dilluns, 10 de desembre de 2007

Alguns reculls de frases fetes





Quan em vaig plantejar de començar a compartir materials paremiològics sabia que l'apartat de frases fetes i dites populars estava prou ben cobert, amb magnífics diccionaris i reculls en paper i per l'accés a un fum de dites a través de paraules clau en la consulta de diccionaris en línia.

Així, per a trobar determinades dites i frases fetes en català a la xarxa, només heu de consultar qualsevol d'aquests diccionaris (o tots ells):

- Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans.
- Diccionari general de la llengua catalana, d'Enciclopèdia Catalana.
- Diccionari català-valencià-balear d'Alcover-Moll.

Mireu per exemple, en cada un d'ells, les expressions referides a la boca: al GDLC, al DIEC
i al DCVB, del qual us reprodueixo l'apartat de locucions i refranys, perquè no hi ha enllaç per mostrar els resultats:
Loc.—a) Estar amb la boca oberta: estar bocabadat o esser curt d'enteniment.—aa) Llevar-se el mos de la boca per donar-lo a algú: privar-se del menjar per alimentar un altre.—b) Ferir-se de la boca: menjar menys del que el cos demana, per falta de recursos (Empordà).—bb) Menjar més amb els ulls que amb la boca: esser molt remirat en la netedat i puresa del menjar (Cat.).—c) Badar primer la boca que els ulls: tenir gana de menjar tot seguit que un es desperta; es diu principalment dels infants.—cc) Badar sa boca an es vent: quedar desposseït del que es tenia o que s'esperava tenir (Mallorca).—d) Tenir mala boca: sentir mal gust en menjar, per causa patològica (Mallorca, Menorca).—dd) Omplir-se la boca d'aigua, o fer-se la boca aigua, o créixer la saliva a la boca: sentir desig molt intens de menjar o beure una cosa molt agradable al gust.—e) Fer sa boca dolça a algú: donar-li coses dolces;—met., afalagar lo amb paraules agradables (Mall.).—ee) Fer boca a algú: fer-li gana d'una cosa, induir-lo a fer o pendre una cosa presentant-l'hi com a molt bona (Mall.). Arribaren a empenyar el Vicari y tot, per fer fer boca an en Jordi, Penya Mos. iii, 25.—f) Deixar bona boca: deixar una impressió agradable (Mallorca, Menorca).—ff) No tenir boca: esser molt callat o no queixar-se mai.—g) Parlar boca a boca: parlar directament. Lo amat meu Moyses, al qual yo parle boca a boca, Villena Vita Chr., c. 194.—gg) Parlar amb tota la boca: parlar amb la força que dóna la consciència de la pròpia raó (Cat.).—h) Fer boques d'alguna cosa: avanar-se'n (Cat.).—hh) Vent de boca: promeses vanes (Cat.).—i) Fer de la boca cul: desdir-se o no complir la paraula donada.—ii) Boca què vols, cor què desitges: amb completa satisfacció de tots els desigs i amb totes les comoditats imaginables.—j) Paraules que tornen a la boca: paraules imprudents, que després de dites donen disgusts (Empordà).—jj) Omplir-se la boca, o fer-se la boca gran, o no tenir més boca, parlant d'algú: extremar-ne les lloances.—k) Posar els dits a la boca d'algú: provocar-lo a parlar.—kk) No dir «aquesta boca és meva»: no dir res d'allò que s'hauria de dir o que algú espera que es diga.—l) No tenir boca per parlar o per contestar: estar en gran confusió o vergonya, no saber què dir.—ll) Tenir boca i no parlar: esser molt pacient, no queixar-se mai, encara que hi haja motiu (Mallorca).—m) Escalfar-se de boca: parlar irritadament, amb paraules descompostes (Cat., Val.).—mm) A boca plena (ant. també boca oberta): públicament, en veu alta i sense amagar-se'n. Sapiatz quels ditz tractadors dixeren et dien, boca oberta et per tot cert, que Pisa..., doc. a. 1309 (Finke Acta Ar. 543). Sensuraven y a boca plena maltrataven los Rts. Pres., Entrev. Eyv. 88 (any 1677).—n) Badar un pam de boca, o quedar amb la boca badada: estar o quedar molt admirat, sorprès d'una cosa inesperada.—nn) Tenir la boca per mesura: tenir facultat per demanar i obtenir qualsevol cosa. Lo que es per espay, de terrats en amunt, la boca per mesura, Pons Auca 21.—o) No tenir boca per negar res, o per dir no: esser massa condescendent, no esser capaç de negar res.—oo) Rentar-se'n la boca: parlar públicament de coses que redunden en alabança pròpia (Empordà).—p) Respirar per boca d'altri: repetir el que un altre ha dit, o adoptar servilment l'opinió d'altri.—pp) Boca de sól·lera: posició dels llavis per beure, que consisteix a alçar-los de davant fent com un rotlo i deixant enmig un forat per on passa l'aigua (Campos).—q) Estar a boca de súl·lera: estar a la vetla, espiant o esperant un moment oportú (Menorca).—qq) A boca de nit (Cat.), o a boca de fosc, o a boca-fosc (Cat.), o a boca de sól·lera (Mallorca): a entrada de fosc, quan el sol s'acaba de pondre i s'estén la fosca de la nit. Era ja a boca de fosch, Oller Pil. Pr. 149. Sortirem de Miravet a boca-fosch, Mem. Assoc. Excurs. viii, 321. Horabaixet se vest de metge..., a boca de sól·lera surt des matar, Alcover Rond. x, 57. Boca de fosca arribà a Son Ginebró, Pons Llar 88.—r) Buscar la boca a algú: insultar-lo i provocar-lo (Aladern Dicc.).—rr) Treure de la boca una cosa a algú: dir una cosa en el moment que l'altre anava a dir-la.—s) Tapar la boca: aturar la maledicència o el parlar d'algú. Que pensa tapar la boca a la gent, Proc. Olives 594.—ss) Tenir boca d'ase: no esser delicat en el menjar (Cat.).
Refr.—a) «Boca que no parla, Déu no la ou» (Empordà, Val., Mall., Men.); «Boca que no parla, Déu no la sent» (Camp de Tarr.).—b) «Per la boca s'escalfa el forn» (Cat., Mall.); «Una dona em
digué al Born: per la boca escalfo el forn» (Barc.); «Els vells i els forns, per la boca s'encalenteixen» (Mall.). Ho diuen referint-se a la necessitat de menjar.—c) «La boca no admet raons» (Cat.); «La boca no vol noves» (Cat.).—d) «Qui dues boques besa, convé que la una li puda». Be es ver l'eximpli, que qui dues boques besa, cové que la una li puda, Metge Somni iii.—e) «Qui no té diners en bossa, tenga mel en boca» (Marroig Refr.).—f) «Si vols tenir el cor d'un brau, no donis a la boca frau» (Manresa).—g) «Boca que menja fel, no pot escopir mel» (Cat.).—h) «Antes d'obrir sa boca, ja li han vist ses dents»: ho diuen dels indiscrets, que no saben dissimular les coses que haurien de dissimular (Men.).—i) «En boca de discret, lo públic és secret» (Cat., Men.).—j) «En la boca del mentirós, lo cert es fa dubtós» (Val.).—l) «Per la boca mor el peix»: vol dir que la indiscreció en el parlar és causa de perdició.—m) «A boca tancada, no hi entren mosques»; «Boca closa no hi entren mosquits» (Empordà); «Qui tanca la boca, no ensenya les dents»; «Boca muda, mai fou abatuda» (Manresa); «Boca muda, mai és retuda» (Men.).—n) «Qui té boca, s'equivoca; i qui té nas, se moca» (Cat., Val.).—o) «Lo que la boca erra, la bossa ho paga» (Val.).—p) «No hi ha prou estopes per a tapar males boques» (Empordà).
Fon.:
bókə (pir-or., Olot, Rupit, Vic, Torelló, Barc., Tarr., Mall., Men., Eiv.); bókɛ (Gir., Sort, Tremp, Balaguer, Ponts, Artesa, Gandesa, Maó, Eivissa); bókɔ (Pobla de S., Perles, Solsona); bóke (Organyà, Fraga, Selva del C., Sineu); bóka (Tamarit, Tortosa, Calasseit, Maestr., Cast., Val., Al., Gandia, Pego); bóсə (Palma, Manacor, Pollença, Felanitx).

