Recopilacions comparatives de dites i refranys

Quan l'altre dia parlava dels diferents tipus de recopilacions de refranys i dites que podem trobar, ja sigui en paper o en línia a Internet, distingíem entre:

• Recopilacions alfabètiques
• Recopilacions locals
• Recopilacions temàtiques
• Recopilacions comparatives amb altres llengües

Volgudament, vaig passar de llarg de comentar el darrer grup, que s'enquadraria dins la disciplina de la paremiologia comparada, perquè m'hi volia detenir amb més calma.

Prou sabem que allò més difícil d'adquirir en l'aprenentatge d'una nova llengua és la fraseologia pròpia: els modismes de cada llengua, entesos com aquella «Expressió particular d’una llengua, que no s’adapta a les seves normes gramaticals o al sentit literal i usual de les seves paraules, sinó que posseeix un sentit figurat adoptat de manera convencional».

Sembla clar que no podem interpretar el sentit d'una frase feta analitzant per separat cada un dels seus components, com per exemple en el cas de lligar els gossos amb llonganisses, fer la fi del cagaelàstics o anar a prendre la fresca.

De la mateixa manera, tampoc podem traslladar una frase feta, fil per randa, a una altra llengua, sinó que, en general, cada llengua tindrà la seva fraseologia pròpia per expressar un concepte concret. Així, quan en català diem afartar-se com un lladre, en el sentit d'atipar-se, en castellà podrem dir comer por cuatro o ponerse las botas, amb el mateix sentit, entre molt altres diverses opcions.

Entenem, però, que seria absurd dir en català *posar-se les botes o en castellà *atiborrarse como un ladrón, perquè no tenen tradició en aquestes llengües i són un mer calc substitutori.

Per tant, prenen una consideració molt important (imprescindible, diria jo) tots els reculls i eines que permeten aprendre aquest apartat important de cada llengua a partir de la comparació amb altres llengües o oferint les equivalències adequades en tantes llengües com sigui possible.

No m'estic referint només a les obres estrictes de paremiologia comparada, on destaca sobre manera la Paremiologia catalana comparada de Sebastià Farnés, publicada pòstumament per Columna Edicions com a enciclopèdia en vuit volums. Sebastià Farnés i Badó (1854-1934) és una de les figures cabdals del folklorisme de finals del segle XIX i principis del segle XX, vinculat a la Renaixença i l'excursionisme.

Dins l'àmbit de la paremiologia comparada hi incloc també els vocabularis i diccionaris bilingües o multilingües que ens ajudaran a resoldre la major part de dubtes que ens sorgeixin en aquest àmbit i que tenen un paper importantíssim en l'àmbit de la traducció i interpretació de llengües.

Així, són imprescindibles els diccionaris bilingües d'Enciclopèdia Catalana o la col·lecció de diccionaris de frases fetes d'Edicions 62, en la col·lecció «El Cangur Diccionaris». I el meu granet de sorra, en forma de Refranyer català-castellà, amb indicació de fonts i equivalències en altres llengües.

Les recopilacions de refranys i dites

Qualsevol persona que cerqui refranys i dites té moltes i diverses opcions. En un primer moment, es va fer el pas de l'oralitat al paper. Ara som al moment del pas del paper a la pantalla, a Internet.

Les primeres recopilacions que trobem són addendes de diccionaris o llistats de vocables per a un bon ús de la llengua. Així trobem per exemple, el Refranero castellano-catalán, de Santiago Saura (1884) o el de Fra Magí Ferrer (1854) i són de consulta obligada els primers diccionaris catalans (Labèrnia, Lacavalleria, etc.).

Al costat d'aquestes obres, en aquells moments, també trobem reculls sapiencials de caire proverbial, provinents, en la majoria de casos, de traduccions d'obres llatines.

Amb l'eclosió del Romanticisme, hi ha un renovat interès pels temes folklòrics i llegendaris, que deriva aquí amb una munió de bons folkloristes que fan treballs monogràfics o generalistes sobre les tradicions i costums de la cultura catalana. És l'època dels Amades, Farnés, Pons Lluch, Serra i Pagès, Serra i Boldú o Violant i Simorra, entre molts d'altres.

