Origen del refranyer català

Davant la insistent pregunta (o queixa) d’alguns dels participants en l’Enquesta dels refranys més usuals de la llengua catalana en el sentit que molts refranys els senten com a castellans o acastellanats (traduccions directes del castellà), volíem compartir unes quantes reflexions al respecte.

1. Tradició oral. Tenint en compte que els refranys provenen d’una tradició oral molt antiga i remota, resulta molt difícil determinar el moment exacte del seu naixement i és més difícil encara assegurar en quina llengua van aparèixer o es van generar.
2. Origen comú en la tradició bíblica, grecollatina o àrab. És absurda la baralla per intentar determinar la paternitat d’aquestes peces atribuïda a una o altra llengua romànica, perquè és molt habitual trobar dites en la majoria de llengües romàniques en un format idèntic o molt semblant, perquè pertanyen a citacions bíbliques o a fonts àrabs, gregues o llatines anteriors, d'on, al seu moment, van passar a les llengües romàniques.
1. Alguns exemples. Així, ens han criticat usar expressions com Ull per ull dent per dent, citació bíblica que ja apareix en les primeres traduccions de la Bíblia a la llengua catalana (un dels primers llibres traduïts al català), o Tant va el càntir a la font que al final es trenca, que és un proverbi que ja apareix així en Francesc Eiximenis, a finals del segle XIV i el podem considerar dels proverbis més antics del català, o Qui a bon arbre s’acosta ben ha del fruit i de la ombra, que ja apareix així documentat en una traducció de proverbis àrabs del segle XIV, també. Podríem seguir i seguir.
3. Educació. A causa de l’educació rebuda i possiblement pels anys difícils de supervivència i ús públic del català durant la dictadura franquista i altres moments amb forts atacs a la nostra llengua, les podem haver après en una altra llengua (la castellana, per exemple) i ens semblen més habituals. Però això no treu que puguem documentar-les en català i que sigui una expressió pròpia i sovint existent abans i tot que en altres llengües romàniques.
4. Variants geogràfiques. Hi ha una gran diversitat de variants a tot el territori de parla catalana i expressions que poden sonar estranyes a un parlant barceloní o valencià, poden ser ben usuals i conegudes per a un parlant de les Illes o del Pallars, sense anar més lluny. O a l’inrevés, és clar. Per això vam incorporar la columna “Variants” al qüestionari, perquè cadascú hi anotés la variant que coneixia de cada parèmia proposada.
5. Pèrdua dels primers testimonis escrits. Els primers repertoris de proverbis catalans no s'han conservat i només ens han arribat a través de traduccions castellanes o franceses (segons fons bibliogràfics francesos) i alguns recopiladors de proverbis castellans eren de nació catalana o sovint feien esment a proverbis catalans. Tenim així servit un bon còctel per interpretar.
6. Si en voleu saber més... Us remetem a les obres d’uns bons especialistes en l’origen dels proverbis catalans, com són Maria Conca i Josep Guia i, per exemple, el seu llibre Els primers reculls de proverbis catalans (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1996), entre d’altres.

Les figures retòriques en els refranys

Faré un parèntesi en el repàs dels noms més importants de la paremiologia catalana per reprendre momentàniament l'estudi i la formació dels refranys.

És important comprendre com s'han generat els refranys, quines eines fan servir per perdurar en la memòria col·lectiva. És precisament aquest ús que fan les parèmies dels recursos poètics el que l'acosta a ser considerat un vers. No només la musicalitat, la rima, el ritme, sinó també l'ús continuat de les principals figures retòriques.

Basaré la meva exposició en els magnífics treballs de Maria Conca, al llibre Paremiologia (1987) i en l'estudi introductori del seu Els refranys catalans (1988).

També us avanço que estic treballant en un vocabulari de paremiologia d'uns 150 termes, amb els equivalents en castellà, francès i anglès que espero poder-vos presentar ben aviat.

1. La metàfora

És freqüent l'ús metàforic en el sentit dels refranys, de fer servir un mot o expressió que presenta una idea semblant a una altra, com per exemple:

• El que es fa ovella, el llop se'l menja.
• Hi ha ulls que s'enamoren de lleganyes.
• La llum dels ulls és l'alegria de l'ànima.
• La voluntat mou muntanyes.
• Pell d'ovella, carn de llop.
• Qui en bona cadira seu, bona ventura l'espera.
• Uns cullen les flors i altres les espines.

2. La metonímia

El joc metonímic per la relació de contigüitat en el sentit d'un mot o expressió és un altre recurs usat a bastament. Com per exemple:

• A un bon altar, no hi calen floretes.
• Cada olleta té la seua tapadoreta.
• Cap on el cor s'encamina, el cos camina.
• Carn d'avui, pa d'ahir i vi d'antany, salut per tot l'any.
• Fugir del foc i caure en les brases.
• L'ull blau i la cella rossa, bona mossa.
• Llavis tancats, sentiments amagats.
• Malva, sàlvia i valeriana, de tot mal salva.
  
• Mare, què vol dir casar? Parir, rentar i plorar.
• Tot no és bufar i fer ampolles.

3. La comparança

És un dels recursos més utilitzats. Fins i tot Amades hi dedica un llibre sencer a estudiar-ne el fenomen. Alguns exemples:

• Amor de germà, amor de ca.
• Estimar i no ser estimat és com respondre i no ser preguntat.
• Les burles fan com les processons, que tornen allà d'on surten.
• Té més paraules que fulles té un pi verd.
• Temps, vent, dones i fortuna, donen voltes com la lluna.
  
