Cels Gomis i Mestre

Continuem desempolsant els noms més destacats de la paremiologia catalana de finals del s. XIX i primers del s. XX, d'aquells folkloristes i excursionistes que van vetllar i que van possibilitar que el llegat de la cultura tradicional i popular, bàsicament de transmissió oral, no es perdés.

Cels Gomis té una vasta obra, producte de les obligacions que li imposava la seva professió d'enginyer de moure's per tot el territori. Ha deixat una extensa obra folklòrica, tècnica i política.

Per la vàlua, especialització i rigorositat destaquen obres com ara La lluna segons lo poble (1884), Meteorologia i agricultura populars (1888), Botànica popular (1891), Zoologia popular catalana (1910) o La bruixa catalana (1910).

El seu nét, Cels Gomis Serdañons, ha furgat en els arxius de l'avi per revisar i reeditar algunes obres inèdites o inacabades. Mercès a aquesta dedicació han pogut veure la llum diverses obres de cabdal importància paremiològica.


Biografia

Nascut a Reus el 6 de gener de 1841, la seva família es va traslladar a Madrid, on va estudiar. Abans d’acabar la carrera d´enginyer de camins, el 1862, va tornar a Catalunya per treballar en les obres del ferrocarril de Reus a Montblanc. Va treballar construint bona part de les carreteres d'Espanya d'aquella època, així com de les línies ferroviàries. Durant les obres recollia refranys, supersticions, costums, cants i altres elements del folklore popular, que desprès va classificar i va publicar.

El 30 de març de 1874 es va casar amb Dolores Perales, natural de Madrid, amb qui tingué set fills. A partir de 1893 residí a Barcelona. El 1908, s’ocupa d’un projecte per portar aigua a Barcelona des d’Esparraguera. Fent els estudis preliminars per a aquesta obra, va patir una greu caiguda que li comportà la pèrdua del braç esquerre. Va morir el 13 de juny de 1915.

La personalitat de Cels Gomis i Mestre és enormement rica pel que fa a la diversitat de camps d'actuació –professional, política, estudis folklòrics, divulgació científica…–, però també per la intensitat amb què s'ocupà en les diferents tasques.

Bibliografia

Intento esmentar, tant les edicions originals, publicades en vida de l'autor, com les revisions posteriors que devem a la dedicació del seu nét.

Només tinc en compte les obres que s'adscriuen en l'àmbit de la paremiologia i el folklore popular i no pas les obres especialitzades o de caire polític que també va escriure l'autor.

És molt diversa l'envergadura de les diferents obres esmentades, atès que hi ha tant les obres completes com articles apareguts en diferents butlletins de les agrupacions excursionistes de les quals formà part.

• 1884a - Lo llamp y'ls temporals. Barcelona: Associació d'Excursions Catalana. Biblioteca popular de l'AEC, vol. I
• 1884b - La lluna segons lo poble. Publicacions de la Secció de Folklore del Centre Excursionista de Catalunya (CEC), vol. IV, 3a. edició (Barcelona, 1912) ─ Barcelona: Ed. Alta fulla. Col·lecció «El calaix de sota».
• 1884c - "Lliteratura oral catalana". «L'Avens», 1884, pàg. 244-250. ─ Nova edició corregida i augmentada: "Folklore català", «Arxiu d'Estudis del Centre Excursionista de Terrassa», 1912, pàg. 82-89, 174-179, 191-195 i 206-210.
• 1887 - "Costums empurdanesas: dinars de morts, honras grassas". Article dins "Miscelánea Folk-lórica" (1887), de la Secció de Folklore de l'Associació d'Excursions Catalana, vol. IV ─ Segona edició (1981): Barcelona: José J. de Olañeta, editor. Col·lecció «Arxiu de tradicions populars», núm. 11.
• 1888 - Meteorologia i agricultura populars. Barcelona: Associació d'Excursions Catalana. Biblioteca popular de l'AEC, vol. V. ─ Reedició augmentada: Barcelona: Ed. Alta Fulla (1998). Col·lecció «Arxius de Folklore Català», núm. 3.
• 1890a - "Tradicions de Cardó". Butlletí de l'Associació d'Excursions Catalana (BAEC), 1890, pàg. 220-226.
• 1890b - "De Tortosa a Cardó". Butlletí de l'Associació d'Excursions Catalana (BAEC), XII, 1890, pàg. 203-219.
• 1891 - Botànica popular. Barcelona: Associació d'Excursions Catalana. Biblioteca popular de l'AEC, vol. VI. ─ Nova edició ampliada i modificada (1983): Dites i tradicions populars referents a les plantes. Barcelona: Montblanc-Martín-Centre Excursionista de Catalunya.
• 1892 - "Tradicions fabarolas". Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (BCEC), 1892, pàg. 59-63.
• 1893 - "El triai (festa popular olotina)". «L'Avens», 1893, pàg. 280-282.
• 1894 - "De com se formà l'Estany de las Presas". Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, 1894, pàg. 258-260.
• 1895a - "La invenció de la fanga y dels arpells". Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, 1895, pàg. 168-169.
• 1895b - "Gnomos y follets". Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, 1895, pàg. 223-226.
• 1896a - "L'arpa de Davit". Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, 1896, pàg. 192.
• 1896b - "Origen d'un modisme ampurdanès". Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (BCEC), 1896, pàg. 234-235.
• 1897 - "Follies particulars de Fraga, de Mequinença y de Tortosa". Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (BCEC), 1897, pàg. 112-115.
• 1900 - Rudimentos de agricultura española.
  
