Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris paremiologia comparada. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris paremiologia comparada. Mostrar tots els missatges

dilluns, 19 de maig del 2008

Recopilacions comparatives de dites i refranys

Quan l'altre dia parlava dels diferents tipus de recopilacions de refranys i dites que podem trobar, ja sigui en paper o en línia a Internet, distingíem entre:
  • Recopilacions alfabètiques
  • Recopilacions locals
  • Recopilacions temàtiques
  • Recopilacions comparatives amb altres llengües
Volgudament, vaig passar de llarg de comentar el darrer grup, que s'enquadraria dins la disciplina de la paremiologia comparada, perquè m'hi volia detenir amb més calma.

Prou sabem que allò més difícil d'adquirir en l'aprenentatge d'una nova llengua és la fraseologia pròpia: els modismes de cada llengua, entesos com aquella «Expressió particular d’una llengua, que no s’adapta a les seves normes gramaticals o al sentit literal i usual de les seves paraules, sinó que posseeix un sentit figurat adoptat de manera convencional».

Sembla clar que no podem interpretar el sentit d'una frase feta analitzant per separat cada un dels seus components, com per exemple en el cas de lligar els gossos amb llonganisses, fer la fi del cagaelàstics o anar a prendre la fresca.

De la mateixa manera, tampoc podem traslladar una frase feta, fil per randa, a una altra llengua, sinó que, en general, cada llengua tindrà la seva fraseologia pròpia per expressar un concepte concret. Així, quan en català diem afartar-se com un lladre, en el sentit d'atipar-se, en castellà podrem dir comer por cuatro o ponerse las botas, amb el mateix sentit, entre molt altres diverses opcions.

Entenem, però, que seria absurd dir en català *posar-se les botes o en castellà *atiborrarse como un ladrón, perquè no tenen tradició en aquestes llengües i són un mer calc substitutori.

Per tant, prenen una consideració molt important (imprescindible, diria jo) tots els reculls i eines que permeten aprendre aquest apartat important de cada llengua a partir de la comparació amb altres llengües o oferint les equivalències adequades en tantes llengües com sigui possible.

No m'estic referint només a les obres estrictes de paremiologia comparada, on destaca sobre manera la Paremiologia catalana comparada de Sebastià Farnés, publicada pòstumament per Columna Edicions com a enciclopèdia en vuit volums. Sebastià Farnés i Badó (1854-1934) és una de les figures cabdals del folklorisme de finals del segle XIX i principis del segle XX, vinculat a la Renaixença i l'excursionisme.

Dins l'àmbit de la paremiologia comparada hi incloc també els vocabularis i diccionaris bilingües o multilingües que ens ajudaran a resoldre la major part de dubtes que ens sorgeixin en aquest àmbit i que tenen un paper importantíssim en l'àmbit de la traducció i interpretació de llengües.

Així, són imprescindibles els diccionaris bilingües d'Enciclopèdia Catalana o la col·lecció de diccionaris de frases fetes d'Edicions 62, en la col·lecció «El Cangur Diccionaris». I el meu granet de sorra, en forma de Refranyer català-castellà, amb indicació de fonts i equivalències en altres llengües.

dijous, 7 de febrer del 2008

Cels Gomis i Mestre

Continuem desempolsant els noms més destacats de la paremiologia catalana de finals del s. XIX i primers del s. XX, d'aquells folkloristes i excursionistes que van vetllar i que van possibilitar que el llegat de la cultura tradicional i popular, bàsicament de transmissió oral, no es perdés.

Cels Gomis té una vasta obra, producte de les obligacions que li imposava la seva professió d'enginyer de moure's per tot el territori. Ha deixat una extensa obra folklòrica, tècnica i política.

Per la vàlua, especialització i rigorositat destaquen obres com ara La lluna segons lo poble (1884), Meteorologia i agricultura populars (1888), Botànica popular (1891), Zoologia popular catalana (1910) o La bruixa catalana (1910).

El seu nét, Cels Gomis Serdañons, ha furgat en els arxius de l'avi per revisar i reeditar algunes obres inèdites o inacabades. Mercès a aquesta dedicació han pogut veure la llum diverses obres de cabdal importància paremiològica.


Biografia

Nascut a Reus el 6 de gener de 1841, la seva família es va traslladar a Madrid, on va estudiar. Abans d’acabar la carrera d´enginyer de camins, el 1862, va tornar a Catalunya per treballar en les obres del ferrocarril de Reus a Montblanc. Va treballar construint bona part de les carreteres d'Espanya d'aquella època, així com de les línies ferroviàries. Durant les obres recollia refranys, supersticions, costums, cants i altres elements del folklore popular, que desprès va classificar i va publicar.

El 30 de març de 1874 es va casar amb Dolores Perales, natural de Madrid, amb qui tingué set fills. A partir de 1893 residí a Barcelona. El 1908, s’ocupa d’un projecte per portar aigua a Barcelona des d’Esparraguera. Fent els estudis preliminars per a aquesta obra, va patir una greu caiguda que li comportà la pèrdua del braç esquerre. Va morir el 13 de juny de 1915.

La personalitat de Cels Gomis i Mestre és enormement rica pel que fa a la diversitat de camps d'actuació –professional, política, estudis folklòrics, divulgació científica…–, però també per la intensitat amb què s'ocupà en les diferents tasques.

Bibliografia

Intento esmentar, tant les edicions originals, publicades en vida de l'autor, com les revisions posteriors que devem a la dedicació del seu nét.

Només tinc en compte les obres que s'adscriuen en l'àmbit de la paremiologia i el folklore popular i no pas les obres especialitzades o de caire polític que també va escriure l'autor.

És molt diversa l'envergadura de les diferents obres esmentades, atès que hi ha tant les obres completes com articles apareguts en diferents butlletins de les agrupacions excursionistes de les quals formà part.

  • 1884a - Lo llamp y'ls temporals. Barcelona: Associació d'Excursions Catalana. Biblioteca popular de l'AEC, vol. I
  • 1884b - La lluna segons lo poble. Publicacions de la Secció de Folklore del Centre Excursionista de Catalunya (CEC), vol. IV, 3a. edició (Barcelona, 1912) ─ Barcelona: Ed. Alta fulla. Col·lecció «El calaix de sota».
  • 1884c - "Lliteratura oral catalana". «L'Avens», 1884, pàg. 244-250. ─ Nova edició corregida i augmentada: "Folklore català", «Arxiu d'Estudis del Centre Excursionista de Terrassa», 1912, pàg. 82-89, 174-179, 191-195 i 206-210.
  • 1887 - "Costums empurdanesas: dinars de morts, honras grassas". Article dins "Miscelánea Folk-lórica" (1887), de la Secció de Folklore de l'Associació d'Excursions Catalana, vol. IV ─ Segona edició (1981): Barcelona: José J. de Olañeta, editor. Col·lecció «Arxiu de tradicions populars», núm. 11.
  • 1888 - Meteorologia i agricultura populars. Barcelona: Associació d'Excursions Catalana. Biblioteca popular de l'AEC, vol. V. ─ Reedició augmentada: Barcelona: Ed. Alta Fulla (1998). Col·lecció «Arxius de Folklore Català», núm. 3.
  • 1890a - "Tradicions de Cardó". Butlletí de l'Associació d'Excursions Catalana (BAEC), 1890, pàg. 220-226.
  • 1890b - "De Tortosa a Cardó". Butlletí de l'Associació d'Excursions Catalana (BAEC), XII, 1890, pàg. 203-219.
  • 1891 - Botànica popular. Barcelona: Associació d'Excursions Catalana. Biblioteca popular de l'AEC, vol. VI. ─ Nova edició ampliada i modificada (1983): Dites i tradicions populars referents a les plantes. Barcelona: Montblanc-Martín-Centre Excursionista de Catalunya.
  • 1892 - "Tradicions fabarolas". Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (BCEC), 1892, pàg. 59-63.
  • 1893 - "El triai (festa popular olotina)". «L'Avens», 1893, pàg. 280-282.
  • 1894 - "De com se formà l'Estany de las Presas". Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, 1894, pàg. 258-260.
  • 1895a - "La invenció de la fanga y dels arpells". Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, 1895, pàg. 168-169.
  • 1895b - "Gnomos y follets". Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, 1895, pàg. 223-226.
  • 1896a - "L'arpa de Davit". Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, 1896, pàg. 192.
  • 1896b - "Origen d'un modisme ampurdanès". Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (BCEC), 1896, pàg. 234-235.
  • 1897 - "Follies particulars de Fraga, de Mequinença y de Tortosa". Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (BCEC), 1897, pàg. 112-115.
  • 1900 - Rudimentos de agricultura española.
  • 1901a - "Literatura oral catalana". Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (BCEC), 1901, pàg. 12-13, 35-37, 134-137, 163-174 i 185-196.
  • 1901b - "Literatura catalana. Ditxos topichs". Barcelona: Tip. "L'Avenç". Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (BCEC), vol. 11è, any XI, núm. 72, pàg. 12.
  • 1904 - "Un dijous a St. Esteve de Bas". «Catalunya», febrer de 1904, pàg. LXVII-LXXV. ─ Nova edició: Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (BCEC), 1915, pàg. 74-83.
  • 1910a - Zoologia popular catalana. Barcelona: Biblioteca folklòrica del Centre Excursionista de Catalunya (CEC).
  • 1910b - La bruixa catalana. ─ Editada pòstumament: Barcelona: Ed. Alta Fulla (1987). Col·lecció «Arxius de Folklore Català», núm. 1.

dilluns, 19 de novembre del 2007

Les recopilacions de refranys i dites

Qualsevol persona que cerqui refranys i dites té moltes i diverses opcions. En un primer moment, es va fer el pas de l'oralitat al paper. Ara som al moment del pas del paper a la pantalla, a Internet.

Les primeres recopilacions que trobem són addendes de diccionaris o llistats de vocables per a un bon ús de la llengua. Així trobem per exemple, el Refranero castellano-catalán, de Santiago Saura (1884) o el de Fra Magí Ferrer (1854) i són de consulta obligada els primers diccionaris catalans (Labèrnia, Lacavalleria, etc.).

Al costat d'aquestes obres, en aquells moments, també trobem reculls sapiencials de caire proverbial, provinents, en la majoria de casos, de traduccions d'obres llatines.

Amb l'eclosió del Romanticisme, hi ha un renovat interès pels temes folklòrics i llegendaris, que deriva aquí amb una munió de bons folkloristes que fan treballs monogràfics o generalistes sobre les tradicions i costums de la cultura catalana. És l'època dels Amades, Farnés, Pons Lluch, Serra i Pagès, Serra i Boldú o Violant i Simorra, entre molts d'altres.

Així, mentre uns furgaven més en el folklore de la pagesia (cas de Serra i Boldú o Violant i Simorra), d'altres dediquen els seus esforços a uns treballs més generals, dins la paremiologia comparada, en el cas de Sebastià Farnès o en monografies temàtiques o el costumari català, en el cas d'Amades.

En l'actualitat i fent bona l'apreciació que diu que la llengua catalana deu ser de les que té més lingüistes i estudiosos del món en percentatge, trobem bàsicament quatre tipus de recopilacions:
  • Recopilacions alfabètiques
  • Recopilacions locals
  • Recopilacions temàtiques
  • Recopilacions comparatives amb altres llengües
Cadascuna té els seus avantatges i inconvenients, i en cada moment haurem de saber què hi cerquem i què ens pot oferir cada recull. Cadascuna pot ser tan extensa i completa com l'hagi volgut el seu autor.

Així, la meva recomanació és seguir furgant en els diccionaris generals (Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans, Diccionari català-valencià-balear d'Alcover-Moll o el Gran diccionari de la llengua catalana d'Enciclopèdia Catalana, per cercar dites i expressions a partir d'una paraula clau.

Hi ha moltíssimes monografies locals, amb dites referides a llocs o a parlars concrets. Podem destacar les obres de Joan Bellmunt i Figueras o les informacions d'ús que acompanyen les entrades del Diccionari català-valencià-balear. A Internet també hi ha molts reculls locals, com ara el recull de l'IESI La Bisbal, les Canarevades d'Alcanar o el Refranyer de ponent.

Com a reculls temàtics, us recomano la reedició de la bibliografia d'Amades, la Biblioteca de tradicions populars que està oferint en edicions facsímils Edicions el Mèdol, de Tarragona, o a Internet, els refranys meteorològics de l'Observatori Meteorològic de Sort, les dites populars de Francesc Roig o el Refranyer temàtic que he encetat fa uns pocs dies.

I dins l'àmbit de la paremiologia comparada, hi ha uns magnífics reculls de dites i frases fetes d'Edicions 62, com el Diccionari de Frases fetes, de Joana Raspall i Joan Martí, el Diccionari de frases fetes català-castellà castellà-català, de Joan Abril o el Diccionari de refranys català-castellà castellà-català, d'Anna Parés, o l'edició de la Paremiologia comparada de Sebastià Farnés, feta en enciclopèdia de 7 volums per l'Editorial Columna.

No acabaríem mai de recomanar llibres o pàgines d'Internet. I cada dia en surten de noves. Us recomano llegir la bibliografia que utilitzo al Refranyer català-castellà o les recensions de llibres sobre paremiologia que faig a la Biblioteca paremiològica si voleu trobar nous llibres i novetats sobre el tema.

dissabte, 20 d’octubre del 2007

Pas dels proverbis als refranys

Sense cap mena de dubte, les tradicions grega i llatina són la principal font de l'actual refranyer català. I això és així perquè en aquella època i fins ben entrada l'edat mitjana, la literatura proverbial i paremiològica va tenir molta recursivitat en obres ja siguin literàries, filosòfiques i en la mateixa transmissió del coneixement.

Els refranys i els proverbis eren l'expressió escrita d'una tradició oral que es perd en l'origen dels temps. Primer va haver de confiar la seva transmissió i perdurabilitat a la memorització de les sentències. Per això són curtes i en forma de vers: per facilitar-ne el record i la transmissió.

Un cop en paper, la seva musicalitat, l'aplicació a l'ensenyament i el contingut doctrinari i de coneixement en van facilitar la recopilació i traducció a les noves llengües de comunicació i de cultura.

És per això que podem trobar-nos amb molts refranys i proverbis idèntics o molt semblants en diverses llengües: perquè hi han arribat a través de l'herència llatina i grega. Cal ser caut, doncs, i no pensar que un refrany és estrany a una llengua o es diu per influència d'una altra llengua determinada, perquè tot sovint ens podem trobar amb la sorpresa que prové d'un antic proverbi llatí.

Us n'ofereixo uns quants, a tall d'exemple, trets del refranyer català-castellà que mantinc en línia, fent una cerca pel codi de llengua llatina: [LL].

En aquests moments són només 18 referències, però creixeran exponencialment quan tingui el temps de bolcar la feina d'investigació i creuament de referències que estic fent a partir de diferents recopilacions de proverbis llatins en diverses llengües.
  1. al cap de cabells, tothom hi dóna cops de martell - [LL: impubes mullo malas digneris honore] - (ES: quijadas sin barbas no merecen ser honradas).
  2. allà on vas, fes com veuràs - [LL: si fueris alibi, vivito sicut ibi (trad. si en un altre lloc aniràs, com allí viuràs)] - (ES: donde fueres, haz lo que vieres) - (IT: quando a Roma vai, fai come vedrai) - (EN: when in Rome do as the Romans do).
  3. després de romput el cap es posen cervellera - [LL: demulcere caput quid fit? convicia fundens. Morsibus haud aliter significatur amor] - (ES: después de descalabrado, untarle el casco) -(IT: egli ha fatto como quel Perugino che sabito chi li fu rotto il capo, corse á casa per la celata).
  4. el cap li trencaràs, que el cor no podràs - [LL: bracteolam summa ventos in turre notantem, non turrim, ventivis agitare valet] -(ES: el viento que corre, muda la veleta; mas no la torre).
  5. en el cap de tot villà, mai en ell raó cabrà - [LL: rustica multantur virgis bene terga colurnis] - (ES: la encina y el villano da la fruta a palos) - (FR: oignez il vous poindra, poignez vilain, il vous oindra).
  6. la llum dels ulls és l'alegria de l'ànima - [LL: oculus animi index] - (ES: los ojos son el espejo del alma) - (FR: les yeux sont le miroir de l'âme).
  7. la necessitat no té llei - [LL: necessitas caret lege] - (ES: la necesidad tiene cara de hereje).
  8. la sort està tirada - [LL: alea jacta est] - (ES: la suerte está echada).
  9. molts escarmenten en el cap dels altres - [LL: feliciter is capit qui periculo alieno sapit] - (ES: feliz el que escarmienta en cabeza ajena) - (FR: belle doctrine prend en luy qui se chastie par aultruy).
  10. on hi entra el cap hi entra el cos - [LL: quo capit intravit, pars caetera corporis intrat] - (ES: en entrando la cabeza, cabrá el cuerpo).
  11. quan el cap es pela i treu pèl la seda, senyal de vellesa - [LL: dum caput est rasum, dum serica texta pilosa, et caput et textum deteriora fuint] - (ES: cuando el pelo enrasa y el raso empela, con mal anda la seda).
  12. quan el cap fa mal, tots els membres dolen - [LL: si caput dolet, omnia membra languent] - (ES: cuando la cabeza duele, todos los miembros duelen) - FR: a qui la tête fait mal, souffre par tout le corps) - (IT: quando la testa duole, tutte le membre languono).
  13. qui diu que ja sap massa, té el cap de carabassa - [LL: consilium usque, senex, vel prudentissimus, audi] - (ES: aunque seas muy sabio y viejo no desdeñes consejo)
  14. qui és sabater que faça sabates - [LL: ne sutor ultra crepidam] - (ES: zapatero a tus zapatos, y déjate de otros tratos) - (FR: cordonnier, borne-toi à la chaussure) - (IT: ciabattino, parla sol del suo mestiere) - (PT: não suba o sapateiro além da chinela) - (EN: cobbler, stick to your last) - (DE: schuster, bleib bei deinen Leisten).
  15. qui renta el cap de l'ase, perd lleixiu, temps i sabó - [LL: sapo perit, sapone caput si tergis aselli] - (ES: lavar cabeza de asno, perdimiento de jabón) - (FR: a laver la tête d'un âne, on ne perd que la lescive (ou son temps e son savon)) - (IT: chi lava la testa all'asino, perde il sapone) - (PT: perdida es la lixia en la cabeça del asno).
  16. qui tant tiba, fa dos caps - [LL: in manibus pennae gallum captantibus haerent] - (ES: cada el gallo, toma el gallo, quedan las plumas en la mano).
  17. tant put un all com cent cabeces - [LL: ob centum libeat plecti, si plector ob unum ossum] [LL: perdita cum vestis sit, sit quoque perdita palla] - (ES: preso por uno, preso por ciento) - (FR: autant vaut bien battu que mal battu).
  18. val més fiar-se dels ulls que de les orelles - [LL: oculis magis habenda fides, quan auribus] - (ES: mejor fiarse de los ojos que de los oídos).
És precisament aquest origen comú el que permet fer paremiologia comparada i estudiar l'origen de les dites comparant les diferents versions transmeses en diferents idiomes.

És clar que com més versions tinguem d'una mateixa parèmia, serà prova que es tracta d'una dita molt popular o que el seu origen és molt antic i es va transmetre a diferents idiomes.

divendres, 15 de juny del 2007

Què és la paremiologia?

La paremiologia és una disciplina a cavall entre l'etnografia i la lingüística que es dedica a l'estudi dels modismes i parèmies d'una llengua i va tenir la seva màxima expressió en els estudis floklòrics de primers del segle passat, amb noms tan rellevants com Sebastià Farnés, Joan Amades, Cels Gomis, Ramon Violant i Simorra, Valeri Serra i Boldú o Rossend Serra i Pagès, entre d'altres.

Com diu la Wikipèdia, el terme paremiologia prové del grec paroimía (proverbi) i és la ciencia que estudia els refranys, proverbis i, més concretament, les dites, frases fetes i altres expressions encunyades en el si d'una llengua amb la intenció de transmetre algun coneixement tradicional basat en l'experiència.

Quan a través d'obres recopilatòries o altres tipus d'estudis es pretén establir les diferents relacions entre els refranyers de llengües diverses, estem fent paremiologia comparada.

Així, allò més important serà definir l'objecte d'estudi. Hi ha una gran dispersió terminològica al respecte i intentaré posar-hi una mica d'ordre.

L'objecte d'estudi de la paremiologia mai ha estat prou ben delimitat. Així és usual que sentim a parlar d'adagi, aforisme, apotegma, axioma, dita, frase feta, idiotisme, locució, màxima, modisme, parèmia, proverbi, refrany o sentència.

Sovint també parlem de paremiologia sàvia i paremiologia vulgar. En la primera, faríem esment de màxima, axioma, aforisme, principi i apotegma, mentre que l'objecte d'estudi de la segona serien refrany, adagi, proverbi i dites tòpica i històrica. Encara que no són distincions amb fronteres clares ni gaire definides.

En què em baso per diferenciar refrany, aforismes, frase feta i modisme?

Refrany i aforisme ho diferencio per l'origen popular (refrany) o no (aforisme). En l'aforisme, generalment, coneixem l'autor. Són les frases atribuïdes a alguna personalitat. El refrany sol rimar i és en vers; recull la saviesa popular.

Entre modisme i frase feta en diferencio la funció que fan dins la frase: un modisme pot ser una part de l'oració (subjecte, complements circumstancials...), sense verb, mentre que la frase feta conté un verb.

No sempre les obres lexicogràfiques han ajudat a delimitar la diferència entre aquests termes. Però això ja serà objecte d'un altre article.