  

Moltes vegades la comparació s'estableix per l'enumeració inicial de tres elements que s'equiparen (Amades, en el llibre Números meravellosos fa esment d'aquest recurs propi de la literatura popular en general, que també té el seu reflex en els refranys «L'agrupació de tres exemples es troba sovint en totes les altres experiències de la literatura popular; en el proverbi, per exemple, es troben nombrossísims exemples, en els quals són presentades tres gradacions o tres protagonistes, marcant un ritme accentuadament ternari».

• Cartes, dones i vi, treuen l'home de si.
• Dones, músiques, ocells: contes nous, romanços vells.
• El foc, el betlem i la mar sempre tenen què mirar.
• Guerra, cacera i amors, per cada plaer, mil dolors.
  

Un altre recurs comparatiu formidable en les parèmies és l'ús de l'expressió «Val més... que» o «Més val... que», que enclouen una comparació qualitativa, en el sentit d'atorgar excelència a una cosa enfront una altra, com per exemple:

• Més val fama que diners.
• Més val fortuna que saber.
• Val més enveja que pietat.
• Val més ser cap d'arengada que cua de lluç.
• Val més tenir que penedir.

4. La ironia

Ús de la ironia, com a element usat en el joc burlesc amb intenció satírica. Bàsicament són de temàtica religiosa, política o sexual. Per exemple:

• Dels pecats del piu, Déu se'n riu.
• El mal es riu de l'ungüent i l'ungüent de l'apotecari.
• Entri la gràcia de Déu i entrava un frare.
• Figa tocada, figa menjada.
• Figa verda i mossa d'hostal, palpant es maduren.
• Foc de figuera, foc de quimera.
• L'infern està enrajolat de coronetes de capellans.
• Mai no se sap si és gros el nap fins que descobreix el cap.
• Monges de sant Agustí, dos caps en un coixí.
  
• N'entren dos i en surten tres.
• Pagant, sant pere canta.
• Rita, Rita, tu la tens de fusta i no te pica.

5. La polisèmia

Aprofitar el sentit polisèmic de determinats mots, els seus diversos significats, també és un recurs que trobem sovint utilitzat en els refranys. Per exemple,

• El temps fa passar l'amor i l'amor fa passar el temps.
• En dir era, ja hem batut.
  
• Menjar per viure i no viure per menjar.
• No diguis res que no sigui per res.
  
• Poques paraules i bons fets, bons fets i poques paraules.
• Tant se val barretina vermella que vermella barretina.

6. El quiasme

És una polisèmia creada pels mots invertits. Com ara:

• Estam fotuts si ses someres no fan rucs; i si es rucs no fan someres, estam fotuts de totes maneres.
• Menjar per viure, i no viure per menjar.
• No és igual tenir un ull dins la busca, que una busca dins l'ull.
• Poques paraules i bons fets; bons fets i poques paraules.
• Quan març fa abril, abril fa març.
• Tant n'hi ha d'allà ací, com d'ací allà.
• Val més llegir mil vegades un llibre que mil llibres una vegada.

7. L'onomatopeia

Un element es presenta repetit diverses vegades, sigui totalment o parcialment, per simular o fer-nos recordar un so determinat.

• La xurla quan canta crida plu-ja, plu-ja, i fa ploure.
• Molts promesos has tingut, tururut.
• Ric, ric, com els grills.
• Tan bo, tan bo, so de tambor
• Tan ric tan ric, fa músic.
• Tururut, qui gemega ja ha rebut.
• Tut tururut, qui neix ase no pot morir ruc.
• Xam, xam, so d'aram

En el següent article us parlaré de les figures enigmistiques i els jocs de paraules que també trobem sovint reflectits en els refranys.

Les recopilacions de refranys i dites

Qualsevol persona que cerqui refranys i dites té moltes i diverses opcions. En un primer moment, es va fer el pas de l'oralitat al paper. Ara som al moment del pas del paper a la pantalla, a Internet.

Les primeres recopilacions que trobem són addendes de diccionaris o llistats de vocables per a un bon ús de la llengua. Així trobem per exemple, el Refranero castellano-catalán, de Santiago Saura (1884) o el de Fra Magí Ferrer (1854) i són de consulta obligada els primers diccionaris catalans (Labèrnia, Lacavalleria, etc.).

Al costat d'aquestes obres, en aquells moments, també trobem reculls sapiencials de caire proverbial, provinents, en la majoria de casos, de traduccions d'obres llatines.

Amb l'eclosió del Romanticisme, hi ha un renovat interès pels temes folklòrics i llegendaris, que deriva aquí amb una munió de bons folkloristes que fan treballs monogràfics o generalistes sobre les tradicions i costums de la cultura catalana. És l'època dels Amades, Farnés, Pons Lluch, Serra i Pagès, Serra i Boldú o Violant i Simorra, entre molts d'altres.

Així, mentre uns furgaven més en el folklore de la pagesia (cas de Serra i Boldú o Violant i Simorra), d'altres dediquen els seus esforços a uns treballs més generals, dins la paremiologia comparada, en el cas de Sebastià Farnès o en monografies temàtiques o el costumari català, en el cas d'Amades.

En l'actualitat i fent bona l'apreciació que diu que la llengua catalana deu ser de les que té més lingüistes i estudiosos del món en percentatge, trobem bàsicament quatre tipus de recopilacions:

• Recopilacions alfabètiques
• Recopilacions locals
  
• Recopilacions temàtiques
  
• Recopilacions comparatives amb altres llengües

Cadascuna té els seus avantatges i inconvenients, i en cada moment haurem de saber què hi cerquem i què ens pot oferir cada recull. Cadascuna pot ser tan extensa i completa com l'hagi volgut el seu autor.