En paper hi ha també molt bons diccionaris. Destaca la col·lecció «Diccionaris el Cangur», d'Edicions 62, de les quals destaco especialment:

- Joana Raspall i Joan Martí (1995): Diccionari de locucions. Núm. 173.
- Joana Raspall i Joan Martí (1996): Diccionari de frases fetes. Núm. 196.
- Joan Abril Español (1996): Diccionari de frases fetes català-castellà castellà-català. Núm. 213.
- Susanna Rodríguez-Vida (1997): Diccionari temàtic de modismes. Núm. 207.
- Joaquim Pomares (1997): Diccionari del català popular i d'argot. Núm. 251.

D'Enciclopèdia Catalana, a banda de la informació que puguem trobar als diferents diccionaris bilingües o al Gran diccionari de la llengua catalana en paper, també hi ha el Diccionari de frases fetes, refranys i locucions (2000), amb l'equivalència en castellà.

Uns clàssics que no podem obviar:

- Josep Balbastre i Ferrer (1977): Nou recull de modismes i frases fetes català-castellà / castellà-català, publicat per Ed. Pòrtic.
- Sever Perramon (1979): Proverbis, dites i frases fetes de la llengua catalana, publicat per Ed. Millà (Barcelona).

I com a obra diferent i novedosa, no em puc estar de fer esment de l'obra de M. Teresa Espinal:

- M. Teresa Espinal (2004): Diccionari de sinònims de frases fetes. Barcelona-València: Universitat Autònoma de Barcelona. Servei de Publicacions - Publicacions de la Universitat de València - Publicacions de l'Abadia de Montserrat.

És un diccionari conceptual de sinònims de frases fetes que va acompanyat d'un CD-ROM que en facilita la consulta. A partir de conceptes proporciona informació gramatical i lingüística referida a frases fetes de naturalesa gramatical diversa.

Bé, ara que hem fet un repàs de les principals obres de consulta, podem entrar una mica més en detall i repassar els noms propis més importants de la paremiologia catalana.

dilluns, 19 de novembre de 2007

Les recopilacions de refranys i dites

Qualsevol persona que cerqui refranys i dites té moltes i diverses opcions. En un primer moment, es va fer el pas de l'oralitat al paper. Ara som al moment del pas del paper a la pantalla, a Internet.

Les primeres recopilacions que trobem són addendes de diccionaris o llistats de vocables per a un bon ús de la llengua. Així trobem per exemple, el Refranero castellano-catalán, de Santiago Saura (1884) o el de Fra Magí Ferrer (1854) i són de consulta obligada els primers diccionaris catalans (Labèrnia, Lacavalleria, etc.).

Al costat d'aquestes obres, en aquells moments, també trobem reculls sapiencials de caire proverbial, provinents, en la majoria de casos, de traduccions d'obres llatines.

Amb l'eclosió del Romanticisme, hi ha un renovat interès pels temes folklòrics i llegendaris, que deriva aquí amb una munió de bons folkloristes que fan treballs monogràfics o generalistes sobre les tradicions i costums de la cultura catalana. És l'època dels Amades, Farnés, Pons Lluch, Serra i Pagès, Serra i Boldú o Violant i Simorra, entre molts d'altres.

Així, mentre uns furgaven més en el folklore de la pagesia (cas de Serra i Boldú o Violant i Simorra), d'altres dediquen els seus esforços a uns treballs més generals, dins la paremiologia comparada, en el cas de Sebastià Farnès o en monografies temàtiques o el costumari català, en el cas d'Amades.

En l'actualitat i fent bona l'apreciació que diu que la llengua catalana deu ser de les que té més lingüistes i estudiosos del món en percentatge, trobem bàsicament quatre tipus de recopilacions:
  • Recopilacions alfabètiques
  • Recopilacions locals
  • Recopilacions temàtiques
  • Recopilacions comparatives amb altres llengües
Cadascuna té els seus avantatges i inconvenients, i en cada moment haurem de saber què hi cerquem i què ens pot oferir cada recull. Cadascuna pot ser tan extensa i completa com l'hagi volgut el seu autor.

Així, la meva recomanació és seguir furgant en els diccionaris generals (Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans, Diccionari català-valencià-balear d'Alcover-Moll o el Gran diccionari de la llengua catalana d'Enciclopèdia Catalana, per cercar dites i expressions a partir d'una paraula clau.

Hi ha moltíssimes monografies locals, amb dites referides a llocs o a parlars concrets. Podem destacar les obres de Joan Bellmunt i Figueras o les informacions d'ús que acompanyen les entrades del Diccionari català-valencià-balear. A Internet també hi ha molts reculls locals, com ara el recull de l'IESI La Bisbal, les Canarevades d'Alcanar o el Refranyer de ponent.

Com a reculls temàtics, us recomano la reedició de la bibliografia d'Amades, la Biblioteca de tradicions populars que està oferint en edicions facsímils Edicions el Mèdol, de Tarragona, o a Internet, els refranys meteorològics de l'Observatori Meteorològic de Sort, les dites populars de Francesc Roig o el Refranyer temàtic que he encetat fa uns pocs dies.

I dins l'àmbit de la paremiologia comparada, hi ha uns magnífics reculls de dites i frases fetes d'Edicions 62, com el Diccionari de Frases fetes, de Joana Raspall i Joan Martí, el Diccionari de frases fetes català-castellà castellà-català, de Joan Abril o el Diccionari de refranys català-castellà castellà-català, d'Anna Parés, o l'edició de la Paremiologia comparada de Sebastià Farnés, feta en enciclopèdia de 7 volums per l'Editorial Columna.

