dissabte, 30 de juny de 2007

Es perden els refranys i les dites populars?

L'altre dia em van trucar per col·laborar en un reportatge que estaven preparant per als Matins.com de Com Ràdio, un programa conduït per Glòria Serra.

Malauradament va coincidir amb uns dies de vacances que m'he pres ara a finals de juny i vaig arribar a misses dites.

De totes maneres, vaig poder parlar amb l'Ernest Cauhé, el col·laborador que preparava el reportatge, i vaig saber que volien l'opinió d'alguns experts en el tema sobre què en pensaven de l'enunciat del reportatge (que dóna títol a aquest apunt del blog) i com havien començat la seva tasca recopilatòria.

El reportatge dura poc més d'un quart d'hora i presenten la hipòtesi que els refranys i les frases fetes estan desapareixent, fan una enquesta al carrer on pregunten a diverses persones com acaben algunes dites, presenten les valoracions de dos experts en el tema, Josep Pujol i Joana Raspall, i finalment apunten cap a la hipòtesi que les dites i els refranys s'adapten als nous temps i en presenten algunes de noves, fixades sobretot en l'àrea temàtica del sexe, un tema recurrent i que pot donar lloc a expressions divertides i enginyoses.

El podeu escoltar en aquest fragment en format mp3, cap a la mitja hora de programa, més o menys.

De la tirallonga de refranys que apareixen durant el programa, he pogut anotar els següents:
  1. Rojor al vespre, sol a la finestra
  2. A l’estiu tota cuca viu
  3. Quan al cel hi ha cabretes, a la terra hi ha farinetes
  4. De les sobres, se’n fan obres
  5. A casa de ta germana, només un cop a la setmana
  6. A casa de l’amic ric, no hi vagis si no ets requerit
  7. D’on no n’hi ha no en raja
  8. La paciència és la mare de la ciència
  9. De mica en mica s’omple la pica
  10. D’on no n’hi ha no en raja
Els refranys que preguntava a la gent del carrer eren, en general, senzills al principi, però al final s'anaven complicant i la gent no els sabia acabar:
  1. A l’estiu... tota cuca viu
  2. Cel rogent... pluja i vent
  3. Març marçot... mata la vella a la vora del foc (variant: mata a la vella i a la jove si pot)
  4. A l’abril... pluges (o aigües) mil
  5. Pel maig... cada dia un raig
  6. Si pel novembre trona... és que la collita serà bona
  7. Quan trona pel febrer... tremola el vinyeter
  8. A bodes i a fillol... qui no t’hi convida no t’hi vol
  9. Cada ocellet... li agrada el seu niuet
  10. Vent de llevant... pluja a l’instant
  11. Quan l’octubre està finit... mor la mosca i el mosquit
Ernest Cauhé és qui més insisteix en el fet que els refranys estan desapareixent. I ho sustenta amb l'enquesta a peu de carrer, que la gent no sap acabar refranys bastant habituals (alguns menys que altres).

Glòria Serra diu que no, que els refranys s'adapten i que es perden els que fan referència a aspectes que ja no ens són quotidians.

Dels experts consultats, Josep Pujol, autor del llibre 5.000 refranys de nostra terra, editat per Arola Edicions, explica que va començar a arreplegar refranys accidentalment. Sentia la gent gran del poble dir alguns refranys poc sentits, que no són els més comuns. Pensava que quan aquella gent desaparegués, també desapareixerien els refranys. Els va anar recollint. "Mica en mica molta gent que sabien que feia aquesta recerca li anava dient de nous. Podia fer un recull de tots els refranys que es poguessin presentar".

Sobre la hipotesi de la desaparició dels refranys, apunta que "la vida rural té molta més riquesa en quant a refranys i vocabulari. Desapareix la vida rural i recula aquesta manera d’emprar els refranys."

Joana Raspall, bibliotecaria, poetesa, i autora del Diccionari de locucions i frases fetes, publicat el 1984 per Edicions 62, diu que inicialment volia fer un diccionari de sinònims. Molts sinònims eren frases fetes. Li sortien tantes que va fer el recull de frases fetes. Fa el recull gràcies al seu avi, que era de la Selva. Li deia moltes i les copiava. També en treu de lectures (Pla, Ruyra).

Sobre la hipòtesi del reportatge diu que ja no fem vida rural. Tenim tracte amb gent que ha llegit, que ha anat a l’escola. I molta d'aquesta gent parla una altra llengua (castellà), i les seves expressions coincideixen amb el que aprenen a l’escola i no pas amb el que deien els avis, que no sabien llegir ni escriure. Els refranys eren la seva saviesa, les seves regles social de viure. Ho deien adornat. Acaba amb una frase que recull perfectament el sentit de o el motiu de la hipòtesi del reportatge: «Ho hem suprimit per culpa de la cultura».

Penso que la història d'aquest reportatge lliga perfectament amb la distinció que feia en el darrer article sobre la diferenciació entre paremiologia sàvia i paremiologia popular.

Els refranys són perles de saviesa, la filosofia del poble, els evangelis populars. Recullen ciència, història, ensenyaments i doctrina.

Molts es remunten a la tradició llatina i grega, la font de la veritable filosofia. D'altres han anat sorgint espontàniament aquí i allà per recollir les ensenyances que hom calia saber per entendre els fenòmens meteorològics, per transmetre la cultura de la terra, dels oficis, dels bons costums...

Com diu Joana Raspall, la cultura ha començat a fer prescindibles aquestes petites perles, a banda que algunes hagin quedat desfasades o se n'hagi perdut el referent i resultin ara com ara incomprensibles.

Per això són peces poètiques senzilles, amb musicalitat, construïdes amb enginy a partir d'uns motlles o uns esquemes que es repeteixen com veurem quan analitzem l'estructura dels refranys.

Però els refranys i les dites són patrimoni de la llengua, conformen la història d'una cultura i d'una comunitat. És clar que molts es perden amb el pas del temps. Perquè ja no calen, perquè ja no s'entenen o perquè tenim altres maneres per recordar allò imprescindible per sobreviure.

Cap comentari: