diumenge, 5 d’octubre de 2008

Les etimologies paremiològiques

Abordar el tema de les etimologies paremiològiques, allò que ha generat un refrany, una dita o una frase proverbial era imprescindible, però, alhora, complex.

Quan algú pregunta per una dita o refrany generalment fa tres preguntes:
  • què significa,
  • com es diu en una altra llengua, i
  • quin és l'origen de la frase feta.
No cal dir que aquesta darrera pregunta és la més complicada de respondre, perquè sovint hem perdut el referent que ha generat la parèmia o una frase, ara descontextualitzada, que ha esdevingut proverbial per transmissió oral, de boca en boca.

A més a més, moltes etimologies tenen una explicació llegendària, recollida en antigues rondalles, faules o altres relats populars, inicialment de transmissió oral, que ens han acabat arribant a través de fonts escrites posteriors.

Per això, cal atansar-s'hi amb cautela i un somriure innocent, perquè són explicacions mitològiques a pors o fenòmens desconeguts o a algunes anècdotes quotidianes molt locals que han perviscut o han traspassat les fronteres d'on s'han generat per ampliar l'imaginari popular i el cabal cultural comú.

Les faules, les rondalles i altres peces narratives populars contenien o acabaven amb un rodolí, refrany o estrofa, a tall d'exemple més fàcil de recordar. Comparteixen, doncs el mateix origen que els proverbis i els refranys: petites peces rimades, amb musicalitat i enginy que faciliten fer memòria d'una expressió o sentència.

Per tant allà haurem d'anar a beure l'origen de moltes d'aquestes expressions proverbials que ara ens resulten inexplicables o indesxifrables.

dilluns, 1 de setembre de 2008

Criteris de classificació de les frases fetes

Arran de les Jornades Euralex 2008, sobre lexicografia, vaig tenir coneixement d'un projecte multilingüístic dins l'àmbit de la Romania per anotar semànticament una base de dades paremiològica. Elena Alonso va fer la comunicació i va donar unes pistes sobre la problemàtica per etiquetar les parèmies, sigui per mots clau otemàticament, per exemple.

Ens vam posar en contacte i l'Elena em va demanar com tenia jo catalogada la meva base de dades de parèmies.

Bé, de fet, jo he fet buidat d'obres i per tant hi manca la tasca de catalogació posterior. Les fitxes de la meva base de dades es corresponen amb les dades trobades en la font consultada i buidada.

Tot i això, he començat a fer catalogació quan he començat a treballar aquests materials: en els refranyers manuscrits que vaig elaborar el 1997 i en els blogs sobre fraseologia i parèmies que he obert a internet aquest darrer any.

La dificultat rau en poder catalogar les parèmies amb un format que eviti variacions i duplicitats.

Penso que la casuística ha de ser diferent per a frases fetes i locucions, d'una banda, i refranys i proverbis, d'una altra.

Avui us exposo els criteris que vaig seguir en la catalogació i actualització de les frases fetes recollides en els refranyers temàtics sobre diferents parts del cos. En concret és part del pròleg del refranyer sobre l'ull: Amb cara i ulls. Dites i refranys sobre l'ull.
  • De tots els termes sinònims, n'he pres un com a principal, a l'entrada del qual he inclòs la definició, l'equivalent o equivalents castellans i tots els sinònims. A la resta de sinònims, només hi he afegit algun exemple, si el tenia, alguna explicació en el cas que sigui concreta d'aquell terme i a sinònim sols he inclòs el terme preferent, precedit de l'abreviatura veg.
  • Com que es tracta d'un treball de camp només sobre termes referits a l'ull, es pot donar el cas que algun dels termes d'aquest recull sigui sinònim no preferent d'un altre terme que no té cabuda en aquest vocabulari. En aquest cas, prenc a tots els efectes el terme referit a ull com a principal, i hi incloc les explicacions i els equivalents.
  • Potser només caldria concretar que la localització de la dita inclou tant informació dialectal d'on es diu aquella parèmia com informació del recull més antic on s'ha trobat documentada. I, finalment, a notes he inclòs la resta d'informació esparsa que hi he volgut fer constar.
  • Hi ha moltes formes d'un mateix terme que no es poden prendre rigorosament com a sinònimes, sinó únicament com a variants. Les més usuals són les variants dialectals, però també n'hi ha que són el resultat dels mecanismes que té cada llengua d'expressar un terme de diferents maneres. Aquest és el cas dels demostratius (davant dels meus, (teus, seus, etc.) ulls --> davant dels ulls d'algú), de l'ús de l'article definit o indefinit (cloure un ull = cloure l'ull), del fet d'expressar un complement de lloc pel pronom hi (deixar-hi els ulls = deixar els ulls en una cosa), del fet d'expressar un datiu pel pronom li (picar-li l'ullet = picar l'ullet a algú). Finalment he optat, per qüestions d'economia i de claredat, per incloure les formes amb el pronom feble sufixat al verb. D'aquesta manera també quedava més clara l'obligatorietat d'expressar aquest complement.
  • Molt sovint també es prenen com a sinònimes dues formes, una en singular i l'altra en plural, encara que no sempre ho siguin. Fins i tot afegiria que molts cops la forma correcta només n'és una, i l'altra és mal construïda (normalment per interferència d'una altra llengua).
  • Podem expressar una mateixa acció amb diversos verbs sinònims, com ara dur i portar (dur o portar quatre ulls). En molts casos, ni tan sols ho he anotat com a variants d'una mateixa forma. Només ho he mantingut quan ja ho entrava el diccionari consultat o quan l'ús de la parèmia és realment viu en les dues variants.
  • Un altra casuística molt habitual i general és que una frase feta construïda amb el verb tenir o anar, segons els casos, es correspongui amb una locució adverbial introduïda per la preposició amb (tenir una bena als ulls - amb la bena als ulls; tenir pena als ulls - amb la pena als ulls; etc.).
  • Fins l'últim moment he estat dubtant de com incloure totes les locucions (generalment comparatives) que fan referència als diferents tipus d'ulls. Normalment es formen amb el verb tenir. Però llavors se'm presentava el dubte de si havien de dur article o no i si aquest havia de ser l'indefinit o el definit (tenir ulls de puça, tenir uns ulls de puça o tenir els ulls de puça). Com que no tots s'adeien a la mateixa fórmula, he optat finalment per introduir-los com a locucions nominals, entenent que és un recurs de la llengua construir les frases fetes amb tenir a partir d'aquestes locucions nominals.
  • Els refranys són més difícils de classificar. Pel caràcter divulgatiu del recull he optat per intercalar-los allà on els tocava per l'ordenació alfabètica seqüencial i, de les diferents variants, prendre'n una com a entrada i la resta entrar-les en el camp de sinònim.
  • Quan del refrany tenia informació dialectal molt concreta l'he anotada al camp Lloc. Per tant, el fet que en un refrany no faci esment de les varietats dialectals que la recullen tant pot voler dir que és una informació de la qual no disposo, com que el refrany és d'abast general.
  • També és important, en els refranys, mantenir-ne la grafia original amb què ens han arribat, perquè això ens permet saber o establir una hipòtesi de la procedència del refrany, tant geogràfica, a través dels trets dialectals, com històrica, a través dels trets d'evolució de la llengua.