No acabaríem mai de recomanar llibres o pàgines d'Internet. I cada dia en surten de noves. Us recomano llegir la bibliografia que utilitzo al Refranyer català-castellà o les recensions de llibres sobre paremiologia que faig a la Biblioteca paremiològica si voleu trobar nous llibres i novetats sobre el tema.

dissabte, 20 d’octubre de 2007

Pas dels proverbis als refranys

Sense cap mena de dubte, les tradicions grega i llatina són la principal font de l'actual refranyer català. I això és així perquè en aquella època i fins ben entrada l'edat mitjana, la literatura proverbial i paremiològica va tenir molta recursivitat en obres ja siguin literàries, filosòfiques i en la mateixa transmissió del coneixement.

Els refranys i els proverbis eren l'expressió escrita d'una tradició oral que es perd en l'origen dels temps. Primer va haver de confiar la seva transmissió i perdurabilitat a la memorització de les sentències. Per això són curtes i en forma de vers: per facilitar-ne el record i la transmissió.

Un cop en paper, la seva musicalitat, l'aplicació a l'ensenyament i el contingut doctrinari i de coneixement en van facilitar la recopilació i traducció a les noves llengües de comunicació i de cultura.

És per això que podem trobar-nos amb molts refranys i proverbis idèntics o molt semblants en diverses llengües: perquè hi han arribat a través de l'herència llatina i grega. Cal ser caut, doncs, i no pensar que un refrany és estrany a una llengua o es diu per influència d'una altra llengua determinada, perquè tot sovint ens podem trobar amb la sorpresa que prové d'un antic proverbi llatí.

Us n'ofereixo uns quants, a tall d'exemple, trets del refranyer català-castellà que mantinc en línia, fent una cerca pel codi de llengua llatina: [LL].

En aquests moments són només 18 referències, però creixeran exponencialment quan tingui el temps de bolcar la feina d'investigació i creuament de referències que estic fent a partir de diferents recopilacions de proverbis llatins en diverses llengües.
  1. al cap de cabells, tothom hi dóna cops de martell - [LL: impubes mullo malas digneris honore] - (ES: quijadas sin barbas no merecen ser honradas).
  2. allà on vas, fes com veuràs - [LL: si fueris alibi, vivito sicut ibi (trad. si en un altre lloc aniràs, com allí viuràs)] - (ES: donde fueres, haz lo que vieres) - (IT: quando a Roma vai, fai come vedrai) - (EN: when in Rome do as the Romans do).
  3. després de romput el cap es posen cervellera - [LL: demulcere caput quid fit? convicia fundens. Morsibus haud aliter significatur amor] - (ES: después de descalabrado, untarle el casco) -(IT: egli ha fatto como quel Perugino che sabito chi li fu rotto il capo, corse á casa per la celata).
  4. el cap li trencaràs, que el cor no podràs - [LL: bracteolam summa ventos in turre notantem, non turrim, ventivis agitare valet] -(ES: el viento que corre, muda la veleta; mas no la torre).
  5. en el cap de tot villà, mai en ell raó cabrà - [LL: rustica multantur virgis bene terga colurnis] - (ES: la encina y el villano da la fruta a palos) - (FR: oignez il vous poindra, poignez vilain, il vous oindra).
  6. la llum dels ulls és l'alegria de l'ànima - [LL: oculus animi index] - (ES: los ojos son el espejo del alma) - (FR: les yeux sont le miroir de l'âme).
  7. la necessitat no té llei - [LL: necessitas caret lege] - (ES: la necesidad tiene cara de hereje).
  8. la sort està tirada - [LL: alea jacta est] - (ES: la suerte está echada).
  9. molts escarmenten en el cap dels altres - [LL: feliciter is capit qui periculo alieno sapit] - (ES: feliz el que escarmienta en cabeza ajena) - (FR: belle doctrine prend en luy qui se chastie par aultruy).
  10. on hi entra el cap hi entra el cos - [LL: quo capit intravit, pars caetera corporis intrat] - (ES: en entrando la cabeza, cabrá el cuerpo).
  11. quan el cap es pela i treu pèl la seda, senyal de vellesa - [LL: dum caput est rasum, dum serica texta pilosa, et caput et textum deteriora fuint] - (ES: cuando el pelo enrasa y el raso empela, con mal anda la seda).
  12. quan el cap fa mal, tots els membres dolen - [LL: si caput dolet, omnia membra languent] - (ES: cuando la cabeza duele, todos los miembros duelen) - FR: a qui la tête fait mal, souffre par tout le corps) - (IT: quando la testa duole, tutte le membre languono).
  13. qui diu que ja sap massa, té el cap de carabassa - [LL: consilium usque, senex, vel prudentissimus, audi] - (ES: aunque seas muy sabio y viejo no desdeñes consejo)
  14. qui és sabater que faça sabates - [LL: ne sutor ultra crepidam] - (ES: zapatero a tus zapatos, y déjate de otros tratos) - (FR: cordonnier, borne-toi à la chaussure) - (IT: ciabattino, parla sol del suo mestiere) - (PT: não suba o sapateiro além da chinela) - (EN: cobbler, stick to your last) - (DE: schuster, bleib bei deinen Leisten).
  15. qui renta el cap de l'ase, perd lleixiu, temps i sabó - [LL: sapo perit, sapone caput si tergis aselli] - (ES: lavar cabeza de asno, perdimiento de jabón) - (FR: a laver la tête d'un âne, on ne perd que la lescive (ou son temps e son savon)) - (IT: chi lava la testa all'asino, perde il sapone) - (PT: perdida es la lixia en la cabeça del asno).
  16. qui tant tiba, fa dos caps - [LL: in manibus pennae gallum captantibus haerent] - (ES: cada el gallo, toma el gallo, quedan las plumas en la mano).
  17. tant put un all com cent cabeces - [LL: ob centum libeat plecti, si plector ob unum ossum] [LL: perdita cum vestis sit, sit quoque perdita palla] - (ES: preso por uno, preso por ciento) - (FR: autant vaut bien battu que mal battu).
  18. val més fiar-se dels ulls que de les orelles - [LL: oculis magis habenda fides, quan auribus] - (ES: mejor fiarse de los ojos que de los oídos).
És precisament aquest origen comú el que permet fer paremiologia comparada i estudiar l'origen de les dites comparant les diferents versions transmeses en diferents idiomes.

És clar que com més versions tinguem d'una mateixa parèmia, serà prova que es tracta d'una dita molt popular o que el seu origen és molt antic i es va transmetre a diferents idiomes.

dimarts, 18 de setembre de 2007

Els primers reculls de refranys catalans

Reprenc el fil de l'últim article per fer esment dels primers reculls de proverbis en llengua catalana, en ordre cronològic i fins arribar als folkloristes i recopiladors de la Renaixença, ja al s. XIX.

- S. XII. Entre els trobadors, podem destacar en Cerverí de Cervera i Guillem de Cervera i els seus Proverbis, col·lecció de màximes morals distribuïdes en 1.197 quartetes (1180). Són els primers autors amb nom propi dins la tradició paremiològica catalana.

- S. XIII. Destaca el jueu barceloní Jafudà Bonsenyor, amb el Libre de paraules e dites de savis i filòsofs (1298). I l'obra del filòsof mallorquí Ramon Llull, que féu un ús abundant del gènere al llarg de la seva obra, com per exemple al Llibre de mil proverbis.