Així, la meva recomanació és seguir furgant en els diccionaris generals (Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans, Diccionari català-valencià-balear d'Alcover-Moll o el Gran diccionari de la llengua catalana d'Enciclopèdia Catalana, per cercar dites i expressions a partir d'una paraula clau.

Hi ha moltíssimes monografies locals, amb dites referides a llocs o a parlars concrets. Podem destacar les obres de Joan Bellmunt i Figueras o les informacions d'ús que acompanyen les entrades del Diccionari català-valencià-balear. A Internet també hi ha molts reculls locals, com ara el recull de l'IESI La Bisbal, les Canarevades d'Alcanar o el Refranyer de ponent.

Com a reculls temàtics, us recomano la reedició de la bibliografia d'Amades, la Biblioteca de tradicions populars que està oferint en edicions facsímils Edicions el Mèdol, de Tarragona, o a Internet, els refranys meteorològics de l'Observatori Meteorològic de Sort, les dites populars de Francesc Roig o el Refranyer temàtic que he encetat fa uns pocs dies.

I dins l'àmbit de la paremiologia comparada, hi ha uns magnífics reculls de dites i frases fetes d'Edicions 62, com el Diccionari de Frases fetes, de Joana Raspall i Joan Martí, el Diccionari de frases fetes català-castellà castellà-català, de Joan Abril o el Diccionari de refranys català-castellà castellà-català, d'Anna Parés, o l'edició de la Paremiologia comparada de Sebastià Farnés, feta en enciclopèdia de 7 volums per l'Editorial Columna.

No acabaríem mai de recomanar llibres o pàgines d'Internet. I cada dia en surten de noves. Us recomano llegir la bibliografia que utilitzo al Refranyer català-castellà o les recensions de llibres sobre paremiologia que faig a la Biblioteca paremiològica si voleu trobar nous llibres i novetats sobre el tema.

Pas dels proverbis als refranys

Sense cap mena de dubte, les tradicions grega i llatina són la principal font de l'actual refranyer català. I això és així perquè en aquella època i fins ben entrada l'edat mitjana, la literatura proverbial i paremiològica va tenir molta recursivitat en obres ja siguin literàries, filosòfiques i en la mateixa transmissió del coneixement.

Els refranys i els proverbis eren l'expressió escrita d'una tradició oral que es perd en l'origen dels temps. Primer va haver de confiar la seva transmissió i perdurabilitat a la memorització de les sentències. Per això són curtes i en forma de vers: per facilitar-ne el record i la transmissió.

Un cop en paper, la seva musicalitat, l'aplicació a l'ensenyament i el contingut doctrinari i de coneixement en van facilitar la recopilació i traducció a les noves llengües de comunicació i de cultura.

És per això que podem trobar-nos amb molts refranys i proverbis idèntics o molt semblants en diverses llengües: perquè hi han arribat a través de l'herència llatina i grega. Cal ser caut, doncs, i no pensar que un refrany és estrany a una llengua o es diu per influència d'una altra llengua determinada, perquè tot sovint ens podem trobar amb la sorpresa que prové d'un antic proverbi llatí.

Us n'ofereixo uns quants, a tall d'exemple, trets del refranyer català-castellà que mantinc en línia, fent una cerca pel codi de llengua llatina: [LL].

En aquests moments són només 18 referències, però creixeran exponencialment quan tingui el temps de bolcar la feina d'investigació i creuament de referències que estic fent a partir de diferents recopilacions de proverbis llatins en diverses llengües.

1. al cap de cabells, tothom hi dóna cops de martell - [LL: impubes mullo malas digneris honore] - (ES: quijadas sin barbas no merecen ser honradas).
2. allà on vas, fes com veuràs - [LL: si fueris alibi, vivito sicut ibi (trad. si en un altre lloc aniràs, com allí viuràs)] - (ES: donde fueres, haz lo que vieres) - (IT: quando a Roma vai, fai come vedrai) - (EN: when in Rome do as the Romans do).
3. després de romput el cap es posen cervellera - [LL: demulcere caput quid fit? convicia fundens. Morsibus haud aliter significatur amor] - (ES: después de descalabrado, untarle el casco) -(IT: egli ha fatto como quel Perugino che sabito chi li fu rotto il capo, corse á casa per la celata).
4. el cap li trencaràs, que el cor no podràs - [LL: bracteolam summa ventos in turre notantem, non turrim, ventivis agitare valet] -(ES: el viento que corre, muda la veleta; mas no la torre).
5. en el cap de tot villà, mai en ell raó cabrà - [LL: rustica multantur virgis bene terga colurnis] - (ES: la encina y el villano da la fruta a palos) - (FR: oignez il vous poindra, poignez vilain, il vous oindra).
6. la llum dels ulls és l'alegria de l'ànima - [LL: oculus animi index] - (ES: los ojos son el espejo del alma) - (FR: les yeux sont le miroir de l'âme).
7. la necessitat no té llei - [LL: necessitas caret lege] - (ES: la necesidad tiene cara de hereje).
8. la sort està tirada - [LL: alea jacta est] - (ES: la suerte está echada).
   
9. molts escarmenten en el cap dels altres - [LL: feliciter is capit qui periculo alieno sapit] - (ES: feliz el que escarmienta en cabeza ajena) - (FR: belle doctrine prend en luy qui se chastie par aultruy).
10. on hi entra el cap hi entra el cos - [LL: quo capit intravit, pars caetera corporis intrat] - (ES: en entrando la cabeza, cabrá el cuerpo).
11. quan el cap es pela i treu pèl la seda, senyal de vellesa - [LL: dum caput est rasum, dum serica texta pilosa, et caput et textum deteriora fuint] - (ES: cuando el pelo enrasa y el raso empela, con mal anda la seda).
12. quan el cap fa mal, tots els membres dolen - [LL: si caput dolet, omnia membra languent] - (ES: cuando la cabeza duele, todos los miembros duelen) - FR: a qui la tête fait mal, souffre par tout le corps) - (IT: quando la testa duole, tutte le membre languono).
13. qui diu que ja sap massa, té el cap de carabassa - [LL: consilium usque, senex, vel prudentissimus, audi] - (ES: aunque seas muy sabio y viejo no desdeñes consejo)
14. qui és sabater que faça sabates - [LL: ne sutor ultra crepidam] - (ES: zapatero a tus zapatos, y déjate de otros tratos) - (FR: cordonnier, borne-toi à la chaussure) - (IT: ciabattino, parla sol del suo mestiere) - (PT: não suba o sapateiro além da chinela) - (EN: cobbler, stick to your last) - (DE: schuster, bleib bei deinen Leisten).
15. qui renta el cap de l'ase, perd lleixiu, temps i sabó - [LL: sapo perit, sapone caput si tergis aselli] - (ES: lavar cabeza de asno, perdimiento de jabón) - (FR: a laver la tête d'un âne, on ne perd que la lescive (ou son temps e son savon)) - (IT: chi lava la testa all'asino, perde il sapone) - (PT: perdida es la lixia en la cabeça del asno).
16. qui tant tiba, fa dos caps - [LL: in manibus pennae gallum captantibus haerent] - (ES: cada el gallo, toma el gallo, quedan las plumas en la mano).
17. tant put un all com cent cabeces - [LL: ob centum libeat plecti, si plector ob unum ossum] [LL: perdita cum vestis sit, sit quoque perdita palla] - (ES: preso por uno, preso por ciento) - (FR: autant vaut bien battu que mal battu).
18. val més fiar-se dels ulls que de les orelles - [LL: oculis magis habenda fides, quan auribus] - (ES: mejor fiarse de los ojos que de los oídos).

És precisament aquest origen comú el que permet fer paremiologia comparada i estudiar l'origen de les dites comparant les diferents versions transmeses en diferents idiomes.

És clar que com més versions tinguem d'una mateixa parèmia, serà prova que es tracta d'una dita molt popular o que el seu origen és molt antic i es va transmetre a diferents idiomes.

Els primers reculls de refranys catalans

Reprenc el fil de l'últim article per fer esment dels primers reculls de proverbis en llengua catalana, en ordre cronològic i fins arribar als folkloristes i recopiladors de la Renaixença, ja al s. XIX.

- S. XII. Entre els trobadors, podem destacar en Cerverí de Cervera i Guillem de Cervera i els seus Proverbis, col·lecció de màximes morals distribuïdes en 1.197 quartetes (1180). Són els primers autors amb nom propi dins la tradició paremiològica catalana.

- S. XIII. Destaca el jueu barceloní Jafudà Bonsenyor, amb el Libre de paraules e dites de savis i filòsofs (1298). I l'obra del filòsof mallorquí Ramon Llull, que féu un ús abundant del gènere al llarg de la seva obra, com per exemple al Llibre de mil proverbis.

- S. XIV. Podem fer esment de la Doctrina moral, de Nicolau de Pachs (finals de segle), florilegi de màximes comentades, extretes de molt diversos autors; el Libre de tres, d'autor anònim, encara que atribuït per alguns a Anselm Turmeda, que és una breu col·lecció de sentències que es caracteritza perquè cadascuna indica tres qualitats, tres defectes o tres aspectes de les més diverses coses que afecten l'home, i el Libre de bons amonestaments «compost en Tunis per frare Anselm Turmeda, en altra manera apellat Abdal·là» (1398), basada i de vegades mera traducció, d'una curiosa obra italiana de la segona meitat del segle XIII, la Dottrina dello Schiavo di Bari. Alhora, la parèmia popular s'intertextualitzava en la poesia i en la prosa com a recurs expressiu: hi sobresurten autors com Francesc Eiximenis, amb l'obra Regles de bona Criança en menjar, beure y servir a taula tretes de Lo Terç del Crestià, un tractat d'ensenyament del bon cristià, i un altre per al regiment de prínceps, Tractat de regiment de prínceps e de comunitats; Vicent Ferrer, Bernat Metge, etc. Són de l'època d'aquests autors els primers reculls de proverbis populars catalans.

- S. XV. El Renaixement usarà la precisió expressiva de la parèmia popular. Ho podem veure, per exemple, en L'espill, de Jaume Roig i el Tirant, de Joanot Martorell, en són exemples ben representatius.

- S. XVII. Joan Carles Amat, amb els Quatre-cents aforismes catalans, (Barcelona, 1647). Els aforismes abasten tots els grans temes de la vida humana i són una bona presentació del que se n’ha dit saviesa popular.

- S. XVIII. En aquesta època, A València sembla que existeix una gran tirada vers la literatura paremiològica. Podem destacar el pare Lluís Galiana (1740-1771), amb la Rondalla de rondalles, un aplec de més de 800 refranys de caire molt popular, publicada l'any 1769 per Carles Ros; el gramàtic Carles Ros publica el 1733 un Tractat d'adages i refranys valencians, sobretot de caire moral i sentenciós.

La mètrica dels refranys

Sempre han volgut presentar-nos l'obra de Joan Amades ─i la d'altres folkloristes─ amb la prudència que demana una rigorositat i preparació de vegades posada en dubte. Però és que fins i tot han generat comentaris crítics obres colossals, ben documentades i pulcres com la de Joan Coromines, l'eminent filòleg i pare d'obres com el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana o l'Onomasticon Cataloniae.