dilluns, 19 de maig de 2008

Recopilacions comparatives de dites i refranys

Quan l'altre dia parlava dels diferents tipus de recopilacions de refranys i dites que podem trobar, ja sigui en paper o en línia a Internet, distingíem entre:
  • Recopilacions alfabètiques
  • Recopilacions locals
  • Recopilacions temàtiques
  • Recopilacions comparatives amb altres llengües
Volgudament, vaig passar de llarg de comentar el darrer grup, que s'enquadraria dins la disciplina de la paremiologia comparada, perquè m'hi volia detenir amb més calma.

Prou sabem que allò més difícil d'adquirir en l'aprenentatge d'una nova llengua és la fraseologia pròpia: els modismes de cada llengua, entesos com aquella «Expressió particular d’una llengua, que no s’adapta a les seves normes gramaticals o al sentit literal i usual de les seves paraules, sinó que posseeix un sentit figurat adoptat de manera convencional».

Sembla clar que no podem interpretar el sentit d'una frase feta analitzant per separat cada un dels seus components, com per exemple en el cas de lligar els gossos amb llonganisses, fer la fi del cagaelàstics o anar a prendre la fresca.

De la mateixa manera, tampoc podem traslladar una frase feta, fil per randa, a una altra llengua, sinó que, en general, cada llengua tindrà la seva fraseologia pròpia per expressar un concepte concret. Així, quan en català diem afartar-se com un lladre, en el sentit d'atipar-se, en castellà podrem dir comer por cuatro o ponerse las botas, amb el mateix sentit, entre molt altres diverses opcions.

Entenem, però, que seria absurd dir en català *posar-se les botes o en castellà *atiborrarse como un ladrón, perquè no tenen tradició en aquestes llengües i són un mer calc substitutori.

Per tant, prenen una consideració molt important (imprescindible, diria jo) tots els reculls i eines que permeten aprendre aquest apartat important de cada llengua a partir de la comparació amb altres llengües o oferint les equivalències adequades en tantes llengües com sigui possible.

No m'estic referint només a les obres estrictes de paremiologia comparada, on destaca sobre manera la Paremiologia catalana comparada de Sebastià Farnés, publicada pòstumament per Columna Edicions com a enciclopèdia en vuit volums. Sebastià Farnés i Badó (1854-1934) és una de les figures cabdals del folklorisme de finals del segle XIX i principis del segle XX, vinculat a la Renaixença i l'excursionisme.

Dins l'àmbit de la paremiologia comparada hi incloc també els vocabularis i diccionaris bilingües o multilingües que ens ajudaran a resoldre la major part de dubtes que ens sorgeixin en aquest àmbit i que tenen un paper importantíssim en l'àmbit de la traducció i interpretació de llengües.

Així, són imprescindibles els diccionaris bilingües d'Enciclopèdia Catalana o la col·lecció de diccionaris de frases fetes d'Edicions 62, en la col·lecció «El Cangur Diccionaris». I el meu granet de sorra, en forma de Refranyer català-castellà, amb indicació de fonts i equivalències en altres llengües.

dilluns, 12 de maig de 2008

Diferències entre frases fetes i refranys

Quan vam tractar, al principi d'aquesta paremiologia didàctica de la classificació taxonòmica de les parèmies, vam concretar un parell de fronteres clares per tal de distingir-les entre elles, malgrat sempre vagin posades en el mateix sac:
  • el que va de la paremiologia sàvia a la paremiologia popular (el refrany i el proverbi són populars, mentre que l'aforisme, la sentència, la màxima o l'apotegma són d'origen culte)
  • i en l'àmbit de la funció que fan en el discurs, les que conformen una clàusula completa i inalterable dels que només són una part del discurs, en forma de frase o locució.
Si no quedés prou clara aquesta distinció, quan ens referim a una frase feta, que pot ser alterada i adaptada al context del discurs ens referim a què pot tenir variacions sensibles tant pel que fa als elements que la conformen, com al temps verbal de l'oració, com a la possibilitat d'intercalar-hi diversos complements i elements, aliens a la frase feta originària. Mentre que amb els proverbis o refranys, això no passa.

Així, quan diem que sortir a prendre la fresca és una expressió que ens serveix per indicar que 'anem a fer un volt fora de casa', ens podem referir al fet que:
  • aquest volt el vam fer ahir i vam sortir a prendre la fresca,
  • que hi vam anar tu i jo, i anem a prendre la fresca,
  • o hi vaig jo sol i vaig a prendre la fresca,
  • o fins i tot, que hi vaig només una estona curta i vaig a prendre una mica la fresca, no pas tota.
I es podríem inventar i imaginar tantes solucions a situacions comunicatives com el giny de la llengua ens permet: infinites variacions.

Això no ho admeten els refranys, que són frases fossilitzades i sense aquesta variació formal. Fixeu-vos que, sovint, introduïm els refranys en el discurs després de dos punts, com una frase independent i que, sovint també, el posem entre cometes per destacar-lo de la resta del discurs.

dilluns, 21 d’abril de 2008

Costumaris i calendaris de refranys

Sens dubte les dites i refranys més coneguts i populars, els que desperten més interès en la gent i els que es recorden més sovint o s'usen per intercalar dins del discurs habitual són els refranys meteorològics o els que parlen de costums i tradicions.

