divendres, 29 de febrer de 2008

Mossèn Antoni M. Griera i Gaja

Antoni Griera i Gaja és una figura controvertida de la lingüística catalana, no només pels seus posicionaments polítics, sinó també per les seves teories lingüístiques i pels mètodes emprats en la recollida de dades i posterior bolcat a les obres. Té afirmacions tan polèmiques com afiliar el basc amb el llatí.

Vull fer un esment especial a l'obra que més ens interessa des del vessant de la paremiologia, el
Tresor de la llengua, de les tradicions i de la cultura popular de Catalunya (1935-47), una enciclopèdia en 14 volums amb lèxic dialectal arreplegat de diversos informants per tot el territori de parla catalana (encara que al títol ho redueixi només a Catalunya).


Biografia

Va néixer a Sant Bartomeu del Grau (Osona) el 1887 i va morir a Castellar del Vallès (Vallès Occidental), el 1973.

Amb uns inicis prometedors, i una formació avalada per l'Institut d'Estudis Catalans a Halle i Zurich, va desenvolupar una gran tasca dialectològica i d'arreplega de dades amb informadors per tot el territori català. Ingressa el 1913 a les Oficines Lexicogràfiques de l'Institut d'Estudis Catalans, on va ser un dels impulsors del "Butlletí de Dialectologia Catalana", Va ser membre adjunt de la Secció Filològica de l'IEC del 1921 al 1928. Entre d'altres tasques, hi va emprendre la publicació de l'Atlas lingüístic de Catalunya (1923-24) i va aplegar de materials dialectals que després va aprofitar per al seu Tresor de la llengua, de les tradicions i de la cultura popular de Catalunya (1935-47).

El 1931 va publicar la Gramàtica històrica del català antic, no gaire rigorosa. Després de la guerra civil espanyola (1936-39) va ser professor de la Universitat i del seminari de Barcelona i es va establr a Sant Cugat del Vallès, on amb ajudes oficials del règim va fundar un Institut de Cultura Romànica, a través del qual va continuar les publicacions de l'Atlas i del Tresor i un "Boletín de Dialectología Española", de tema bàsicament català. En aquesta època se'l vincula amb la Falange.

El 1932 va trencar les relacions amb l'IEC i des d'aleshores sempre va mantenir una actitud hostil envers la seva obra i els seus membres.


Bibliografia

Però no es pot pas oblidar que té una obra ingent i una documentació especialitzada molt valuosa, a la qual hom ha d'acostar-s'hi amb prudència, però amb la seguretat que hi trobarà coses interessants i sorprenents.


  • 1914 - "El nom dels vents en català". Barcelona: Institut d'Estudis Catalans (IEC). "Butlletí de Dialectologia Catalana", vol. II. Pàg. 74-96.
  • "Terminologia dels ormeigs de pescar dels rius i costes de Catalunya". Wörter uns Sachen, vol. VIII, Pàg. 97.103
  • 1916 - "La calaixera de Mn. Alcover". Barcelona: Institut d'Estudis Catalans (IEC). "Butlletí de Dialectologia Catalana", vol. IV.
  • 1919 - "Foc, focs". Barcelona: Institut d'Estudis Catalans (IEC). "Butlletí de Dialectologia Catalana", vol. VII. Pàg. 80-88.
  • 1923a - "El jou, l'arada i el llaurar". Barcelona: Institut d'Estudis Catalans (IEC). "Butlletí de Dialectologia Catalana", vol. XI.
  • 1923b - "El nom dels peixos". Barcelona: Institut d'Estudis Catalans (IEC). "Butlletí de Dialectologia Catalana", vol. XI.
  • 1926 - Atlas Lingüístic de Catalunya. Barcelona.
  • 1928 - "Feines i costums que desapareixen". Barcelona: Institut d'Estudis Catalans (IEC). "Butlletí de Dialectologia Catalana", vol. XVI. Pàg. 1-39.
  • 1929 - "Tríptic. La naixença, les esposalles, la mort". Barcelona: Institut d'Estudis Catalans (IEC). "Butlletí de Dialectologia Catalana", vol. XVII. Pàg. 79-135
  • 1930 - "Litúrgia popular". Barcelona: Institut d'Estudis Catalans (IEC). "Butlletí de Dialectologia Catalana", vol. XVIII. Pàg. 1-98.
  • 1933a - La casa catalana. Barcelona: Edicions Polígrafa ─ Barcelona: Institut d'Estudis Catalans (IEC). "Butlletí de Dialectologia Catalana", vol. XX. Pàg. 13-329.
  • 1933b - "Litúrgia popular". Barcelona: "Catalunya Social", any XII.
  • 1934 - "La vida pagesa i el mes de gener". Barcelona: "Catalunya Social".
  • 1935 - Tresor de la llengua, de les tradicions i de la cultura popular de Catalunya. En XIV volums. Barcelona: Edicions Polígrafa. Editat entre 1935-1947. Segona edició (1966).
  • 1949 - "Fènyer el pa, amasar el pan". París (França): "Melanges de Filologie et Litterature medievale".
  • 1965 - Gramàtica històrica catalana.
  • 1967 - Litúrgia popular. Sant Cugat del Vallès: Biblioteca filològica-històrica.

El Tresor

Ens interessa com a obra lexicogràfica i pels continguts paremiològics que atesora. Són 14 volums amb entrades de qualitat i volum ben desigual.

Les informacions que conté el Tresor de la llengua són més aviat minses. Generalment només conté l'entrada i una breu definició, però sense categoria gramàtical, transcripció fonètica ni informacions dialectals clares. No se sap ben bé quan un terme és d'ús general o restringit a un àmbit territorial determinat.

Se li critica que, amb els mitjans i col·laboradors de què va disposar durant la seva estada a l'Institut d'Estudis Catalans, produís una obra tan poc acurada i completa.


Crítica

Com deia, la crítica no el deixa gens ben parat. Per exemple, veieu que n'opinaven de la seva obra Joan Coromines («De les equivocacions de Badia són responsables sovint les aberracions més greus del seu mestre A. Griera») o Carles Riba («Sigui prudent amb les publicacions de l’I.E.C.: dissortadament hi ha molta barreja. Les coses de Mn. Griera són dolentes; les de Montoliu, barroeres i fantasioses; les de Barnils, Casacuberta, Moll, Coromines, i, no cal dir, Fabra, bones de tot fiar»).

L'obra de Griera no és gaire valorada, en general, sobretot per les afirmacions dels seus darrers estudis, els resultats més aviat mediocres del Tresor, la metodologia emprada en els qüestionaris i tria de localitats de l'Atlas i les seves teories sobre la filiació i origen del català. Bona mostra en tenim en les notes biogràfiques i crítiques vesades, per exemple, per Joan Coromines, i la fitxa que resta a l'Institut d'Estudis Catalans del seu perfil com a integrant de la Secció Filològica de l'IEC.

2 comentaris:

jordi ha dit...

Veig que publicar criticant a un personatge que no vas ni conèixer, utilitzant opinions empreades per filòlegs que tampoc vas conèixer no crec que sigui una bona manera.
Com era Pompeu fabra?segons diuen era un personatge que feia treballar als negres per emportar-se ell els elogis... segurament això només ho saben persones que ja no són amb nosaltres..

vpamies ha dit...

Jordi, si no podem parlar de coses que no hem "conegut" de primera mà, potser que ens anem oblidant de tota la prehistòria, la història i res d'allò que no hagi succeït en el curt lapse de la nostra vida.

Jo no critico mossèn Griera, sinò que he recollit la informació que he pogut recollir sobre el personatge i l'obra (més l'obra que el personatge, per cert).

Has llegit alguna de les teories de Griera sobre l'origen de les llengües?

Tampoc sembla que va treure gaire rendiment de la seva estada a l'Institut d'Estudis Catalans, on pogué moure i treballar amb un cabal de dades que qualsevol estudiós de la llengua envejaria. I els resultats no han estat pas gaire fructífers.

I en va sortir, si més no, amb caixes destemplades. Moltes de les dades que transcric en aquest article les he trobat a les pàgines del mateix IEC.

Se li critica la sistemàtica emprada en les seves obres principals, El tresor de la llengua catalana, més concretament, de la mateixa manera que s'ha criticat la poca sistematicitat i rigorositat d'Amades.

I això no desmereix el valor ni el gran volum de dades que s'hi troben en aquestes obres. Però és clar, t'hi has d'acostar amb ulls crítics.

Ni més ni menys que quan t'acostes a la Wikipedia: una eina imprescindible, però que no saps generalment ni les fonts ni la credibilitat de les dades que ofereix.