- S. XIV. Podem fer esment de la Doctrina moral, de Nicolau de Pachs (finals de segle), florilegi de màximes comentades, extretes de molt diversos autors; el Libre de tres, d'autor anònim, encara que atribuït per alguns a Anselm Turmeda, que és una breu col·lecció de sentències que es caracteritza perquè cadascuna indica tres qualitats, tres defectes o tres aspectes de les més diverses coses que afecten l'home, i el Libre de bons amonestaments «compost en Tunis per frare Anselm Turmeda, en altra manera apellat Abdal·là» (1398), basada i de vegades mera traducció, d'una curiosa obra italiana de la segona meitat del segle XIII, la Dottrina dello Schiavo di Bari. Alhora, la parèmia popular s'intertextualitzava en la poesia i en la prosa com a recurs expressiu: hi sobresurten autors com Francesc Eiximenis, amb l'obra Regles de bona Criança en menjar, beure y servir a taula tretes de Lo Terç del Crestià, un tractat d'ensenyament del bon cristià, i un altre per al regiment de prínceps, Tractat de regiment de prínceps e de comunitats; Vicent Ferrer, Bernat Metge, etc. Són de l'època d'aquests autors els primers reculls de proverbis populars catalans.

- S. XV. El Renaixement usarà la precisió expressiva de la parèmia popular. Ho podem veure, per exemple, en L'espill, de Jaume Roig i el Tirant, de Joanot Martorell, en són exemples ben representatius.

- S. XVII. Joan Carles Amat, amb els Quatre-cents aforismes catalans, (Barcelona, 1647). Els aforismes abasten tots els grans temes de la vida humana i són una bona presentació del que se n’ha dit saviesa popular.

- S. XVIII. En aquesta època, A València sembla que existeix una gran tirada vers la literatura paremiològica. Podem destacar el pare Lluís Galiana (1740-1771), amb la Rondalla de rondalles, un aplec de més de 800 refranys de caire molt popular, publicada l'any 1769 per Carles Ros; el gramàtic Carles Ros publica el 1733 un Tractat d'adages i refranys valencians, sobretot de caire moral i sentenciós.

diumenge, 19 d’agost de 2007

Paremiologia històrica

Com apunten Maria Conca i Josep Guia a la Introducció de Els primers reculls de proverbis catalans (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 1996, Col·lecció «Biblioteca de cultura popular Valeri Serra i Boldú», núm. 7), «En totes les llengües romàniques, la formació dels proverbis ha anat precedida de l'ús i la valoració de les sentències de les sagrades escriptures judeocristianes i dels savis i filòsofs grecs, llatins i àrabs».
És evident que el fons proverbial i moralitzador s'ha anat transmeten oralment de pares a fills i beu d'un fons comú a totes les cultures. El giny didàctic recollit en una sentència rimada fàcil de recordar no sap d'unes úniques arrels, sinó que, com un regueró de pólvora, s'ha anat transmetent de boca en boca ací i allà.

Les paraules se les enduu el vent, mentre que allò escrit perdura. És per això que ja d'antuvi hi ha hagut recopiladors que s'han esmerçat en recollir aquesta saviesa, popular o culta, en diferents compendis i obres.

Us intentaré de fer cinc cèntims dels primers reculls documentats i que han pervingut o que en tenim notícia, sobretot de la tradició llatina, la que ens és més pròxima i de la que beu directament la tradició de les llengües romàniques. Però això no treu que hi hagi també força reculls d'altres cultures que no ens són tan pròximes, però que en algun moment també ens poden haver influït o poden haver arribat al nostre fons paremial. Per exemple, i sense anar gaire lluny, a través de la cultura àrab.

Antoni Peris i Joan, al Diccionari de locucions i frases llatines (Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 2001, Col·lecció «El Calidoscopi») enumera les primeres fonts clàssiques documentades de repertoris proverbials, dels quals podem destacar:

  1. Molts són d'origen bíblic, ja sigui de preceptes de l'Antic Testament o de les ensenyances de Jesús als seus deixebles, recollides pels diferents evangelis o epístoles posteriors ja en el Nou Testament. No podem deixar de fer esment especial al Llibre dels proverbis, el Llibre dels Salms, L'Eclesiastès o el Càntic dels càntics, entre d'altres.
  2. El primer aplec d'aforismes conegut són els Aphorismoi, en grec, del pare de la medicina, Hipòcrates de Cos (460-370 a. C.), que comença amb una dita universalment coneguda en la versió llatina de Sèneca: «Ars larga, vita brevis», 'L'art és llarga; la vida, breu'. Aquests aforismes han servit de guia per a la història de la medicina subsegüent i de seguida foren traslladats al llatí i l'àrab. També se'n conserven versions catalanes del s. XIV.
  3. Ja en la tradició llatina, al capdavant dels testimonis literaris hi ha la col·lecció d'aforismes d'Api Claudi el Cec, escriptor i cònsol dels s. III-II a. C., de la qual resten cinc versos, conservats per autors posteriors. Un d'aquests, citat per Sal·lusti és el cèlebre «Faber est suae quisque fortunae», 'Cadascú és forjador de la seva pròpia sort'.
  4. El primer recull important conservat és el de Cató el Vell (234-149 a. C.). De la seva obra ens resten fragments dels Libri ad Marcum filium i el Carmen de moribus, en prosa. Aquesta col·lecció de Cató, constituïda per aportacions pròpies i estranyes, donà origen als anomenats Disticha Catonis ('Dístics de Cató'), formats per parelles d'hexàmetres. Aquest llibre de màximes morals consta d'un nucli més antic que procedeix del s. III d. C., però va ser refet i ampliat successivament durant l'edat mitjana, primer en llatí i després en les traduccions a les llengües modernes i hi ha traduccions catalanes ja des dels s. XIV i XV; estigué en ús a les escoles com a llibre de text durant tota l'edat mitjana i fins al s. XVII, fins al punt que encara avui s'anomena «cató» el primer llibre de lectura, amb què s'aprenen les primeres lletres.
  5. Encara en la tradició llatina, podem destacar les obres del mimògraf Publili Sirus i del filòsof Sèneca. Publili Sirus, un esclau grec d'Antioquia, que va viure a Roma al s. I a. C., escriví mims de caràcter sentenciós. Les sentències extretes de les seves obres formaren el cos principal de la col·lecció que posteriorment fou aplegada sota el seu nom. Són escrites en senaris iàmbics i ordenades segons les lletres de l'alfabet. Al filòsof Sèneca hom atribueix, sense fonament, el recull de sentències morals coneguda amb el nom de Liber de moribus, de vora dues-centes màximes escrites en septenaris trocaics.

En articles posteriors, m'endinsaré en els primers reculls de proverbis en català, fent parada en aquells més importants, pel gruix o per la transcendència que han tingut.

Com apunta l'Enciclopèdia Catalana, cal cercar l'origen a l'alta edat mitjana: «A Catalunya, ultra les traduccions dels de Salomó, hi ha, entre altres, els Proverbis de Guillem de Cervera, el Llibre de paraules o dits de savis e filòsofs, de Jafudà Bonsenyor, el Libre de saviesa, els Proverbis de Ramon, el Libre de mil proverbis i els Proverbis d'ensenyament, de R.Llull —el qual, altrament, féu ús abundós del gènere com a recurs expressiu al llarg de la seva obra en general a partir de l'Arbre de Ciència (1296)—, la traducció del De consolatione, de Boeci, el Libre de Cató, la Doctrina moral, de N.Pacs, el Libre de tres, el Libre de bons ensenyaments, de Mn. Arnau, i el Libre de bons amonestaments, d'A.Turmeda, que, datat a Tunis el 1398, serví de llibre de lectura als infants de Catalunya almenys des del 1635 al 1821. Al mateix temps, la parèmia popular es feia present en la poesia i la prosa com a recurs estilístic gràfic i viu: hi sobresurten F.Eiximenis i sant Vicent Ferrer; B.Metge hi recorregué; en prové la part més original dels Amonestaments de Turmeda.».

Però això ja serà matèria d'un altre article.

dimecres, 11 de juliol de 2007

La mètrica dels refranys

Sempre han volgut presentar-nos l'obra de Joan Amades ─i la d'altres folkloristes─ amb la prudència que demana una rigorositat i preparació de vegades posada en dubte. Però és que fins i tot han generat comentaris crítics obres colossals, ben documentades i pulcres com la de Joan Coromines, l'eminent filòleg i pare d'obres com el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana o l'Onomasticon Cataloniae.

Sempre hem d'encarar qualsevol obra amb curiositat, prudència i visió crítica. Però voler destacar els aspectes negatius d'algunes obres magnífiques en el conjunt i la dimensió no em sembla pas just.

Segueixo repassant l'estructura que presenten els refranys a partir del completíssim pròleg de Joan Amades al seu Cançoner, una de les obres cabdals d'aquest folklorista autodidacta barceloní.

Són gairebé un centenar de pàgines dedicades a l'estudi de l'estructura externa i interna dels refranys que no desmereixen pas qualsevol altra obra eminent i erudita.

Comença Amades amb una defició de refrany: «El refrany és la reflexió profunda i condensada d'una veritat dictada per la raó i l'experiència, pertot admesa i acceptada (...). La forma compendiada amb la qual és fàcil de dir veritats en termes vulgars, difícilment explicables en forma planera. (...) El refranyer ha estat qualificat de Filosofia Vulgar, de Tractat de Saviesa Condensada, de Saviesa Popular i Evangelis Petits». Per seguidament destacar que la dicció i musicalitat en faciliten la retenció i els fan agradosos d'escoltar.

El refrany, amb una brevetat i una concisió sorprenents, expressa pensaments, idees i conceptes sublims amb una florida i profusa combinació de rimes i de ritmes inimitable. Es pot dir que hi trobem tots els metres.

Segons Amades, en la majoria dels casos, el refrany està format de dos elements: la premissa, on es planteja i explana el tema i el complement, que resol ─i de vegades contradiu─ la proposició plantejada per la premissa.

I les característiques essencials dels refranys són la rima, el ritme, la cadència i la sonoritat. Trobem exemples de totes les mètriques en el refranyer:

  • Metres dissil·làbics: Perdut, | vençut ─ Amors, | dolors.
  • Metres trisil·làbics: Gent jove, | pa tou ─ Qui es casa | vol casa.
  • Metres tetrasil·làbics: Home petit, | molt atrevit ─ Mal de ronyons, | mal de minyons.
  • Metres pentasil·làbics: Pecat amagat, | és mig perdonat ─ Qui pega primer, | s'escanya darrer.
  • Metre hexasil·làbic: Si vols mal a un gos, | digue-li que és rabiós.
  • Metre heptasil·làbic: La cabra feta a saltar | ha saltat i saltarà ─ Com la barca d'en Guillem, | sens timó, vela, ni rem.
  • Mètrica octosil·làbica: Fer com el cavall d'en Patroc, | que corre molt i avença poc.
  • Mètrica nonasil·làbica: Tant peca qui mata la cabra, | com qui li agafa la garra.

divendres, 6 de juliol de 2007

L'estructura dels refranys

Allò que fa que el refrany sigui fàcil de recordar i on rau tota la seva força és en la musicalitat, en la rima. Un refrany no deixa de ser un vers, encara que senzill, i utilitza les mateixes eines.
Per això actualment se'n senten sovint en campanyes publicitàries o per donar nom a columnes de mitjans de comunicació: perquè la gent ho recordi amb facilitat.

Una altra prova, més antiga: el refrany també era, antigament, la tornada d'un determinat tipus de cançó popular i es feien servir per donar nom a obres teatrals de caire popular. Molts refranys tòpics prenen la forma de corranda i són cantats. No sempre és fàcil marcar el límit entre cançó i refrany. També, sovint, les faules acaben amb una sentència poètica, que recull l'ensenyament de la narració.

Com apuntava inicialment, el ritme, el metre i la rima dels refranys tenen una funció mnemotècnica: ajuden i faciliten que els recordem.

Però no hi ha, de qualsevol manera, una única fórmula magistral per construir un refrany i pretendre que faci fortuna.

Amb tot, però, podem trobar uns tipus d'estructures textuals que es repeteixen recurrentment, com ara:
  • Refranys introduïts per un connectiu condicional:
    • Si el pare és músic, el fill és ballador
    • Si no és veritat, és ben trobat
    • Si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit
    • Si vols fer fortuna, no miris tant la lluna
  • Refranys introduïts per la forma «com més» o «més»:
    • Com més ays, més desenganys
    • Com més mar més vela
    • Com més parents més dolents
    • Més fets i menys paraules
  • Refranys introduïts per la forma «val més» o «més val»:
    • Més val traça que força
    • Més val un ocell al puny que una grua lluny
    • Val més boig conegut que savi per conèixer
    • Val més una mica que gens
Pel que fa al ritme dels refranys, no hi ha una solució única, però habitualment s'organitzen en format bimembre, on la pausa habitualment ve marcada amb una coma.

Seguint l'exposició que fa Maria Conca (1987) a Paremiologia (Universitat de València), no sempre les parèmies es limiten a aquestes estructures formals.

Així, també és habitual trobar parèmies distribuïdes en tres braços o gradacions, que marquen un ritme ternari clar, com per exemple, Servir i no gaudir, esperar i no venir, ser al llit i no dormir, tres coses són que fan morir.

Però no són aquests els únics recursos que utilitzen els refranys per ésser fàcilment recordats. A tall de conclusió, també podem destacar:
  • Polisèmia: Per la vida es perd la vida.
  • Paradoxes: Allò teu, meu, i allò meu, meu.
  • Onomatopèies: Xam, xam, so d'aram.
  • Jocs de paraules: Tan bo, tan bo, so de tambor.
  • Quiasmes (polisèmia creada per mots invertits): Menjar per viure i no viure per menjar - quan març fa abril, abril fa març.
  • Analogies (certa identificació de significats): Put més que un putput.
  • Arcaismes i dialectalismes: No per tu, sinó pel pa, remena sa coa el ca.
Finalment em referiré a un dels recursos també més utlitzats pels refranys. Potser per això Joan Amades li va dedicar més d'un volum de les seves obres. Em vull referir a les comparances. Amb la comparança, afegim al ritme, metre i rima un element de simplificació del significat: usem les comparances per explicar allò que no ha quedat prou clar, per aclarir un concepte certament obscur. En el refrany, aquest recurs comparatiu li afegeix valor pel que fa a la simplicitat, claredat i capacitat recordatòria.