Sempre hem d'encarar qualsevol obra amb curiositat, prudència i visió crítica. Però voler destacar els aspectes negatius d'algunes obres magnífiques en el conjunt i la dimensió no em sembla pas just.

Segueixo repassant l'estructura que presenten els refranys a partir del completíssim pròleg de Joan Amades al seu Cançoner, una de les obres cabdals d'aquest folklorista autodidacta barceloní.

Són gairebé un centenar de pàgines dedicades a l'estudi de l'estructura externa i interna dels refranys que no desmereixen pas qualsevol altra obra eminent i erudita.

Comença Amades amb una defició de refrany: «El refrany és la reflexió profunda i condensada d'una veritat dictada per la raó i l'experiència, pertot admesa i acceptada (...). La forma compendiada amb la qual és fàcil de dir veritats en termes vulgars, difícilment explicables en forma planera. (...) El refranyer ha estat qualificat de Filosofia Vulgar, de Tractat de Saviesa Condensada, de Saviesa Popular i Evangelis Petits». Per seguidament destacar que la dicció i musicalitat en faciliten la retenció i els fan agradosos d'escoltar.

El refrany, amb una brevetat i una concisió sorprenents, expressa pensaments, idees i conceptes sublims amb una florida i profusa combinació de rimes i de ritmes inimitable. Es pot dir que hi trobem tots els metres.

Segons Amades, en la majoria dels casos, el refrany està format de dos elements: la premissa, on es planteja i explana el tema i el complement, que resol ─i de vegades contradiu─ la proposició plantejada per la premissa.

I les característiques essencials dels refranys són la rima, el ritme, la cadència i la sonoritat. Trobem exemples de totes les mètriques en el refranyer:

• Metres dissil·làbics: Perdut, | vençut ─ Amors, | dolors.
• Metres trisil·làbics: Gent jove, | pa tou ─ Qui es casa | vol casa.
• Metres tetrasil·làbics: Home petit, | molt atrevit ─ Mal de ronyons, | mal de minyons.
• Metres pentasil·làbics: Pecat amagat, | és mig perdonat ─ Qui pega primer, | s'escanya darrer.
• Metre hexasil·làbic: Si vols mal a un gos, | digue-li que és rabiós.
• Metre heptasil·làbic: La cabra feta a saltar | ha saltat i saltarà ─ Com la barca d'en Guillem, | sens timó, vela, ni rem.
• Mètrica octosil·làbica: Fer com el cavall d'en Patroc, | que corre molt i avença poc.
• Mètrica nonasil·làbica: Tant peca qui mata la cabra, | com qui li agafa la garra.

L'estructura dels refranys

Allò que fa que el refrany sigui fàcil de recordar i on rau tota la seva força és en la musicalitat, en la rima. Un refrany no deixa de ser un vers, encara que senzill, i utilitza les mateixes eines.

Per això actualment se'n senten sovint en campanyes publicitàries o per donar nom a columnes de mitjans de comunicació: perquè la gent ho recordi amb facilitat.

Una altra prova, més antiga: el refrany també era, antigament, la tornada d'un determinat tipus de cançó popular i es feien servir per donar nom a obres teatrals de caire popular. Molts refranys tòpics prenen la forma de corranda i són cantats. No sempre és fàcil marcar el límit entre cançó i refrany. També, sovint, les faules acaben amb una sentència poètica, que recull l'ensenyament de la narració.

Com apuntava inicialment, el ritme, el metre i la rima dels refranys tenen una funció mnemotècnica: ajuden i faciliten que els recordem.

Però no hi ha, de qualsevol manera, una única fórmula magistral per construir un refrany i pretendre que faci fortuna.

Amb tot, però, podem trobar uns tipus d'estructures textuals que es repeteixen recurrentment, com ara:

• Refranys introduïts per un connectiu condicional:
• Si el pare és músic, el fill és ballador
  
• Si no és veritat, és ben trobat
  
• Si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit
  
• Si vols fer fortuna, no miris tant la lluna
  
• Refranys introduïts per la forma «com més» o «més»:
• Com més ays, més desenganys
• Com més mar més vela
• Com més parents més dolents
• Més fets i menys paraules
• Refranys introduïts per la forma «val més» o «més val»:
• Més val traça que força
• Més val un ocell al puny que una grua lluny
• Val més boig conegut que savi per conèixer
• Val més una mica que gens

Pel que fa al ritme dels refranys, no hi ha una solució única, però habitualment s'organitzen en format bimembre, on la pausa habitualment ve marcada amb una coma.

Seguint l'exposició que fa Maria Conca (1987) a Paremiologia (Universitat de València), no sempre les parèmies es limiten a aquestes estructures formals.

Així, també és habitual trobar parèmies distribuïdes en tres braços o gradacions, que marquen un ritme ternari clar, com per exemple, Servir i no gaudir, esperar i no venir, ser al llit i no dormir, tres coses són que fan morir.

Però no són aquests els únics recursos que utilitzen els refranys per ésser fàcilment recordats. A tall de conclusió, també podem destacar:

• Polisèmia: Per la vida es perd la vida.
• Paradoxes: Allò teu, meu, i allò meu, meu.
• Onomatopèies: Xam, xam, so d'aram.
• Jocs de paraules: Tan bo, tan bo, so de tambor.
• Quiasmes (polisèmia creada per mots invertits): Menjar per viure i no viure per menjar - quan març fa abril, abril fa març.
• Analogies (certa identificació de significats): Put més que un putput.
• Arcaismes i dialectalismes: No per tu, sinó pel pa, remena sa coa el ca.