Així, mentre uns furgaven més en el folklore de la pagesia (cas de Serra i Boldú o Violant i Simorra), d'altres dediquen els seus esforços a uns treballs més generals, dins la paremiologia comparada, en el cas de Sebastià Farnès o en monografies temàtiques o el costumari català, en el cas d'Amades.

En l'actualitat i fent bona l'apreciació que diu que la llengua catalana deu ser de les que té més lingüistes i estudiosos del món en percentatge, trobem bàsicament quatre tipus de recopilacions:

• Recopilacions alfabètiques
• Recopilacions locals
  
• Recopilacions temàtiques
  
• Recopilacions comparatives amb altres llengües

Cadascuna té els seus avantatges i inconvenients, i en cada moment haurem de saber què hi cerquem i què ens pot oferir cada recull. Cadascuna pot ser tan extensa i completa com l'hagi volgut el seu autor.

Així, la meva recomanació és seguir furgant en els diccionaris generals (Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans, Diccionari català-valencià-balear d'Alcover-Moll o el Gran diccionari de la llengua catalana d'Enciclopèdia Catalana, per cercar dites i expressions a partir d'una paraula clau.

Hi ha moltíssimes monografies locals, amb dites referides a llocs o a parlars concrets. Podem destacar les obres de Joan Bellmunt i Figueras o les informacions d'ús que acompanyen les entrades del Diccionari català-valencià-balear. A Internet també hi ha molts reculls locals, com ara el recull de l'IESI La Bisbal, les Canarevades d'Alcanar o el Refranyer de ponent.

Com a reculls temàtics, us recomano la reedició de la bibliografia d'Amades, la Biblioteca de tradicions populars que està oferint en edicions facsímils Edicions el Mèdol, de Tarragona, o a Internet, els refranys meteorològics de l'Observatori Meteorològic de Sort, les dites populars de Francesc Roig o el Refranyer temàtic que he encetat fa uns pocs dies.

I dins l'àmbit de la paremiologia comparada, hi ha uns magnífics reculls de dites i frases fetes d'Edicions 62, com el Diccionari de Frases fetes, de Joana Raspall i Joan Martí, el Diccionari de frases fetes català-castellà castellà-català, de Joan Abril o el Diccionari de refranys català-castellà castellà-català, d'Anna Parés, o l'edició de la Paremiologia comparada de Sebastià Farnés, feta en enciclopèdia de 7 volums per l'Editorial Columna.

No acabaríem mai de recomanar llibres o pàgines d'Internet. I cada dia en surten de noves. Us recomano llegir la bibliografia que utilitzo al Refranyer català-castellà o les recensions de llibres sobre paremiologia que faig a la Biblioteca paremiològica si voleu trobar nous llibres i novetats sobre el tema.

Paremiologia històrica

Com apunten Maria Conca i Josep Guia a la Introducció de Els primers reculls de proverbis catalans (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 1996, Col·lecció «Biblioteca de cultura popular Valeri Serra i Boldú», núm. 7), «En totes les llengües romàniques, la formació dels proverbis ha anat precedida de l'ús i la valoració de les sentències de les sagrades escriptures judeocristianes i dels savis i filòsofs grecs, llatins i àrabs».

És evident que el fons proverbial i moralitzador s'ha anat transmeten oralment de pares a fills i beu d'un fons comú a totes les cultures. El giny didàctic recollit en una sentència rimada fàcil de recordar no sap d'unes úniques arrels, sinó que, com un regueró de pólvora, s'ha anat transmetent de boca en boca ací i allà.

Les paraules se les enduu el vent, mentre que allò escrit perdura. És per això que ja d'antuvi hi ha hagut recopiladors que s'han esmerçat en recollir aquesta saviesa, popular o culta, en diferents compendis i obres.

Us intentaré de fer cinc cèntims dels primers reculls documentats i que han pervingut o que en tenim notícia, sobretot de la tradició llatina, la que ens és més pròxima i de la que beu directament la tradició de les llengües romàniques. Però això no treu que hi hagi també força reculls d'altres cultures que no ens són tan pròximes, però que en algun moment també ens poden haver influït o poden haver arribat al nostre fons paremial. Per exemple, i sense anar gaire lluny, a través de la cultura àrab.