En podem trobar un fum, de comparances, dins el refranyer. Començo, i us convido a que m'ajudeu a completar aquest llistat i els altres tractats en l'article, per ampliar-ne els exemples d'ús.

Comparances:
  • Tant put un all com cent cabeces.
  • La veritat sempre serà com l'oli.
  • L'home i l'ós, com més pelut més hermós.
  • Per sant Maties, fa tanta nit com dia.

dissabte, 30 de juny de 2007

Es perden els refranys i les dites populars?

L'altre dia em van trucar per col·laborar en un reportatge que estaven preparant per als Matins.com de Com Ràdio, un programa conduït per Glòria Serra.

Malauradament va coincidir amb uns dies de vacances que m'he pres ara a finals de juny i vaig arribar a misses dites.

De totes maneres, vaig poder parlar amb l'Ernest Cauhé, el col·laborador que preparava el reportatge, i vaig saber que volien l'opinió d'alguns experts en el tema sobre què en pensaven de l'enunciat del reportatge (que dóna títol a aquest apunt del blog) i com havien començat la seva tasca recopilatòria.

El reportatge dura poc més d'un quart d'hora i presenten la hipòtesi que els refranys i les frases fetes estan desapareixent, fan una enquesta al carrer on pregunten a diverses persones com acaben algunes dites, presenten les valoracions de dos experts en el tema, Josep Pujol i Joana Raspall, i finalment apunten cap a la hipòtesi que les dites i els refranys s'adapten als nous temps i en presenten algunes de noves, fixades sobretot en l'àrea temàtica del sexe, un tema recurrent i que pot donar lloc a expressions divertides i enginyoses.

El podeu escoltar en aquest fragment en format mp3, cap a la mitja hora de programa, més o menys.

De la tirallonga de refranys que apareixen durant el programa, he pogut anotar els següents:
  1. Rojor al vespre, sol a la finestra
  2. A l’estiu tota cuca viu
  3. Quan al cel hi ha cabretes, a la terra hi ha farinetes
  4. De les sobres, se’n fan obres
  5. A casa de ta germana, només un cop a la setmana
  6. A casa de l’amic ric, no hi vagis si no ets requerit
  7. D’on no n’hi ha no en raja
  8. La paciència és la mare de la ciència
  9. De mica en mica s’omple la pica
  10. D’on no n’hi ha no en raja
Els refranys que preguntava a la gent del carrer eren, en general, senzills al principi, però al final s'anaven complicant i la gent no els sabia acabar:
  1. A l’estiu... tota cuca viu
  2. Cel rogent... pluja i vent
  3. Març marçot... mata la vella a la vora del foc (variant: mata a la vella i a la jove si pot)
  4. A l’abril... pluges (o aigües) mil
  5. Pel maig... cada dia un raig
  6. Si pel novembre trona... és que la collita serà bona
  7. Quan trona pel febrer... tremola el vinyeter
  8. A bodes i a fillol... qui no t’hi convida no t’hi vol
  9. Cada ocellet... li agrada el seu niuet
  10. Vent de llevant... pluja a l’instant
  11. Quan l’octubre està finit... mor la mosca i el mosquit
Ernest Cauhé és qui més insisteix en el fet que els refranys estan desapareixent. I ho sustenta amb l'enquesta a peu de carrer, que la gent no sap acabar refranys bastant habituals (alguns menys que altres).

Glòria Serra diu que no, que els refranys s'adapten i que es perden els que fan referència a aspectes que ja no ens són quotidians.

Dels experts consultats, Josep Pujol, autor del llibre 5.000 refranys de nostra terra, editat per Arola Edicions, explica que va començar a arreplegar refranys accidentalment. Sentia la gent gran del poble dir alguns refranys poc sentits, que no són els més comuns. Pensava que quan aquella gent desaparegués, també desapareixerien els refranys. Els va anar recollint. "Mica en mica molta gent que sabien que feia aquesta recerca li anava dient de nous. Podia fer un recull de tots els refranys que es poguessin presentar".

Sobre la hipotesi de la desaparició dels refranys, apunta que "la vida rural té molta més riquesa en quant a refranys i vocabulari. Desapareix la vida rural i recula aquesta manera d’emprar els refranys."

Joana Raspall, bibliotecaria, poetesa, i autora del Diccionari de locucions i frases fetes, publicat el 1984 per Edicions 62, diu que inicialment volia fer un diccionari de sinònims. Molts sinònims eren frases fetes. Li sortien tantes que va fer el recull de frases fetes. Fa el recull gràcies al seu avi, que era de la Selva. Li deia moltes i les copiava. També en treu de lectures (Pla, Ruyra).

Sobre la hipòtesi del reportatge diu que ja no fem vida rural. Tenim tracte amb gent que ha llegit, que ha anat a l’escola. I molta d'aquesta gent parla una altra llengua (castellà), i les seves expressions coincideixen amb el que aprenen a l’escola i no pas amb el que deien els avis, que no sabien llegir ni escriure. Els refranys eren la seva saviesa, les seves regles social de viure. Ho deien adornat. Acaba amb una frase que recull perfectament el sentit de o el motiu de la hipòtesi del reportatge: «Ho hem suprimit per culpa de la cultura».

Penso que la història d'aquest reportatge lliga perfectament amb la distinció que feia en el darrer article sobre la diferenciació entre paremiologia sàvia i paremiologia popular.

Els refranys són perles de saviesa, la filosofia del poble, els evangelis populars. Recullen ciència, història, ensenyaments i doctrina.

Molts es remunten a la tradició llatina i grega, la font de la veritable filosofia. D'altres han anat sorgint espontàniament aquí i allà per recollir les ensenyances que hom calia saber per entendre els fenòmens meteorològics, per transmetre la cultura de la terra, dels oficis, dels bons costums...

Com diu Joana Raspall, la cultura ha començat a fer prescindibles aquestes petites perles, a banda que algunes hagin quedat desfasades o se n'hagi perdut el referent i resultin ara com ara incomprensibles.

Per això són peces poètiques senzilles, amb musicalitat, construïdes amb enginy a partir d'uns motlles o uns esquemes que es repeteixen com veurem quan analitzem l'estructura dels refranys.

Però els refranys i les dites són patrimoni de la llengua, conformen la història d'una cultura i d'una comunitat. És clar que molts es perden amb el pas del temps. Perquè ja no calen, perquè ja no s'entenen o perquè tenim altres maneres per recordar allò imprescindible per sobreviure.

dissabte, 23 de juny de 2007

Paremiologia sàvia vs. paremiologia vulgar

Ramon Serra i Pagès, en el temari del Curs d'iniciació folklòrica, publicat dins l'Arxiu de Tradicions Populars, II, p.127, any 1928, de Valeri Serra i Boldú, diferencia entre la paremiologia sàvia, representada per la màxima, l'axioma, el principi i l'apotegma i la paremiologia vulgar, representada pel refrany, l'adagi, el proverbi i les dites tòpica i històrica.

Així, tampoc ens ha de sobtar que altres autors, en diferents moments hagin definit el refranyer com la Filosofia vulgar, el Tractat de saviesa condensada, de saviesa popular o d'Evangelis petits.

Al capdavall, aquesta classificació la podem delimitar també per l'origen culte (paremiologia sàvia) o popular (paremiologia vulgar) de les parèmies.

Així els aforismes, les màximes o les expressions que provenen de la tradició grega i llatina formen part de la paremiologia culta o sàvia. Tenen autor, sovint, i se'n sap l'origen i d'on han sorgit.

Mentre que els refranys, les dites, els proverbis i altres modismes de la llengua són populars, sense cap autoria coneguda i conformen el tresor expressiu de cada variant d'una parla. S'han transmès oralment i anònimament amb el deix i els localismes dels llocs on han sorgit o on s'han transmès i difòs.

És per això que podem pouar en l'origen de la paremiologia sàvia (amb documentació escrita més o menys antiga), però resulta molt més complicat de fer-ho en la paremiologia vulgar, on la paremiologia comparada ens podrà il·luminar una mica sobre l'origen i extensió de cada una d'aquestes expressions.

dimecres, 20 de juny de 2007

Didàctica paremiològica

Un cop ja hem explicat què és la paremiologia i n'hem delimitat una mica el camp semàntic, ja som en disposició d'avançar quin serà l'índex dels diferents articles.

Ho titulo Didàctica paremiològica perquè la idea va sorgir de la preparació d'un hipotètic curs sobre refranys i dites de caire divulgatiu, per a tothom a qui li interessés el tema del refranyer català, articulat en una vintena de sessions, aproximadament.

Així, l'esquema principal del curs pot seguir el següent desplegament:

  1. Introducció
  2. Els refranys i les dites en general
    1. Delimitació semàntica dels termes
      1. Termes: adagi, aforisme, apotegma, axioma, dita, frase feta, idiotisme, locució, màxima, modisme, parèmia, proverbi, refrany, sentència
      2. Classificació d'aquests termes (ref. «Curs d'Iniciació folklòrica», de R. Serra i Pagès, dins "Arxiu de Tradicions Populars", II, p. 127, any 1928)
    2. Estructura dels refranys
    3. Història
      1. Origen
      2. Autors
      3. Reculls
    4. El sentit dels refranys i les frases fetes
      1. Com s'origina la dita
      2. Quin sentit pren
      3. Refranys contradictoris o antiparèmies
      4. Refranys equivalents o equiparèmies
      5. L'actualització dels refranys
    5. Valoracions dialectològiques
    6. Altres jocs de llengua: Endevinalles, onomatopeies, exclamacions i interjeccions, embarbussaments, palíndroms, enigmes, renecs, etc.
      1. Endevinalles
      2. Onomatopeies
      3. Exclamacions i Interjeccions
      4. Embarbussaments
      5. Palíndroms
      6. Enigmes
      7. Renecs
  3. Classificació
    1. Classificació temàtica
      1. Refranys tòpics
      2. Refranys personals
      3. Refranys del menjar i del beure
      4. Refranys d'oficis: pescadors, caçadors, sabaters...
      5. Refranys de l'home i la dona
      6. Refranys meteorològics
      7. Refranys d'animals
      8. Refranys de plantes
      9. Refranys sobre el poder, jutges i advocats
      10. Refranys sobre la salut i la malaltia, metges i apotecaris
      11. Frases fetes (o locucions verbals)
      12. Locucions
    2. Classificació alfabètica
    3. Classificació per mots-clau
  4. Bibliografia comentada
  5. Exercicis
    1. Sinonímia frases fetes - expressions més estàndards de la llengua
    2. Completa els següents refranys
    3. Explica el sentit dels següents refranys i frases fetes
    4. Relaciona variants de refranys de diferents idiomes
    5. Monogràfics amb paraules-clau
    6. Actualització de refranys
    7. Exercicis sobre onomatopeies
    8. Exercicis sobre embarbussaments
    9. Exercicis sobre locucions i frases fetes
  6. Bibliografia utilitzada

diumenge, 17 de juny de 2007

Delimitació semàntica dels termes

Quan parlem de l'objecte de la paremiologia, habitualment fem referència a les parèmies. I què són les parèmies? Doncs bé, són els refranys. Sí, també són els proverbis i les dites i les frases fetes. Que encara em deixo algun terme? Sentències, apotegmes, axiomes, aforismes, adagis, idiotismes, locucions...

Sí, és clar. És normal que a aquestes alçades ja us hagueu perdut. No és fàcil delimitar cada un d'aquests conceptes, i més quan alguns són sinònims, sinònims parcials, noms en desús...

Bé, intentaré posar una mica d'ordre en aquest camp. I és important, perquè és clar que si hem d'endinsar-nos en el món de la paremiologia abans hem de saber de què s'ocupa.

Els termes que intentarem delimitar i definir són: adagi, aforisme, apotegma, axioma, dita, frase feta, idiotisme, locució, màxima, modisme, parèmia, proverbi, refrany i sentència.

Vegem, primer, què en diu el Gran diccionari de la llengua catalana de l'Enciclopèdia Catalana:

  • adagi: m 'sentència antiga'.
  • aforisme: '2 lit Proposició concisa, completa i sovint enginyosa que enuncia una forma científica, filosòfica o moral sense argumentar-la'.
  • dita: 'f 1 Allò que hom diu, especialment sentència, opinió. És una dita popular, Segons una dita dels nostres avis'.
  • frase feta: '1c Expressió com estereotipada, d'ús corrent en la llengua'.
  • idiotisme: 'm ling tret lingüístic característic d'una llengua'.
  • màxima: 'f 2 Sentència que conté un precepte moral o pràctic, expressat en llenguatge breu i reflexiu'.
  • modisme: 'm ling Idiotisme'.
  • proverbi: 'm lit Màxima o sentència moral i didàctica, de caire erudit o popular'.
  • refrany: 'm 1 poèt En l'antiga poesia catalana, i avui especialment, com a mot tècnic, resposta, represa o recoble d'una cançó. 2 Frase sentenciosa divulgada, proverbi'.
  • sentència: 'f 1b Dita breu sobre una veritat d'índole moral, màxima'.

I el Diccionari general de la llengua catalana, de Pompeu Fabra (l'antecedent de l'actual Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans):

  • adagi: 'm. sentència antiga. Com diu un vell adagi. Com diu l'adagi'.
  • aforisme: 'm. En alguna ciència o art, proposició anunciada sota forma de màxima. El primer aforisme d'Hipòcrates és: la vida és curta i l'art és llarg'.
  • dita: 'f Allò que hom diu, esp. sentència, opinió. És una dita popular, Segons una dita dels nostres avis. Segons dita de la gent, en opinió de la gent.'
  • frase feta: 'Expressió d'ús corrent en la llengua'.
  • idiotisme: 'm. Construcció o locució peculiar a una llengua'.
  • màxima: 'f 2 Sentència que conté un precepte moral o pràctic. Això que ara us dic, tingueu-ho com a màxima. És una bona màxima'.
  • modisme: 'm. Idiotisme'.
  • proverbi: 'm. Màxima, dita, d'ús popular, antiga, esp. que conté un ensenyament'.
  • refrany: 'm. Proverbi'. sentència: 'f. Opinió, esp. filosòfica o teològica, expressada d'una manera dogmàtica; dita breu sobre una veritat d'índole moral, màxima'.