Hi ha tot un seguit d'obres que, tot i no ser estrictament i únicament reculls o diccionaris de refranys o frases fetes, s’inscriuen perfectament dins el món de la paremiologia i el folklore i ens ofereixen una visió d'aquest camp paremiològic diferent i complementari respecte d'una cerca en un refranyer temàtic, per exemple.

Així avui us vull parlar de les obres que segueixen el curs del calendari a través dels costums i dels refranys.

D’una banda tenim els costumaris, que ressegueixen les festes, tradicions i costums diversos a través de les estacions i els mesos de l’any. Potser el més conegut és el Costumari català de Joan Amades, de l'any 1950, i tornat a publicar en versió facsímil per l’Editorial Salvat en cinc volums. Però n’hi ha d’altres, potser no tan pretenciosos o complets, però que fan de bon consultar i que ens aporten un munt d’històries i anècdotes interessants. Per exemple, el llibre Costums i tradicions catalanes, d’Aureli Capmany, publicat per editorial Laia el 1982 o les Festes i costums dia a dia, basat en l’obra d’Amades i publicat en fascicles pel diari «Avui» l’any 1991.

En un altre ordre de coses, però sense deixar l'àmbit dels costumaris, trobem també un munt d’obres, amb poca lletra i força dibuixos, però que són una guia perfecta per introduir els nostres infants en el món de la paremiologia i la cultura popular. M'agradaria destacar, per exemple el cicle Les nostres tradicions, de Vicenta Ferrer Escrivà, amb dibuixos de Pilarin Bayés, publicat a València per Comercial Denes el 1996 o la magnífica Col·lecció Folklore, de Teresa Sabaté i Rodié i Rita Culla i Perarnau publicada per l'Editorial Salvatella.

Un altre tipus d’obra són els calendaris de refranys o altres obres similars que, com si d’una narració es tractés, presenten els refranys i les tradicions del curs de l’any al llarg d’una història narrada. Són el cas del Calendari de refranys de Joan Amades, del 1933, publicat en edició facsímil per Edicions El Mèdol de Tarragona el 2002 o una altra, adreçada a infants, d’Antoni Gimeno i Amadeu Roura, Anys i panys, publicada per Graó Editorial el 1986, que conté dites i frases fetes, contes, recitacions, endevinalles, corrandes, refranys i tradicions i creences.

Finalment us vull esmentar una petita joia de Joaquim Carbó, que es diu L’home dels nassos, publicada per l'Editorial La Galera el 1995, amb il·lustracions de Fina Rifà, que fa un repàs del curs de l’any a través de dites, poemes i cançons.

Mireu, per exemple com comença la narració del mes d'abril:


Una flor no fa abril, sinó mil.

─I ara, ja som a l'abril!
─És un mes tan divers que no saps com prendre'l! Hi ha opinions per a tots els gustos; però dominen les desfavorables, potser perquè...

Quan l'abril no sap què fer
pren el dimoni per conseller.


─Els que l'acusen diuen...

D'abril,
un de bo entre mil.


Bon abril i bon cavaller,

molt escassos solen ser.


Abril, abriló,

de cada cent, un de bo;

la vella que això deia

en tenia cent un,

i no n'havia vist ni un.


Mai no he vist cosa pitjor

que abril i home traïdor.


Els mals abrils

es compten per mils.


─No serà tant!
─No, però els canvis d'estació són dolents per a la gent gran i malalta.

Abril, abrilet,
va matar sa mare de fred.


La llum d'abril,
malures mil.


L'abril amb la cua
sol ferir
a l'entrar o al sortir.

L'abril, rient,
mata de fred la gent.


─I tot això perquè no saps si t'has de tapar o destapar.

No és tan dolç l'abril florit
que no geli alguna nit.


─Hi ha una predicció meteorològica a partir d'abril:

Pel mes d'abril, no et treguis ni un fil.
Pel maig, vés com vas.

Pel juny, no prenguis consell de ningú.

I pel juliol, qui es tapa és un mussol.


─La gent jove, en canvi, sent néixer noves energies.
─Però als nens, els toca rebre, aquest temps...
─Ah, sí? Per què?
─Perquè ens fan estrenar el vestit nou per anar a beneir el ram o la palma. Hi ha anys que fa un fred que pela, el Diumenge de Rams.
─Oh, i tant, ara que ho dius! El Diumenge de Rams...! La fira de palmes i palmons que regalen les padrines...!
─I les mones dels padrins...
─El meu és molt esplèndid. A casa ens fem un tip, de mona.
─Sí, i després vénen els mals de ventre...
En el pròxim article sí que parlaré dels estrets lligams entre la paremiologia i l'emigmística, una societat ben travada i ben trobada.

dilluns, 31 de març de 2008

Les figures retòriques en els refranys

Faré un parèntesi en el repàs dels noms més importants de la paremiologia catalana per reprendre momentàniament l'estudi i la formació dels refranys.

És important comprendre com s'han generat els refranys, quines eines fan servir per perdurar en la memòria col·lectiva. És precisament aquest ús que fan les parèmies dels recursos poètics el que l'acosta a ser considerat un vers. No només la musicalitat, la rima, el ritme, sinó també l'ús continuat de les principals figures retòriques.

Basaré la meva exposició en els magnífics treballs de Maria Conca, al llibre Paremiologia (1987) i en l'estudi introductori del seu Els refranys catalans (1988).

També us avanço que estic treballant en un vocabulari de paremiologia d'uns 150 termes, amb els equivalents en castellà, francès i anglès que espero poder-vos presentar ben aviat.

1. La metàfora

És freqüent l'ús metàforic en el sentit dels refranys, de fer servir un mot o expressió que presenta una idea semblant a una altra, com per exemple:
  • El que es fa ovella, el llop se'l menja.
  • Hi ha ulls que s'enamoren de lleganyes.
  • La llum dels ulls és l'alegria de l'ànima.
  • La voluntat mou muntanyes.
  • Pell d'ovella, carn de llop.
  • Qui en bona cadira seu, bona ventura l'espera.
  • Uns cullen les flors i altres les espines.

