Origen del refranyer català

Davant la insistent pregunta (o queixa) d’alguns dels participants en l’Enquesta dels refranys més usuals de la llengua catalana en el sentit que molts refranys els senten com a castellans o acastellanats (traduccions directes del castellà), volíem compartir unes quantes reflexions al respecte.

1. Tradició oral. Tenint en compte que els refranys provenen d’una tradició oral molt antiga i remota, resulta molt difícil determinar el moment exacte del seu naixement i és més difícil encara assegurar en quina llengua van aparèixer o es van generar.
2. Origen comú en la tradició bíblica, grecollatina o àrab. És absurda la baralla per intentar determinar la paternitat d’aquestes peces atribuïda a una o altra llengua romànica, perquè és molt habitual trobar dites en la majoria de llengües romàniques en un format idèntic o molt semblant, perquè pertanyen a citacions bíbliques o a fonts àrabs, gregues o llatines anteriors, d'on, al seu moment, van passar a les llengües romàniques.
1. Alguns exemples. Així, ens han criticat usar expressions com Ull per ull dent per dent, citació bíblica que ja apareix en les primeres traduccions de la Bíblia a la llengua catalana (un dels primers llibres traduïts al català), o Tant va el càntir a la font que al final es trenca, que és un proverbi que ja apareix així en Francesc Eiximenis, a finals del segle XIV i el podem considerar dels proverbis més antics del català, o Qui a bon arbre s’acosta ben ha del fruit i de la ombra, que ja apareix així documentat en una traducció de proverbis àrabs del segle XIV, també. Podríem seguir i seguir.
3. Educació. A causa de l’educació rebuda i possiblement pels anys difícils de supervivència i ús públic del català durant la dictadura franquista i altres moments amb forts atacs a la nostra llengua, les podem haver après en una altra llengua (la castellana, per exemple) i ens semblen més habituals. Però això no treu que puguem documentar-les en català i que sigui una expressió pròpia i sovint existent abans i tot que en altres llengües romàniques.
4. Variants geogràfiques. Hi ha una gran diversitat de variants a tot el territori de parla catalana i expressions que poden sonar estranyes a un parlant barceloní o valencià, poden ser ben usuals i conegudes per a un parlant de les Illes o del Pallars, sense anar més lluny. O a l’inrevés, és clar. Per això vam incorporar la columna “Variants” al qüestionari, perquè cadascú hi anotés la variant que coneixia de cada parèmia proposada.
5. Pèrdua dels primers testimonis escrits. Els primers repertoris de proverbis catalans no s'han conservat i només ens han arribat a través de traduccions castellanes o franceses (segons fons bibliogràfics francesos) i alguns recopiladors de proverbis castellans eren de nació catalana o sovint feien esment a proverbis catalans. Tenim així servit un bon còctel per interpretar.
6. Si en voleu saber més... Us remetem a les obres d’uns bons especialistes en l’origen dels proverbis catalans, com són Maria Conca i Josep Guia i, per exemple, el seu llibre Els primers reculls de proverbis catalans (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1996), entre d’altres.

Els primers reculls de refranys catalans

Reprenc el fil de l'últim article per fer esment dels primers reculls de proverbis en llengua catalana, en ordre cronològic i fins arribar als folkloristes i recopiladors de la Renaixença, ja al s. XIX.

- S. XII. Entre els trobadors, podem destacar en Cerverí de Cervera i Guillem de Cervera i els seus Proverbis, col·lecció de màximes morals distribuïdes en 1.197 quartetes (1180). Són els primers autors amb nom propi dins la tradició paremiològica catalana.

- S. XIII. Destaca el jueu barceloní Jafudà Bonsenyor, amb el Libre de paraules e dites de savis i filòsofs (1298). I l'obra del filòsof mallorquí Ramon Llull, que féu un ús abundant del gènere al llarg de la seva obra, com per exemple al Llibre de mil proverbis.

- S. XIV. Podem fer esment de la Doctrina moral, de Nicolau de Pachs (finals de segle), florilegi de màximes comentades, extretes de molt diversos autors; el Libre de tres, d'autor anònim, encara que atribuït per alguns a Anselm Turmeda, que és una breu col·lecció de sentències que es caracteritza perquè cadascuna indica tres qualitats, tres defectes o tres aspectes de les més diverses coses que afecten l'home, i el Libre de bons amonestaments «compost en Tunis per frare Anselm Turmeda, en altra manera apellat Abdal·là» (1398), basada i de vegades mera traducció, d'una curiosa obra italiana de la segona meitat del segle XIII, la Dottrina dello Schiavo di Bari. Alhora, la parèmia popular s'intertextualitzava en la poesia i en la prosa com a recurs expressiu: hi sobresurten autors com Francesc Eiximenis, amb l'obra Regles de bona Criança en menjar, beure y servir a taula tretes de Lo Terç del Crestià, un tractat d'ensenyament del bon cristià, i un altre per al regiment de prínceps, Tractat de regiment de prínceps e de comunitats; Vicent Ferrer, Bernat Metge, etc. Són de l'època d'aquests autors els primers reculls de proverbis populars catalans.

- S. XV. El Renaixement usarà la precisió expressiva de la parèmia popular. Ho podem veure, per exemple, en L'espill, de Jaume Roig i el Tirant, de Joanot Martorell, en són exemples ben representatius.

- S. XVII. Joan Carles Amat, amb els Quatre-cents aforismes catalans, (Barcelona, 1647). Els aforismes abasten tots els grans temes de la vida humana i són una bona presentació del que se n’ha dit saviesa popular.

- S. XVIII. En aquesta època, A València sembla que existeix una gran tirada vers la literatura paremiològica. Podem destacar el pare Lluís Galiana (1740-1771), amb la Rondalla de rondalles, un aplec de més de 800 refranys de caire molt popular, publicada l'any 1769 per Carles Ros; el gramàtic Carles Ros publica el 1733 un Tractat d'adages i refranys valencians, sobretot de caire moral i sentenciós.