Veiem que l'embolic és considerable. Però no ens desanimem pas.

Podem, d'entrada, fer una primera distinció entre l'origen popular o culte de la parèmia. El refrany i el proverbi són populars, mentre que l'aforisme, la sentència, la màxima o l'apotegma són d'origen culte: se'n sap l'origen i sovint qui ho va dir per primera vegada. En l'aforisme, generalment coneixem l'autor. Són les frases atribuïdes a alguna personalitat. El refrany sol rimar i és en vers; recull la saviesa popular. Són expressions fossilitzades que no admeten variació ni declinació de les formes verbals. Generalment se les cita en cursiva o entre cometes.

D'altra banda, pel que fa a les locucions, dites i frases fetes, les podem distingir pel seu paper en la frase. Un modisme pot ser una part de l'oració (subjecte, complements circumstancials...), sense verb, mentre que la frase feta conté un verb.

Les locucions són modismes i, segons el paper que facin en l'oració podran ser adjectives, adverbials, prepositives, nominals, etc.

Una bona estudiosa de la paremiologia és Maria Conca. Acabo l'article fent esment de la seva obra Paremiologia, publicada per la Universitat de València, el 1987, on també tracta amb concisió el tema d'aquest article.

I també pot ajudar a fer una mica de llum en aquest aspecte l'apartat del pròleg del Cançoner de Joan Amades (1951), destinat a delimitar les distincions semàntiques d'aquests termes. Us ho reprodueixo a continuació.

«El refrany pot ésser dividit en quatre grups a grans trets: la sentència, l'aforisme, la dita tòpica i la frase proverbial. La sentència enclou sempre un sentit de moral i va encaminada a educar el sentiment, aconsellar la virtut i censurar la immoralitat. La sentència rep noms diferents: màxima o sentència sàvia, quan és atribuïda a algun savi o filòsof, de to molt sentenciós. Adagi quan enclou un sentit molt enlairat de moral.

De l'ou al sou,
del sou al bou
i del bou a la forca

Quan el pare apeixa el fill
riu el pare i riu el fill
i quan el fill apeixa el pare
plora el fill i plora el pare.

És anomenat refrany quan el sentit de moral no és tan agut i quan tant la concepció com l'extensió és més del domini popular.

Qui mal fa
mal pensa.

Qui de jove no treballa
quan és vell dorm a la palla.

Se'l qualifica concretament i determinadament de proverbi quan pren un caràcter un xic agut i mig festiu.

Qui no vulgui pols
que no vagi a l'era.

Per no pegar al cavall
pega a la sella.

Aquests són els termes generals emprats per al qualificatiu de les sentències; tanmateix es confonen ben sovint. En molts casos es fa difícil llur classificació, així com també de precisar on comencen uns i acaben uns altres. També reben d'altres noms segons sigui el seu contingut considerat des d'un altre punt de vista. Així, són qualificats de principi els que n'enclouen un d'ordre científic explicat en termes simples i vulgars.

Després d'una pujada
ve una baixada.

La corda sempre es trenca
pel cantó més prim.

Axioma és una veritat manifesta i per ella mateixa.

Els petits
es fan grans.

Cada dia
no és festa.

La metàfora enclou un sentit diferent a la valor i al significat recte i just dels termes que la constitueixen.

Tots els camins
menen a Roma.

Si l'ase duu picarol
la somera també en vol.

Totes les mosques tenen tos
i els mosquits prenen tabac.

L'aforisme és l'observació d'ordre tècnic o de la pràctica del viure condensada i explicada en paraules breus. Ha estat la primera forma d'explicar la ciència, la base per a l'assentament de molts principis científics que, fills de llarga observació, la humanitat havia condensat o concentrat en una forma paremiològica. La medicina, l'agricultura, la meteorologia, el dret i totes les altres especulacions tècniques i pràctiques del viure de cada dia posseeixen un llarg enfilall d'aforismes.

Si no vols tenir poagre,
ni una gota de vinagre.

L'oli d'oliva
tot mal esquiva.

Si vols l'all fi
sembra'l per sant Martí.

Entre sant Joan i sant Pere
no posis batuda a l'era.

Vent de mar sobre gelada,
pluja o ventada.

Tres dies de gelada,
aigua assegurada.

Parts avingudes,
fora jutges.

Cantin papers
i mentin barbes.»

Segueix amb les dites tòpiques i les frases proverbials, que tractarem més endavant.

divendres, 15 de juny de 2007

Què és la paremiologia?

La paremiologia és una disciplina a cavall entre l'etnografia i la lingüística que es dedica a l'estudi dels modismes i parèmies d'una llengua i va tenir la seva màxima expressió en els estudis floklòrics de primers del segle passat, amb noms tan rellevants com Sebastià Farnés, Joan Amades, Cels Gomis, Ramon Violant i Simorra, Valeri Serra i Boldú o Rossend Serra i Pagès, entre d'altres.

Com diu la Wikipèdia, el terme paremiologia prové del grec paroimía (proverbi) i és la ciencia que estudia els refranys, proverbis i, més concretament, les dites, frases fetes i altres expressions encunyades en el si d'una llengua amb la intenció de transmetre algun coneixement tradicional basat en l'experiència.

Quan a través d'obres recopilatòries o altres tipus d'estudis es pretén establir les diferents relacions entre els refranyers de llengües diverses, estem fent paremiologia comparada.

Així, allò més important serà definir l'objecte d'estudi. Hi ha una gran dispersió terminològica al respecte i intentaré posar-hi una mica d'ordre.

L'objecte d'estudi de la paremiologia mai ha estat prou ben delimitat. Així és usual que sentim a parlar d'adagi, aforisme, apotegma, axioma, dita, frase feta, idiotisme, locució, màxima, modisme, parèmia, proverbi, refrany o sentència.

Sovint també parlem de paremiologia sàvia i paremiologia vulgar. En la primera, faríem esment de màxima, axioma, aforisme, principi i apotegma, mentre que l'objecte d'estudi de la segona serien refrany, adagi, proverbi i dites tòpica i històrica. Encara que no són distincions amb fronteres clares ni gaire definides.

En què em baso per diferenciar refrany, aforismes, frase feta i modisme?

Refrany i aforisme ho diferencio per l'origen popular (refrany) o no (aforisme). En l'aforisme, generalment, coneixem l'autor. Són les frases atribuïdes a alguna personalitat. El refrany sol rimar i és en vers; recull la saviesa popular.

Entre modisme i frase feta en diferencio la funció que fan dins la frase: un modisme pot ser una part de l'oració (subjecte, complements circumstancials...), sense verb, mentre que la frase feta conté un verb.

No sempre les obres lexicogràfiques han ajudat a delimitar la diferència entre aquests termes. Però això ja serà objecte d'un altre article.