2. La metonímia

El joc metonímic per la relació de contigüitat en el sentit d'un mot o expressió és un altre recurs usat a bastament. Com per exemple:
  • A un bon altar, no hi calen floretes.
  • Cada olleta té la seua tapadoreta.
  • Cap on el cor s'encamina, el cos camina.
  • Carn d'avui, pa d'ahir i vi d'antany, salut per tot l'any.
  • Fugir del foc i caure en les brases.
  • L'ull blau i la cella rossa, bona mossa.
  • Llavis tancats, sentiments amagats.
  • Malva, sàlvia i valeriana, de tot mal salva.
  • Mare, què vol dir casar? Parir, rentar i plorar.
  • Tot no és bufar i fer ampolles.

3. La comparança

És un dels recursos més utilitzats. Fins i tot Amades hi dedica un llibre sencer a estudiar-ne el fenomen. Alguns exemples:
  • Amor de germà, amor de ca.
  • Estimar i no ser estimat és com respondre i no ser preguntat.
  • Les burles fan com les processons, que tornen allà d'on surten.
  • Té més paraules que fulles té un pi verd.
  • Temps, vent, dones i fortuna, donen voltes com la lluna.

Moltes vegades la comparació s'estableix per l'enumeració inicial de tres elements que s'equiparen (Amades, en el llibre Números meravellosos fa esment d'aquest recurs propi de la literatura popular en general, que també té el seu reflex en els refranys «L'agrupació de tres exemples es troba sovint en totes les altres experiències de la literatura popular; en el proverbi, per exemple, es troben nombrossísims exemples, en els quals són presentades tres gradacions o tres protagonistes, marcant un ritme accentuadament ternari».
  • Cartes, dones i vi, treuen l'home de si.
  • Dones, músiques, ocells: contes nous, romanços vells.
  • El foc, el betlem i la mar sempre tenen què mirar.
  • Guerra, cacera i amors, per cada plaer, mil dolors.

Un altre recurs comparatiu formidable en les parèmies és l'ús de l'expressió «Val més... que» o «Més val... que», que enclouen una comparació qualitativa, en el sentit d'atorgar excelència a una cosa enfront una altra, com per exemple:

  • Més val fama que diners.
  • Més val fortuna que saber.
  • Val més enveja que pietat.
  • Val més ser cap d'arengada que cua de lluç.
  • Val més tenir que penedir.

4. La ironia

Ús de la ironia, com a element usat en el joc burlesc amb intenció satírica. Bàsicament són de temàtica religiosa, política o sexual. Per exemple:
  • Dels pecats del piu, Déu se'n riu.
  • El mal es riu de l'ungüent i l'ungüent de l'apotecari.
  • Entri la gràcia de Déu i entrava un frare.
  • Figa tocada, figa menjada.
  • Figa verda i mossa d'hostal, palpant es maduren.
  • Foc de figuera, foc de quimera.
  • L'infern està enrajolat de coronetes de capellans.
  • Mai no se sap si és gros el nap fins que descobreix el cap.
  • Monges de sant Agustí, dos caps en un coixí.
  • N'entren dos i en surten tres.
  • Pagant, sant pere canta.
  • Rita, Rita, tu la tens de fusta i no te pica.

5. La polisèmia

Aprofitar el sentit polisèmic de determinats mots, els seus diversos significats, també és un recurs que trobem sovint utilitzat en els refranys. Per exemple,
  • El temps fa passar l'amor i l'amor fa passar el temps.
  • En dir era, ja hem batut.
  • Menjar per viure i no viure per menjar.
  • No diguis res que no sigui per res.
  • Poques paraules i bons fets, bons fets i poques paraules.
  • Tant se val barretina vermella que vermella barretina.

6. El quiasme

És una polisèmia creada pels mots invertits. Com ara:
  • Estam fotuts si ses someres no fan rucs; i si es rucs no fan someres, estam fotuts de totes maneres.
  • Menjar per viure, i no viure per menjar.
  • No és igual tenir un ull dins la busca, que una busca dins l'ull.
  • Poques paraules i bons fets; bons fets i poques paraules.
  • Quan març fa abril, abril fa març.
  • Tant n'hi ha d'allà ací, com d'ací allà.
  • Val més llegir mil vegades un llibre que mil llibres una vegada.

7. L'onomatopeia

Un element es presenta repetit diverses vegades, sigui totalment o parcialment, per simular o fer-nos recordar un so determinat.
  • La xurla quan canta crida plu-ja, plu-ja, i fa ploure.
  • Molts promesos has tingut, tururut.
  • Ric, ric, com els grills.
  • Tan bo, tan bo, so de tambor
  • Tan ric tan ric, fa músic.
  • Tururut, qui gemega ja ha rebut.
  • Tut tururut, qui neix ase no pot morir ruc.
  • Xam, xam, so d'aram

En el següent article us parlaré de les figures enigmistiques i els jocs de paraules que també trobem sovint reflectits en els refranys.

divendres, 29 de febrer de 2008

Mossèn Antoni M. Griera i Gaja

Antoni Griera i Gaja és una figura controvertida de la lingüística catalana, no només pels seus posicionaments polítics, sinó també per les seves teories lingüístiques i pels mètodes emprats en la recollida de dades i posterior bolcat a les obres. Té afirmacions tan polèmiques com afiliar el basc amb el llatí.

Vull fer un esment especial a l'obra que més ens interessa des del vessant de la paremiologia, el
Tresor de la llengua, de les tradicions i de la cultura popular de Catalunya (1935-47), una enciclopèdia en 14 volums amb lèxic dialectal arreplegat de diversos informants per tot el territori de parla catalana (encara que al títol ho redueixi només a Catalunya).


Biografia

Va néixer a Sant Bartomeu del Grau (Osona) el 1887 i va morir a Castellar del Vallès (Vallès Occidental), el 1973.

Amb uns inicis prometedors, i una formació avalada per l'Institut d'Estudis Catalans a Halle i Zurich, va desenvolupar una gran tasca dialectològica i d'arreplega de dades amb informadors per tot el territori català. Ingressa el 1913 a les Oficines Lexicogràfiques de l'Institut d'Estudis Catalans, on va ser un dels impulsors del "Butlletí de Dialectologia Catalana", Va ser membre adjunt de la Secció Filològica de l'IEC del 1921 al 1928. Entre d'altres tasques, hi va emprendre la publicació de l'Atlas lingüístic de Catalunya (1923-24) i va aplegar de materials dialectals que després va aprofitar per al seu Tresor de la llengua, de les tradicions i de la cultura popular de Catalunya (1935-47).

El 1931 va publicar la Gramàtica històrica del català antic, no gaire rigorosa. Després de la guerra civil espanyola (1936-39) va ser professor de la Universitat i del seminari de Barcelona i es va establr a Sant Cugat del Vallès, on amb ajudes oficials del règim va fundar un Institut de Cultura Romànica, a través del qual va continuar les publicacions de l'Atlas i del Tresor i un "Boletín de Dialectología Española", de tema bàsicament català. En aquesta època se'l vincula amb la Falange.

El 1932 va trencar les relacions amb l'IEC i des d'aleshores sempre va mantenir una actitud hostil envers la seva obra i els seus membres.


Bibliografia

Però no es pot pas oblidar que té una obra ingent i una documentació especialitzada molt valuosa, a la qual hom ha d'acostar-s'hi amb prudència, però amb la seguretat que hi trobarà coses interessants i sorprenents.


  • 1914 - "El nom dels vents en català". Barcelona: Institut d'Estudis Catalans (IEC). "Butlletí de Dialectologia Catalana", vol. II. Pàg. 74-96.
  • "Terminologia dels ormeigs de pescar dels rius i costes de Catalunya". Wörter uns Sachen, vol. VIII, Pàg. 97.103
  • 1916 - "La calaixera de Mn. Alcover". Barcelona: Institut d'Estudis Catalans (IEC). "Butlletí de Dialectologia Catalana", vol. IV.
  • 1919 - "Foc, focs". Barcelona: Institut d'Estudis Catalans (IEC). "Butlletí de Dialectologia Catalana", vol. VII. Pàg. 80-88.
  • 1923a - "El jou, l'arada i el llaurar". Barcelona: Institut d'Estudis Catalans (IEC). "Butlletí de Dialectologia Catalana", vol. XI.
  • 1923b - "El nom dels peixos". Barcelona: Institut d'Estudis Catalans (IEC). "Butlletí de Dialectologia Catalana", vol. XI.
  • 1926 - Atlas Lingüístic de Catalunya. Barcelona.
  • 1928 - "Feines i costums que desapareixen". Barcelona: Institut d'Estudis Catalans (IEC). "Butlletí de Dialectologia Catalana", vol. XVI. Pàg. 1-39.
  • 1929 - "Tríptic. La naixença, les esposalles, la mort". Barcelona: Institut d'Estudis Catalans (IEC). "Butlletí de Dialectologia Catalana", vol. XVII. Pàg. 79-135
  • 1930 - "Litúrgia popular". Barcelona: Institut d'Estudis Catalans (IEC). "Butlletí de Dialectologia Catalana", vol. XVIII. Pàg. 1-98.
  • 1933a - La casa catalana. Barcelona: Edicions Polígrafa ─ Barcelona: Institut d'Estudis Catalans (IEC). "Butlletí de Dialectologia Catalana", vol. XX. Pàg. 13-329.
  • 1933b - "Litúrgia popular". Barcelona: "Catalunya Social", any XII.
  • 1934 - "La vida pagesa i el mes de gener". Barcelona: "Catalunya Social".
  • 1935 - Tresor de la llengua, de les tradicions i de la cultura popular de Catalunya. En XIV volums. Barcelona: Edicions Polígrafa. Editat entre 1935-1947. Segona edició (1966).
  • 1949 - "Fènyer el pa, amasar el pan". París (França): "Melanges de Filologie et Litterature medievale".
  • 1965 - Gramàtica històrica catalana.
  • 1967 - Litúrgia popular. Sant Cugat del Vallès: Biblioteca filològica-històrica.

El Tresor

Ens interessa com a obra lexicogràfica i pels continguts paremiològics que atesora. Són 14 volums amb entrades de qualitat i volum ben desigual.

Les informacions que conté el Tresor de la llengua són més aviat minses. Generalment només conté l'entrada i una breu definició, però sense categoria gramàtical, transcripció fonètica ni informacions dialectals clares. No se sap ben bé quan un terme és d'ús general o restringit a un àmbit territorial determinat.

Se li critica que, amb els mitjans i col·laboradors de què va disposar durant la seva estada a l'Institut d'Estudis Catalans, produís una obra tan poc acurada i completa.


Crítica

Com deia, la crítica no el deixa gens ben parat. Per exemple, veieu que n'opinaven de la seva obra Joan Coromines («De les equivocacions de Badia són responsables sovint les aberracions més greus del seu mestre A. Griera») o Carles Riba («Sigui prudent amb les publicacions de l’I.E.C.: dissortadament hi ha molta barreja. Les coses de Mn. Griera són dolentes; les de Montoliu, barroeres i fantasioses; les de Barnils, Casacuberta, Moll, Coromines, i, no cal dir, Fabra, bones de tot fiar»).

L'obra de Griera no és gaire valorada, en general, sobretot per les afirmacions dels seus darrers estudis, els resultats més aviat mediocres del Tresor, la metodologia emprada en els qüestionaris i tria de localitats de l'Atlas i les seves teories sobre la filiació i origen del català. Bona mostra en tenim en les notes biogràfiques i crítiques vesades, per exemple, per Joan Coromines, i la fitxa que resta a l'Institut d'Estudis Catalans del seu perfil com a integrant de la Secció Filològica de l'IEC.

dijous, 7 de febrer de 2008

Cels Gomis i Mestre

Continuem desempolsant els noms més destacats de la paremiologia catalana de finals del s. XIX i primers del s. XX, d'aquells folkloristes i excursionistes que van vetllar i que van possibilitar que el llegat de la cultura tradicional i popular, bàsicament de transmissió oral, no es perdés.