Finalment em referiré a un dels recursos també més utlitzats pels refranys. Potser per això Joan Amades li va dedicar més d'un volum de les seves obres. Em vull referir a les comparances. Amb la comparança, afegim al ritme, metre i rima un element de simplificació del significat: usem les comparances per explicar allò que no ha quedat prou clar, per aclarir un concepte certament obscur. En el refrany, aquest recurs comparatiu li afegeix valor pel que fa a la simplicitat, claredat i capacitat recordatòria.

En podem trobar un fum, de comparances, dins el refranyer. Començo, i us convido a que m'ajudeu a completar aquest llistat i els altres tractats en l'article, per ampliar-ne els exemples d'ús.

Comparances:

• Tant put un all com cent cabeces.
• La veritat sempre serà com l'oli.
• L'home i l'ós, com més pelut més hermós.
• Per sant Maties, fa tanta nit com dia.

Es perden els refranys i les dites populars?

L'altre dia em van trucar per col·laborar en un reportatge que estaven preparant per als Matins.com de Com Ràdio, un programa conduït per Glòria Serra.

Malauradament va coincidir amb uns dies de vacances que m'he pres ara a finals de juny i vaig arribar a misses dites.

De totes maneres, vaig poder parlar amb l'Ernest Cauhé, el col·laborador que preparava el reportatge, i vaig saber que volien l'opinió d'alguns experts en el tema sobre què en pensaven de l'enunciat del reportatge (que dóna títol a aquest apunt del blog) i com havien començat la seva tasca recopilatòria.

El reportatge dura poc més d'un quart d'hora i presenten la hipòtesi que els refranys i les frases fetes estan desapareixent, fan una enquesta al carrer on pregunten a diverses persones com acaben algunes dites, presenten les valoracions de dos experts en el tema, Josep Pujol i Joana Raspall, i finalment apunten cap a la hipòtesi que les dites i els refranys s'adapten als nous temps i en presenten algunes de noves, fixades sobretot en l'àrea temàtica del sexe, un tema recurrent i que pot donar lloc a expressions divertides i enginyoses.

El podeu escoltar en aquest fragment en format mp3, cap a la mitja hora de programa, més o menys.

De la tirallonga de refranys que apareixen durant el programa, he pogut anotar els següents:

1. Rojor al vespre, sol a la finestra
2. A l’estiu tota cuca viu
3. Quan al cel hi ha cabretes, a la terra hi ha farinetes
4. De les sobres, se’n fan obres
5. A casa de ta germana, només un cop a la setmana
6. A casa de l’amic ric, no hi vagis si no ets requerit
7. D’on no n’hi ha no en raja
8. La paciència és la mare de la ciència
9. De mica en mica s’omple la pica
10. D’on no n’hi ha no en raja

Els refranys que preguntava a la gent del carrer eren, en general, senzills al principi, però al final s'anaven complicant i la gent no els sabia acabar:

1. A l’estiu... tota cuca viu
2. Cel rogent... pluja i vent
3. Març marçot... mata la vella a la vora del foc (variant: mata a la vella i a la jove si pot)
4. A l’abril... pluges (o aigües) mil
5. Pel maig... cada dia un raig
6. Si pel novembre trona... és que la collita serà bona
7. Quan trona pel febrer... tremola el vinyeter
8. A bodes i a fillol... qui no t’hi convida no t’hi vol
9. Cada ocellet... li agrada el seu niuet
10. Vent de llevant... pluja a l’instant
11. Quan l’octubre està finit... mor la mosca i el mosquit

Ernest Cauhé és qui més insisteix en el fet que els refranys estan desapareixent. I ho sustenta amb l'enquesta a peu de carrer, que la gent no sap acabar refranys bastant habituals (alguns menys que altres).

Glòria Serra diu que no, que els refranys s'adapten i que es perden els que fan referència a aspectes que ja no ens són quotidians.

Dels experts consultats, Josep Pujol, autor del llibre 5.000 refranys de nostra terra, editat per Arola Edicions, explica que va començar a arreplegar refranys accidentalment. Sentia la gent gran del poble dir alguns refranys poc sentits, que no són els més comuns. Pensava que quan aquella gent desaparegués, també desapareixerien els refranys. Els va anar recollint. "Mica en mica molta gent que sabien que feia aquesta recerca li anava dient de nous. Podia fer un recull de tots els refranys que es poguessin presentar".

Sobre la hipotesi de la desaparició dels refranys, apunta que "la vida rural té molta més riquesa en quant a refranys i vocabulari. Desapareix la vida rural i recula aquesta manera d’emprar els refranys."

Joana Raspall, bibliotecaria, poetesa, i autora del Diccionari de locucions i frases fetes, publicat el 1984 per Edicions 62, diu que inicialment volia fer un diccionari de sinònims. Molts sinònims eren frases fetes. Li sortien tantes que va fer el recull de frases fetes. Fa el recull gràcies al seu avi, que era de la Selva. Li deia moltes i les copiava. També en treu de lectures (Pla, Ruyra).

Sobre la hipòtesi del reportatge diu que ja no fem vida rural. Tenim tracte amb gent que ha llegit, que ha anat a l’escola. I molta d'aquesta gent parla una altra llengua (castellà), i les seves expressions coincideixen amb el que aprenen a l’escola i no pas amb el que deien els avis, que no sabien llegir ni escriure. Els refranys eren la seva saviesa, les seves regles social de viure. Ho deien adornat. Acaba amb una frase que recull perfectament el sentit de o el motiu de la hipòtesi del reportatge: «Ho hem suprimit per culpa de la cultura».

