divendres, 20 d’agost del 2010

Quin és l'origen d'una parèmia?

Habitualment, de qualsevol parèmia, ens interessa determinar la forma fixada, què significa, quin és l'origen i si hi ha equivalents en d'altres idiomes.

Pel que fa a proverbis i refranys, concretament, és molt difícil determinar d'on prové. Trobar-los en diverses llengües romàniques ens pot posar sobre la pista d'una antiga forma llatina, d'on derivarien.

Però, i aquesta forma llatina quan i d'on neix? Només ens podem remuntar a les peces que han perviscut en la tradició escrita, car Les paraules se les endu el vent i no podem documentar fonts orals antigues.

Aquestes fonts escrites, generalment, seran la tradició grega, llatina, les sagrades escriptures o la tradició àrab, per proximitat i coneixement. Però, sabem també que la literatura proverbial i refranyística és molt rica en la cultura xinesa, per exemple. I ens podem remuntar a reculls de fa uns quants mil·lennis. Hi ha hagut permeabilitat entre totes aquestes cultures? Cal pensar que sí, però també cal trobar aquests llaços, en forma de proverbis comuns.

El que sembla clar és que totes les cultures han practicat l'art de proverbiejar, ens n'hagin restat més o menys documents escrits. I sovint, amb els proverbis, fem referència a dites de caràcter sentenciós, amb ensenyaments que es volia que la gent retingués i recordés amb facilitat.

D'entre aquestes fonts escrites que han perviscut, per a les llengües romàniques ens podem remuntar, amb sort, al segle XIV, quan comencen a aparèixer els primers textos literaris i reculls de lèxics, que sovint encara estaven molt llatinitzats.

A més, determinats autors, en determinats moments, "adopten" per a la seva llengua proverbis que han llegit en altres llengües pròximes, com inicialment també van fer totes les llengües romàniques amb les fonts llatines.

Així, no és estrany trobar refranys i proverbis catalans recollits, traduïts i adaptats en els primers reculls castellans de proverbis (Santillana, Vallés, Hernán Núñez) i sovint, els paremiòlegs eren autors de nació catalana que feien aquests reculls en castellà, traduint directament la seva tradició paremiològica a la llengua de la cort.

Cal tenir en compte tots aquests aspectes a l'hora de determinar l'origen o la filiació d'un proverbi.

6 comentaris:

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Hola Víctor,
No m’havia adonat que tens una pila de blocs, no només “Raons que rimen” que era el que coneixia.
He trobat aquest article molt interessant. M’ha cridat l’atenció el penúltim paragraf on dius que s’havien traduït i adaptat refranys del català al castellà. No en tenia ni idea.
Shaudin

Víctor Pàmies i Riudor ha dit...

Shaudin, aquest l'actualitzo poc, perquè els articles són més elaborats. És un assaig de paremiologia pràctica, en lliçons curtes i entenedores. de fet és la font de les meves conferències. :-)

Sospitosament, els primers reculls de refranys catalans han desaparegut la majoria. O només queden traduccions castellanes, franceses... Segur que en Bilbeny ens podria il·luminar una mica sobre aquesta qüestió. :-)

I encara sort que molts dels primers recopiladors de refranys són de nació catalana, encara que facin reculls de refranys castellans. S'hi veu sovint l'empremta lingüística catalana, quan no diuen directament que prové d'un proverbi català.

Realment sorprèn la manca de fonts d'aquell període.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Quan vaig llegir el paragraf que vaig esmentar de seguida vaig pensar en el Bilbeny i que li hauria de fer saber, tot i que potser ja ho sap. Tu el coneixes, a en Bilbeny? Potser n’hi hauries de parlar. O li puc dir jo si et sembla bé.

Víctor Pàmies i Riudor ha dit...

Shaudin, no el conec personalment el Jordi Bilbeny, encara que he seguit amb molt d'interès els seus estudis i conclusions.

Jo tampoc sóc expert en l'època medieval ni en l'estudi dels manuscrits de l'època. Ell aporta moltes proves documentals i jo no disposo de tantes dades com ell.

Més experts en aquest període i en l'estudi dels primers reculls de proverbis catalans són Maria Conca i Josep Guia, de la Universitat de València.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Víctor,
Pel que fa a en Jordi Bilbeny jo tampoc no el conec personalment, tot i que també segueixo els seus estudis i tenim una amiga comuna. La meva idea era passar-li el teu article per si li pot interessar –si li interessa o no ho haurà de dir ell–, però no costa res provar.
Quant a la Maria Conca i en Josep Guia, això és divertit, ja diuen que el món és petit. La seva filla Aitana viu prop de Toronto i ens coneixem força. I la primavera passada la Maria i en Josep van venir a Toronto i van fer una ponència a la meva classe. Així que a ells sí que els conec.
Bé, li passo el teu article a en Bilbeny? Li puc passar a l’amiga comuna i que ella li passi a ell. D’acord?
També ho comentaré a la Maria i a en Josep.

Víctor Pàmies i Riudor ha dit...

Ostres, sí que el món és un mocador! Shaudin, comenta-ho amb qui vulguis, i tant! Quan publico al blog ho faig perquè es faci difusió del que hi escric.

Gràcies per tot!