Cels Gomis té una vasta obra, producte de les obligacions que li imposava la seva professió d'enginyer de moure's per tot el territori. Ha deixat una extensa obra folklòrica, tècnica i política.

Per la vàlua, especialització i rigorositat destaquen obres com ara La lluna segons lo poble (1884), Meteorologia i agricultura populars (1888), Botànica popular (1891), Zoologia popular catalana (1910) o La bruixa catalana (1910).

El seu nét, Cels Gomis Serdañons, ha furgat en els arxius de l'avi per revisar i reeditar algunes obres inèdites o inacabades. Mercès a aquesta dedicació han pogut veure la llum diverses obres de cabdal importància paremiològica.


Biografia

Nascut a Reus el 6 de gener de 1841, la seva família es va traslladar a Madrid, on va estudiar. Abans d’acabar la carrera d´enginyer de camins, el 1862, va tornar a Catalunya per treballar en les obres del ferrocarril de Reus a Montblanc. Va treballar construint bona part de les carreteres d'Espanya d'aquella època, així com de les línies ferroviàries. Durant les obres recollia refranys, supersticions, costums, cants i altres elements del folklore popular, que desprès va classificar i va publicar.

El 30 de març de 1874 es va casar amb Dolores Perales, natural de Madrid, amb qui tingué set fills. A partir de 1893 residí a Barcelona. El 1908, s’ocupa d’un projecte per portar aigua a Barcelona des d’Esparraguera. Fent els estudis preliminars per a aquesta obra, va patir una greu caiguda que li comportà la pèrdua del braç esquerre. Va morir el 13 de juny de 1915.

La personalitat de Cels Gomis i Mestre és enormement rica pel que fa a la diversitat de camps d'actuació –professional, política, estudis folklòrics, divulgació científica…–, però també per la intensitat amb què s'ocupà en les diferents tasques.

Bibliografia

Intento esmentar, tant les edicions originals, publicades en vida de l'autor, com les revisions posteriors que devem a la dedicació del seu nét.

Només tinc en compte les obres que s'adscriuen en l'àmbit de la paremiologia i el folklore popular i no pas les obres especialitzades o de caire polític que també va escriure l'autor.

És molt diversa l'envergadura de les diferents obres esmentades, atès que hi ha tant les obres completes com articles apareguts en diferents butlletins de les agrupacions excursionistes de les quals formà part.

  • 1884a - Lo llamp y'ls temporals. Barcelona: Associació d'Excursions Catalana. Biblioteca popular de l'AEC, vol. I
  • 1884b - La lluna segons lo poble. Publicacions de la Secció de Folklore del Centre Excursionista de Catalunya (CEC), vol. IV, 3a. edició (Barcelona, 1912) ─ Barcelona: Ed. Alta fulla. Col·lecció «El calaix de sota».
  • 1884c - "Lliteratura oral catalana". «L'Avens», 1884, pàg. 244-250. ─ Nova edició corregida i augmentada: "Folklore català", «Arxiu d'Estudis del Centre Excursionista de Terrassa», 1912, pàg. 82-89, 174-179, 191-195 i 206-210.
  • 1887 - "Costums empurdanesas: dinars de morts, honras grassas". Article dins "Miscelánea Folk-lórica" (1887), de la Secció de Folklore de l'Associació d'Excursions Catalana, vol. IV ─ Segona edició (1981): Barcelona: José J. de Olañeta, editor. Col·lecció «Arxiu de tradicions populars», núm. 11.
  • 1888 - Meteorologia i agricultura populars. Barcelona: Associació d'Excursions Catalana. Biblioteca popular de l'AEC, vol. V. ─ Reedició augmentada: Barcelona: Ed. Alta Fulla (1998). Col·lecció «Arxius de Folklore Català», núm. 3.
  • 1890a - "Tradicions de Cardó". Butlletí de l'Associació d'Excursions Catalana (BAEC), 1890, pàg. 220-226.
  • 1890b - "De Tortosa a Cardó". Butlletí de l'Associació d'Excursions Catalana (BAEC), XII, 1890, pàg. 203-219.
  • 1891 - Botànica popular. Barcelona: Associació d'Excursions Catalana. Biblioteca popular de l'AEC, vol. VI. ─ Nova edició ampliada i modificada (1983): Dites i tradicions populars referents a les plantes. Barcelona: Montblanc-Martín-Centre Excursionista de Catalunya.
  • 1892 - "Tradicions fabarolas". Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (BCEC), 1892, pàg. 59-63.
  • 1893 - "El triai (festa popular olotina)". «L'Avens», 1893, pàg. 280-282.
  • 1894 - "De com se formà l'Estany de las Presas". Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, 1894, pàg. 258-260.
  • 1895a - "La invenció de la fanga y dels arpells". Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, 1895, pàg. 168-169.
  • 1895b - "Gnomos y follets". Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, 1895, pàg. 223-226.
  • 1896a - "L'arpa de Davit". Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, 1896, pàg. 192.
  • 1896b - "Origen d'un modisme ampurdanès". Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (BCEC), 1896, pàg. 234-235.
  • 1897 - "Follies particulars de Fraga, de Mequinença y de Tortosa". Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (BCEC), 1897, pàg. 112-115.
  • 1900 - Rudimentos de agricultura española.
  • 1901a - "Literatura oral catalana". Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (BCEC), 1901, pàg. 12-13, 35-37, 134-137, 163-174 i 185-196.
  • 1901b - "Literatura catalana. Ditxos topichs". Barcelona: Tip. "L'Avenç". Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (BCEC), vol. 11è, any XI, núm. 72, pàg. 12.
  • 1904 - "Un dijous a St. Esteve de Bas". «Catalunya», febrer de 1904, pàg. LXVII-LXXV. ─ Nova edició: Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (BCEC), 1915, pàg. 74-83.
  • 1910a - Zoologia popular catalana. Barcelona: Biblioteca folklòrica del Centre Excursionista de Catalunya (CEC).
  • 1910b - La bruixa catalana. ─ Editada pòstumament: Barcelona: Ed. Alta Fulla (1987). Col·lecció «Arxius de Folklore Català», núm. 1.

divendres, 11 de gener de 2008

Joan Amades i Gelats

Amb Joan Amades iniciem un repàs dels noms més prestigiosos de la paremiologia catalana. Penso que és de justícia començar amb ell, pel volum i importància de la feina desenvolupada.