Penso que la història d'aquest reportatge lliga perfectament amb la distinció que feia en el darrer article sobre la diferenciació entre paremiologia sàvia i paremiologia popular.

Els refranys són perles de saviesa, la filosofia del poble, els evangelis populars. Recullen ciència, història, ensenyaments i doctrina.

Molts es remunten a la tradició llatina i grega, la font de la veritable filosofia. D'altres han anat sorgint espontàniament aquí i allà per recollir les ensenyances que hom calia saber per entendre els fenòmens meteorològics, per transmetre la cultura de la terra, dels oficis, dels bons costums...

Com diu Joana Raspall, la cultura ha començat a fer prescindibles aquestes petites perles, a banda que algunes hagin quedat desfasades o se n'hagi perdut el referent i resultin ara com ara incomprensibles.

Per això són peces poètiques senzilles, amb musicalitat, construïdes amb enginy a partir d'uns motlles o uns esquemes que es repeteixen com veurem quan analitzem l'estructura dels refranys.

Però els refranys i les dites són patrimoni de la llengua, conformen la història d'una cultura i d'una comunitat. És clar que molts es perden amb el pas del temps. Perquè ja no calen, perquè ja no s'entenen o perquè tenim altres maneres per recordar allò imprescindible per sobreviure.

Delimitació semàntica dels termes

Quan parlem de l'objecte de la paremiologia, habitualment fem referència a les parèmies. I què són les parèmies? Doncs bé, són els refranys. Sí, també són els proverbis i les dites i les frases fetes. Que encara em deixo algun terme? Sentències, apotegmes, axiomes, aforismes, adagis, idiotismes, locucions...

Sí, és clar. És normal que a aquestes alçades ja us hagueu perdut. No és fàcil delimitar cada un d'aquests conceptes, i més quan alguns són sinònims, sinònims parcials, noms en desús...

Bé, intentaré posar una mica d'ordre en aquest camp. I és important, perquè és clar que si hem d'endinsar-nos en el món de la paremiologia abans hem de saber de què s'ocupa.

Els termes que intentarem delimitar i definir són: adagi, aforisme, apotegma, axioma, dita, frase feta, idiotisme, locució, màxima, modisme, parèmia, proverbi, refrany i sentència.

Vegem, primer, què en diu el Gran diccionari de la llengua catalana de l'Enciclopèdia Catalana:

• adagi: m 'sentència antiga'.
• aforisme: '2 lit Proposició concisa, completa i sovint enginyosa que enuncia una forma científica, filosòfica o moral sense argumentar-la'.
• dita: 'f 1 Allò que hom diu, especialment sentència, opinió. És una dita popular, Segons una dita dels nostres avis'.
• frase feta: '1c Expressió com estereotipada, d'ús corrent en la llengua'.
• idiotisme: 'm ling tret lingüístic característic d'una llengua'.
• màxima: 'f 2 Sentència que conté un precepte moral o pràctic, expressat en llenguatge breu i reflexiu'.
• modisme: 'm ling Idiotisme'.
• proverbi: 'm lit Màxima o sentència moral i didàctica, de caire erudit o popular'.
• refrany: 'm 1 poèt En l'antiga poesia catalana, i avui especialment, com a mot tècnic, resposta, represa o recoble d'una cançó. 2 Frase sentenciosa divulgada, proverbi'.
• sentència: 'f 1b Dita breu sobre una veritat d'índole moral, màxima'.

I el Diccionari general de la llengua catalana, de Pompeu Fabra (l'antecedent de l'actual Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans):

• adagi: 'm. sentència antiga. Com diu un vell adagi. Com diu l'adagi'.
• aforisme: 'm. En alguna ciència o art, proposició anunciada sota forma de màxima. El primer aforisme d'Hipòcrates és: la vida és curta i l'art és llarg'.
• dita: 'f Allò que hom diu, esp. sentència, opinió. És una dita popular, Segons una dita dels nostres avis. Segons dita de la gent, en opinió de la gent.'
• frase feta: 'Expressió d'ús corrent en la llengua'.
• idiotisme: 'm. Construcció o locució peculiar a una llengua'.
• màxima: 'f 2 Sentència que conté un precepte moral o pràctic. Això que ara us dic, tingueu-ho com a màxima. És una bona màxima'.
• modisme: 'm. Idiotisme'.
• proverbi: 'm. Màxima, dita, d'ús popular, antiga, esp. que conté un ensenyament'.
• refrany: 'm. Proverbi'. sentència: 'f. Opinió, esp. filosòfica o teològica, expressada d'una manera dogmàtica; dita breu sobre una veritat d'índole moral, màxima'.

Veiem que l'embolic és considerable. Però no ens desanimem pas.

Podem, d'entrada, fer una primera distinció entre l'origen popular o culte de la parèmia. El refrany i el proverbi són populars, mentre que l'aforisme, la sentència, la màxima o l'apotegma són d'origen culte: se'n sap l'origen i sovint qui ho va dir per primera vegada. En l'aforisme, generalment coneixem l'autor. Són les frases atribuïdes a alguna personalitat. El refrany sol rimar i és en vers; recull la saviesa popular. Són expressions fossilitzades que no admeten variació ni declinació de les formes verbals. Generalment se les cita en cursiva o entre cometes.

D'altra banda, pel que fa a les locucions, dites i frases fetes, les podem distingir pel seu paper en la frase. Un modisme pot ser una part de l'oració (subjecte, complements circumstancials...), sense verb, mentre que la frase feta conté un verb.

Les locucions són modismes i, segons el paper que facin en l'oració podran ser adjectives, adverbials, prepositives, nominals, etc.