Antoni Peris i Joan, al Diccionari de locucions i frases llatines (Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 2001, Col·lecció «El Calidoscopi») enumera les primeres fonts clàssiques documentades de repertoris proverbials, dels quals podem destacar:

1. Molts són d'origen bíblic, ja sigui de preceptes de l'Antic Testament o de les ensenyances de Jesús als seus deixebles, recollides pels diferents evangelis o epístoles posteriors ja en el Nou Testament. No podem deixar de fer esment especial al Llibre dels proverbis, el Llibre dels Salms, L'Eclesiastès o el Càntic dels càntics, entre d'altres.
2. El primer aplec d'aforismes conegut són els Aphorismoi, en grec, del pare de la medicina, Hipòcrates de Cos (460-370 a. C.), que comença amb una dita universalment coneguda en la versió llatina de Sèneca: «Ars larga, vita brevis», 'L'art és llarga; la vida, breu'. Aquests aforismes han servit de guia per a la història de la medicina subsegüent i de seguida foren traslladats al llatí i l'àrab. També se'n conserven versions catalanes del s. XIV.
3. Ja en la tradició llatina, al capdavant dels testimonis literaris hi ha la col·lecció d'aforismes d'Api Claudi el Cec, escriptor i cònsol dels s. III-II a. C., de la qual resten cinc versos, conservats per autors posteriors. Un d'aquests, citat per Sal·lusti és el cèlebre «Faber est suae quisque fortunae», 'Cadascú és forjador de la seva pròpia sort'.
4. El primer recull important conservat és el de Cató el Vell (234-149 a. C.). De la seva obra ens resten fragments dels Libri ad Marcum filium i el Carmen de moribus, en prosa. Aquesta col·lecció de Cató, constituïda per aportacions pròpies i estranyes, donà origen als anomenats Disticha Catonis ('Dístics de Cató'), formats per parelles d'hexàmetres. Aquest llibre de màximes morals consta d'un nucli més antic que procedeix del s. III d. C., però va ser refet i ampliat successivament durant l'edat mitjana, primer en llatí i després en les traduccions a les llengües modernes i hi ha traduccions catalanes ja des dels s. XIV i XV; estigué en ús a les escoles com a llibre de text durant tota l'edat mitjana i fins al s. XVII, fins al punt que encara avui s'anomena «cató» el primer llibre de lectura, amb què s'aprenen les primeres lletres.
5. Encara en la tradició llatina, podem destacar les obres del mimògraf Publili Sirus i del filòsof Sèneca. Publili Sirus, un esclau grec d'Antioquia, que va viure a Roma al s. I a. C., escriví mims de caràcter sentenciós. Les sentències extretes de les seves obres formaren el cos principal de la col·lecció que posteriorment fou aplegada sota el seu nom. Són escrites en senaris iàmbics i ordenades segons les lletres de l'alfabet. Al filòsof Sèneca hom atribueix, sense fonament, el recull de sentències morals coneguda amb el nom de Liber de moribus, de vora dues-centes màximes escrites en septenaris trocaics.
   

En articles posteriors, m'endinsaré en els primers reculls de proverbis en català, fent parada en aquells més importants, pel gruix o per la transcendència que han tingut.

Com apunta l'Enciclopèdia Catalana, cal cercar l'origen a l'alta edat mitjana: «A Catalunya, ultra les traduccions dels de Salomó, hi ha, entre altres, els Proverbis de Guillem de Cervera, el Llibre de paraules o dits de savis e filòsofs, de Jafudà Bonsenyor, el Libre de saviesa, els Proverbis de Ramon, el Libre de mil proverbis i els Proverbis d'ensenyament, de R.Llull —el qual, altrament, féu ús abundós del gènere com a recurs expressiu al llarg de la seva obra en general a partir de l'Arbre de Ciència (1296)—, la traducció del De consolatione, de Boeci, el Libre de Cató, la Doctrina moral, de N.Pacs, el Libre de tres, el Libre de bons ensenyaments, de Mn. Arnau, i el Libre de bons amonestaments, d'A.Turmeda, que, datat a Tunis el 1398, serví de llibre de lectura als infants de Catalunya almenys des del 1635 al 1821. Al mateix temps, la parèmia popular es feia present en la poesia i la prosa com a recurs estilístic gràfic i viu: hi sobresurten F.Eiximenis i sant Vicent Ferrer; B.Metge hi recorregué; en prové la part més original dels Amonestaments de Turmeda.».

Però això ja serà matèria d'un altre article.