Serà un repàs de noms, sense cronologia específica. I també ens deixarem entretenir en algunes obres cabdals d'aquests folkloristes.

Per conèixer Joan Amades, res millor que capbussar-se en la seva obra. Trobem algun vestigi en línia, però la seva extensa i variada bibliografia parla per ell. I també podem trobar alguna breu biografia a Internet.

Fet i fet, poca cosa, mentre l'Associació Cultural Joan Amades no alci el vol definitivament i faci un estudi i difusió del seu immens llegat.


Biografia
«El folklorista Joan Amades i Gelats, de formació autodidacta, va néixer a Barcelona el 1890 i morí a la mateixa ciutat seixanta-nou anys després. Des de 1915 fins a la fi de la seva trajectòria dugué a terme una intensa activitat en l'estudi i la replega de material folklòric català. D'entre les seves publicacions, que fins avui han gaudit de molta acceptació popular, cal destacar Les cent millors cançons populars, Les cent millors rondalles populars, els cinc volums del Costumari català i Folklore de Catalunya.»
De l'Enciclopèdia Compacta podem extraure una mica més d'informació sobre la vida i l'obra de l'autor: «Treballà al Museu d’Indústries i Arts Populars del Poble Espanyol (Montjuïc), a l’Arxiu Històric Municipal de Barcelona i col·laborà amb la UNESCO. De la seva abundant bibliografia cal destacar Les diades populars catalanes (1932‑49), Refranyer català comentat (1951) i, especialment, el Costumari Català (1950‑56) i Folklore de Catalunya (1956‑1959).»
Erròniament, l'entrada de l'Enciclopèdia Catalana diu que va néixer a Riudoms. No és cert. Però als dos anys passà una llarga temporada a Bot (Terra Alta), el poble natal del seu pare, per problemes de salut. Va néixer a Barcelona i hi va tornar per cursar els seus estudis i ajudar als seus pares en la venda de llibres als Encants.

Lluís Calvo (a Calvo Calvo, Lluís (1990): Amades.- Barcelona, Ed. de Nou Art Thor. Col·lecció «Gent nostra», n. 83) fa una biografia una mica més extensa, repartida en els següents apartats:

- Presentació
- Família i infantesa (1890-1900)
- L'embranzida associativa (1905-1915)
- El naixement de les aficions folkloristes (1915-1920)
- La identificació amb la investigació folklòrica (1920-1929)
- La professionalització (1929-1939)
- La internacionalitat i les grans obres (1940-1959)

Us la recomano si voleu saber de primera mà mes dades d'aquest il·lustre barceloní. Entre d'altres dades, sabem que va néixer el 23 de juliol de 1890 al barri del Raval de Barcelona, al carrer Peu de la Creu, 15. Fill de Blai Amades i Teresa Gelats, ambdós d'origen humil. Les condicions familiars van aconsellar d'enviar el noi a Bot (Terra Alta), poble natal del pare, on en Joan va restar fins els dos anys.

Va assistir poc temps a l'escola: als nou anys va haver de deixar-la per posar-se a treballar amb els seus pares. Al principi, s'estava amb ells, però als dotze anys ja es va instal·lar als Encants Nous de Sant Antoni, on es va dedicar a la compra-venda de llibres.

Del món dels llibreters de vell, de les compres i vendes, li ve l'afició lectora i hi va aprendre a estimar els llibres. Per això les seves grans obres són fetes amb molta cura, convertint-se en veritables obres de bibliòfil.

A partir del 1905, entra en contacte amb l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) i les excursions que organitzaven. Això l'influeix i li permet aprendre sobre llengües, entomologia, grafologia, astronomia i, sobretot, excursionisme i esperantisme.

Cap al 1915 comença a arreplegar cançons i refranys. En aquell moment, la societat catalana viu un moment de transformació accelerada i ell pretén inventariar el màxim de manifestacions populars i tradicionals, amb l'única pretensió recopiladora i esperant que altres estudiosos ho poguessin estudiar i interpretar posteriorment.

Entre 1920 i 1929 la investigació folklòrica que duia a terme rep una embranzida definitiva arrna de dos fets: d'una banda, Rafael Patxot i Jubert, administrador de la Fundació Concepció Rabell i Cibils, auspicià la Fundació de l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya (OCPC), així com l'Estudi de la Masia Catalana i el Llegendari Popular Català, i, de l'altra, la creació a la Universitat de Barcelona de l'Associació Catalana d'Antropologia, Etnologia i Prehistòria (ACAEP), amb els quals Joan Amades hi col·labora estretament.

El 1931 es casa amb Enriqueta Mallofré i en la dècada dels anys 30, bàsicament, consolida el seu renom professional en el camp del folklore i les tradicions.

El 1933 inicia la publicació de la Biblioteca de Tradicions Populars, que acaba tenint 42 volums. Tota una mostra de l'èxit de la iniciativa.
A més, durant sis anys col·labora setmanalment a Ràdio Associació de Catalunya (RAC), on hi fa una xerrada sobre costums populars, tradicions i llegendes dels antics carrers de Barcelona.

Així, el 1935, el Museu Arqueològic, dirigit per Pere Bosch Gimpera, va crear una Secció Etnogràfica, la qual va ser confiada a J. Amades.

Vinculat al moviment etnogràfic català de postguerra, fou nomenat membre de la Sección de Etnografía del Consejo Superior de Investigaciones Científicas -creada en l'IMH- i del Centro de Estudios de Etnología Peninsular (CEEP), fundat el 1947 per substituir l'anterior.

Tota la seva activitat es va estroncar quan el mes de novembre del 1947 va tenir un atac de feridura que li deixà mig cos impossibilitat. Sense consentir que totes aquestes dificultats aturessin els grans projectes editorials que des de feia temps venia preparant, l'any 1950 van aparèixer els seus grans corpus resultat de molts anys de treball: Folklore de Catalunya i Costumari català, que es convertiren en les seves màximes creacions.


