan Amades (1951), destinat a delimitar les distincions semàntiques d'aquests termes. Us ho reprodueixo a continuació.

«El refrany pot ésser dividit en quatre grups a grans trets: la sentència, l'aforisme, la dita tòpica i la frase proverbial. La sentència enclou sempre un sentit de moral i va encaminada a educar el sentiment, aconsellar la virtut i censurar la immoralitat. La sentència rep noms diferents: màxima o sentència sàvia, quan és atribuïda a algun savi o filòsof, de to molt sentenciós. Adagi quan enclou un sentit molt enlairat de moral.

De l'ou al sou,
del sou al bou
i del bou a la forca

Quan el pare apeixa el fill
riu el pare i riu el fill
i quan el fill apeixa el pare
plora el fill i plora el pare.

És anomenat refrany quan el sentit de moral no és tan agut i quan tant la concepció com l'extensió és més del domini popular.

Qui mal fa
mal pensa.

Qui de jove no treballa
quan és vell dorm a la palla.

Se'l qualifica concretament i determinadament de proverbi quan pren un caràcter un xic agut i mig festiu.

Qui no vulgui pols
que no vagi a l'era.

Per no pegar al cavall
pega a la sella.

Aquests són els termes generals emprats per al qualificatiu de les sentències; tanmateix es confonen ben sovint. En molts casos es fa difícil llur classificació, així com també de precisar on comencen uns i acaben uns altres. També reben d'altres noms segons sigui el seu contingut considerat des d'un altre punt de vista. Així, són qualificats de principi els que n'enclouen un d'ordre científic explicat en termes simples i vulgars.

Després d'una pujada
ve una baixada.

La corda sempre es trenca
pel cantó més prim.

Axioma és una veritat manifesta i per ella mateixa.

Els petits
es fan grans.

Cada dia
no és festa.

La metàfora enclou un sentit diferent a la valor i al significat recte i just dels termes que la constitueixen.

Tots els camins
menen a Roma.

Si l'ase duu picarol
la somera també en vol.

Totes les mosques tenen tos
i els mosquits prenen tabac.

L'aforisme és l'observació d'ordre tècnic o de la pràctica del viure condensada i explicada en paraules breus. Ha estat la primera forma d'explicar la ciència, la base per a l'assentament de molts principis científics que, fills de llarga observació, la humanitat havia condensat o concentrat en una forma paremiològica. La medicina, l'agricultura, la meteorologia, el dret i totes les altres especulacions tècniques i pràctiques del viure de cada dia posseeixen un llarg enfilall d'aforismes.

Si no vols tenir poagre,
ni una gota de vinagre.

L'oli d'oliva
tot mal esquiva.

Si vols l'all fi
sembra'l per sant Martí.

Entre sant Joan i sant Pere
no posis batuda a l'era.

Vent de mar sobre gelada,
pluja o ventada.

Tres dies de gelada,
aigua assegurada.

Parts avingudes,
fora jutges.

Cantin papers
i mentin barbes.»

Segueix amb les dites tòpiques i les frases proverbials, que tractarem més endavant.

divendres, 15 de juny del 2007

Què és la paremiologia?

La paremiologia és una disciplina a cavall entre l'etnografia i la lingüística que es dedica a l'estudi dels modismes i parèmies d'una llengua i va tenir la seva màxima expressió en els estudis floklòrics de primers del segle passat, amb noms tan rellevants com Sebastià Farnés, Joan Amades, Cels Gomis, Ramon Violant i Simorra, Valeri Serra i Boldú o Rossend Serra i Pagès, entre d'altres.

Com diu la Wikipèdia, el terme paremiologia prové del grec paroimía (proverbi) i és la ciencia que estudia els refranys, proverbis i, més concretament, les dites, frases fetes i altres expressions encunyades en el si d'una llengua amb la intenció de transmetre algun coneixement tradicional basat en l'experiència.

Quan a través d'obres recopilatòries o altres tipus d'estudis es pretén establir les diferents relacions entre els refranyers de llengües diverses, estem fent paremiologia comparada.

Així, allò més important serà definir l'objecte d'estudi. Hi ha una gran dispersió terminològica al respecte i intentaré posar-hi una mica d'ordre.

L'objecte d'estudi de la paremiologia mai ha estat prou ben delimitat. Així és usual que sentim a parlar d'adagi, aforisme, apotegma, axioma, dita, frase feta, idiotisme, locució, màxima, modisme, parèmia, proverbi, refrany o sentència.

Sovint també parlem de paremiologia sàvia i paremiologia vulgar. En la primera, faríem esment de màxima, axioma, aforisme, principi i apotegma, mentre que l'objecte d'estudi de la segona serien refrany, adagi, proverbi i dites tòpica i històrica. Encara que no són distincions amb fronteres clares ni gaire definides.

En què em baso per diferenciar refrany, aforismes, frase feta i modisme?

Refrany i aforisme ho diferencio per l'origen popular (refrany) o no (aforisme). En l'aforisme, generalment, coneixem l'autor. Són les frases atribuïdes a alguna personalitat. El refrany sol rimar i és en vers; recull la saviesa popular.

Entre modisme i frase feta en diferencio la funció que fan dins la frase: un modisme pot ser una part de l'oració (subjecte, complements circumstancials...), sense verb, mentre que la frase feta conté un verb.

No sempre les obres lexicogràfiques han ajudat a delimitar la diferència entre aquests termes. Però això ja serà objecte d'un altre article.