Una bona estudiosa de la paremiologia és Maria Conca. Acabo l'article fent esment de la seva obra Paremiologia, publicada per la Universitat de València, el 1987, on també tracta amb concisió el tema d'aquest article.

I també pot ajudar a fer una mica de llum en aquest aspecte l'apartat del pròleg del Cançoner de Joan Amades (1951), destinat a delimitar les distincions semàntiques d'aquests termes. Us ho reprodueixo a continuació.

«El refrany pot ésser dividit en quatre grups a grans trets: la sentència, l'aforisme, la dita tòpica i la frase proverbial. La sentència enclou sempre un sentit de moral i va encaminada a educar el sentiment, aconsellar la virtut i censurar la immoralitat. La sentència rep noms diferents: màxima o sentència sàvia, quan és atribuïda a algun savi o filòsof, de to molt sentenciós. Adagi quan enclou un sentit molt enlairat de moral.

De l'ou al sou,
del sou al bou
i del bou a la forca

Quan el pare apeixa el fill
riu el pare i riu el fill
i quan el fill apeixa el pare
plora el fill i plora el pare.

És anomenat refrany quan el sentit de moral no és tan agut i quan tant la concepció com l'extensió és més del domini popular.

Qui mal fa
mal pensa.

Qui de jove no treballa
quan és vell dorm a la palla.

Se'l qualifica concretament i determinadament de proverbi quan pren un caràcter un xic agut i mig festiu.

Qui no vulgui pols
que no vagi a l'era.

Per no pegar al cavall
pega a la sella.

Aquests són els termes generals emprats per al qualificatiu de les sentències; tanmateix es confonen ben sovint. En molts casos es fa difícil llur classificació, així com també de precisar on comencen uns i acaben uns altres. També reben d'altres noms segons sigui el seu contingut considerat des d'un altre punt de vista. Així, són qualificats de principi els que n'enclouen un d'ordre científic explicat en termes simples i vulgars.

Després d'una pujada
ve una baixada.

La corda sempre es trenca
pel cantó més prim.

Axioma és una veritat manifesta i per ella mateixa.

Els petits
es fan grans.

Cada dia
no és festa.

La metàfora enclou un sentit diferent a la valor i al significat recte i just dels termes que la constitueixen.

Tots els camins
menen a Roma.

Si l'ase duu picarol
la somera també en vol.

Totes les mosques tenen tos
i els mosquits prenen tabac.

L'aforisme és l'observació d'ordre tècnic o de la pràctica del viure condensada i explicada en paraules breus. Ha estat la primera forma d'explicar la ciència, la base per a l'assentament de molts principis científics que, fills de llarga observació, la humanitat havia condensat o concentrat en una forma paremiològica. La medicina, l'agricultura, la meteorologia, el dret i totes les altres especulacions tècniques i pràctiques del viure de cada dia posseeixen un llarg enfilall d'aforismes.

Si no vols tenir poagre,
ni una gota de vinagre.

L'oli d'oliva
tot mal esquiva.

Si vols l'all fi
sembra'l per sant Martí.

Entre sant Joan i sant Pere
no posis batuda a l'era.

Vent de mar sobre gelada,
pluja o ventada.

Tres dies de gelada,
aigua assegurada.

Parts avingudes,
fora jutges.

Cantin papers
i mentin barbes.»

Segueix amb les dites tòpiques i les frases proverbials, que tractarem més endavant.

Què és la paremiologia?

La paremiologia és una disciplina a cavall entre l'etnografia i la lingüística que es dedica a l'estudi dels modismes i parèmies d'una llengua i va tenir la seva màxima expressió en els estudis floklòrics de primers del segle passat, amb noms tan rellevants com Sebastià Farnés, Joan Amades, Cels Gomis, Ramon Violant i Simorra, Valeri Serra i Boldú o Rossend Serra i Pagès, entre d'altres.

Com diu la Wikipèdia, el terme paremiologia prové del grec paroimía (proverbi) i és la ciencia que estudia els refranys, proverbis i, més concretament, les dites, frases fetes i altres expressions encunyades en el si d'una llengua amb la intenció de transmetre algun coneixement tradicional basat en l'experiència.

Quan a través d'obres recopilatòries o altres tipus d'estudis es pretén establir les diferents relacions entre els refranyers de llengües diverses, estem fent paremiologia comparada.

Així, allò més important serà definir l'objecte d'estudi. Hi ha una gran dispersió terminològica al respecte i intentaré posar-hi una mica d'ordre.

L'objecte d'estudi de la paremiologia mai ha estat prou ben delimitat. Així és usual que sentim a parlar d'adagi, aforisme, apotegma, axioma, dita, frase feta, idiotisme, locució, màxima, modisme, parèmia, proverbi, refrany o sentència.

Sovint també parlem de paremiologia sàvia i paremiologia vulgar. En la primera, faríem esment de màxima, axioma, aforisme, principi i apotegma, mentre que l'objecte d'estudi de la segona serien refrany, adagi, proverbi i dites tòpica i històrica. Encara que no són distincions amb fronteres clares ni gaire definides.

En què em baso per diferenciar refrany, aforismes, frase feta i modisme?

Refrany i aforisme ho diferencio per l'origen popular (refrany) o no (aforisme). En l'aforisme, generalment, coneixem l'autor. Són les frases atribuïdes a alguna personalitat. El refrany sol rimar i és en vers; recull la saviesa popular.

Entre modisme i frase feta en diferencio la funció que fan dins la frase: un modisme pot ser una part de l'oració (subjecte, complements circumstancials...), sense verb, mentre que la frase feta conté un verb.

No sempre les obres lexicogràfiques han ajudat a delimitar la diferència entre aquests termes. Però això ja serà objecte d'un altre article.