Bibliografia

Suposo que deu ser absolutament impossible saber amb exactitud què va escriure Amades. És autor d'una obra ingent, de més de 400 referències. Algunes són articles esparsos, difícils de trobar, o obres que han restat manuscrites. Evidentment, les obres posteriors a 1959, són pòstumes, editades pels seus familiars o custodis del llegat. Intento fer una aproximació no exhaustiva.
  • 1924 - Vocabulari de l'art de la navegació i de la pesca
  • 1926 - Vocabulari de la pesca
  • 1929 - Proverbis llegendaris
  • 1930 - Números meravellosos. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 7».
  • 1930 - Astronomia i meteorologia populars. Edicions El Mèdol (Tarragona). Col·lecció «L'Agulla, núm. 15».
  • 1931 - Costums populars de Barcelona
  • 1932 - Les diades populars catalanes (4 Vol.). Ed. Barcino (Barcelona).
  • 1932 - Tradicions de la Seu de Barcelona
  • 1932 - Vocabulari dels pastors
  • 1933 - Calendari de refranys. Ed. Neopàtria (Barcelona). Col·lecció «Biblioteca de tradicions populars».
  • 1933 - Origen i sentit d'alguns proverbis
  • 1933 - Paraules i modismes. Edicions l'Agulla de Cultura Popular (Tarragona). Col·lecció «Biblioteca de tradicions populars, núm. 29».
  • 1933 - Popularitats dels números
  • 1933 - El tres i el set, números meravellosos
  • 1933 - Jocs de paraules i jocs de memòria. Edicions El Mèdol (Tarragona). Col·lecció «Biblioteca de tradicions populars, núm. 21».
  • 1934 - Gegants, nans i altres entremesos. José J. de Olañeta, Editor (Barcelona). Col·lecció «Arxiu de tradicions populars, 43».
  • 1934 - Diccionari d'endevinalles. Ed. Neopàtria (Barcelona). Col·lecció «Biblioteca de tradicions populars».
  • 1934 - Enigmes populars
  • 1934 - Les esposalles, costums i creences
  • 1934 - El naixement, costums i creences
  • 1934 - Refranys dels mesos de l'any
  • 1934 - Vocabulari dels vells oficis del transport i dels seus derivats
  • 1934 - Els Xiquets de Valls
  • 1935 - Refranys personals. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 5».
  • 1935 - Refranyer isòpic. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 5».
  • 1935 - Refranys i dites. Ed. Neopàtria (Barcelona). Col·lecció «Biblioteca de tradicions populars».
  • 1935 - Arts i oficis
  • 1935 - Divinitat del pa. Edicions El Mèdol (Tarragona). Col·lecció «Biblioteca de tradicions populars, núm. 7»
  • 1935 - Geografia popular
  • 1935 - Justícia popular
  • 1935 - La mort, costums i creences
  • 1935 - Oracioner i refranyer mèdics
  • 1935 - Refranyer barceloní
  • 1935 - La tradició dels llums de ganxo
  • 1936 - Costums i tradicions d'hostals i tavernes
  • 1936 - Calendari amb refranys per tots els dies
  • 1936 - Diccionari de la dansa
  • 1936 - Notes d'indumentària
  • 1936 - Refranyer de les dones. Edicions El Mèdol (Tarragona). Col·lecció «Biblioteca de tradicions populars, núm. 25».
  • 1936 - La tradició dels llums de ganxo
  • 1937 - Art popular. Les rajoles dels oficis. José J. de Olañeta, Editor (Barcelona). Col·lecció «Arxiu de tradicions populars, núm. 45»
  • 1938 - El llibre segons el poble. Barcelona: Oficina de la Neotípia | 2a. edició facsímil. Barcelona: Diàfora (1981).
  • 1938 - Art popular. Els rellotges de sol. José J. de Olañeta, Editor (Barcelona). Col·lecció «Arxiu de tradicions populars, núm. 46».
  • 1938 - Art popular. Apunts d'imatgeria. José J. de Olañeta, Editor (Barcelona). Col·lecció «Arxiu de tradicions populars, núm. 44»
  • 1938 - El diner
  • 1938 - Llibre del temps que fa
  • 1938 - El porró
  • 1938 - Refranys geogràfics
  • 1938 - La rondalla i el proverbi
  • 1947 - Les faules d'Isop
  • 1947 - Montserrat, tradicions i llegendes
  • 1947 - Poblet, tradicions i llegendes
  • 1947 - Refranyer montserratí
  • 1947 - Refranyer nadalenc
  • 1947 - Xilografies gironines
  • 1948 - La rondalla i el proverbi
  • 1950 - Costumari català. El curs de l'any (5 Vol.). Ed. Salvat (Barcelona).
  • 1950 - Folklore de Catalunya-Rondallística. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «Biblioteca Perenne, núm. 13».
  • 1950 - Tradicions de Gràcia
  • 1951 - Folklore de Catalunya-Cançoner. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «Biblioteca Perenne, núm. 15» .
  • 1951 - Refranyer català comentat. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «Club de Butxaca, núm. 20».
  • 1955 - La barretina. Ed. Diàfora (Barcelona).
  • 1965 - La nina. Pirene Editorial (Barcelona).
  • 1969 - Folklore de Catalunya-Costums i creences. Ed. Selecta (Barcelona).
  • 1974 - Els estudiants
  • 1978 - Les millors llegendes populars. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 1».
  • 1978 - L'escudella. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 2».
  • 1978 - La pipa. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 2».
  • 1979 - Les millors rondalles populars catalanes. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 3».
  • 1981 - Auca de les faules d'Isop- Auca de les bèsties. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 6».
  • 1983 - Refranys musicals. Comparances. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 8».
  • 1983 - Naips o cartes de jugar. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 9».
  • 1984 - Auca del Carnestoltes - Auca de la processó de Setmana Santa. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 10».
  • 1989 - Imatges de la Mare de Déu trobades a Catalunya. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya».
  • 1992 - La màgia del nom
Com a obres cabdals de l'autor podem destacar sens dubte el Costumari català (1950, Ed. Salvat), els 42 volums de la Biblioteca de tradicions populars (Ed. Selecta, col·lecció iniciada el 1933) i la col·lecció «Folklore de Catalunya», amb els volums Rondallística, Cançoner i Costums i creences.