• 1901a - "Literatura oral catalana". Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (BCEC), 1901, pàg. 12-13, 35-37, 134-137, 163-174 i 185-196.
  
• 1901b - "Literatura catalana. Ditxos topichs". Barcelona: Tip. "L'Avenç". Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (BCEC), vol. 11è, any XI, núm. 72, pàg. 12.
• 1904 - "Un dijous a St. Esteve de Bas". «Catalunya», febrer de 1904, pàg. LXVII-LXXV. ─ Nova edició: Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (BCEC), 1915, pàg. 74-83.
• 1910a - Zoologia popular catalana. Barcelona: Biblioteca folklòrica del Centre Excursionista de Catalunya (CEC).
• 1910b - La bruixa catalana. ─ Editada pòstumament: Barcelona: Ed. Alta Fulla (1987). Col·lecció «Arxius de Folklore Català», núm. 1.

Joan Amades i Gelats

Amb Joan Amades iniciem un repàs dels noms més prestigiosos de la paremiologia catalana. Penso que és de justícia començar amb ell, pel volum i importància de la feina desenvolupada.

Serà un repàs de noms, sense cronologia específica. I també ens deixarem entretenir en algunes obres cabdals d'aquests folkloristes.

Per conèixer Joan Amades, res millor que capbussar-se en la seva obra. Trobem algun vestigi en línia, però la seva extensa i variada bibliografia parla per ell. I també podem trobar alguna breu biografia a Internet.

Fet i fet, poca cosa, mentre l'Associació Cultural Joan Amades no alci el vol definitivament i faci un estudi i difusió del seu immens llegat.


Biografia

«El folklorista Joan Amades i Gelats, de formació autodidacta, va néixer a Barcelona el 1890 i morí a la mateixa ciutat seixanta-nou anys després. Des de 1915 fins a la fi de la seva trajectòria dugué a terme una intensa activitat en l'estudi i la replega de material folklòric català. D'entre les seves publicacions, que fins avui han gaudit de molta acceptació popular, cal destacar Les cent millors cançons populars, Les cent millors rondalles populars, els cinc volums del Costumari català i Folklore de Catalunya.»

[Tret de http://www.premisliteraris.org/setmanajornades.htm]

De l'Enciclopèdia Compacta podem extraure una mica més d'informació sobre la vida i l'obra de l'autor: «Treballà al Museu d’Indústries i Arts Populars del Poble Espanyol (Montjuïc), a l’Arxiu Històric Municipal de Barcelona i col·laborà amb la UNESCO. De la seva abundant bibliografia cal destacar Les diades populars catalanes (1932‑49), Refranyer català comentat (1951) i, especialment, el Costumari Català (1950‑56) i Folklore de Catalunya (1956‑1959).»

Erròniament, l'entrada de l'Enciclopèdia Catalana diu que va néixer a Riudoms. No és cert. Però als dos anys passà una llarga temporada a Bot (Terra Alta), el poble natal del seu pare, per problemes de salut. Va néixer a Barcelona i hi va tornar per cursar els seus estudis i ajudar als seus pares en la venda de llibres als Encants.

Lluís Calvo (a Calvo Calvo, Lluís (1990): Amades.- Barcelona, Ed. de Nou Art Thor. Col·lecció «Gent nostra», n. 83) fa una biografia una mica més extensa, repartida en els següents apartats:

- Presentació
- Família i infantesa (1890-1900)
- L'embranzida associativa (1905-1915)
- El naixement de les aficions folkloristes (1915-1920)
- La identificació amb la investigació folklòrica (1920-1929)
- La professionalització (1929-1939)
- La internacionalitat i les grans obres (1940-1959)

Us la recomano si voleu saber de primera mà mes dades d'aquest il·lustre barceloní. Entre d'altres dades, sabem que va néixer el 23 de juliol de 1890 al barri del Raval de Barcelona, al carrer Peu de la Creu, 15. Fill de Blai Amades i Teresa Gelats, ambdós d'origen humil. Les condicions familiars van aconsellar d'enviar el noi a Bot (Terra Alta), poble natal del pare, on en Joan va restar fins els dos anys.

Va assistir poc temps a l'escola: als nou anys va haver de deixar-la per posar-se a treballar amb els seus pares. Al principi, s'estava amb ells, però als dotze anys ja es va instal·lar als Encants Nous de Sant Antoni, on es va dedicar a la compra-venda de llibres.

Del món dels llibreters de vell, de les compres i vendes, li ve l'afició lectora i hi va aprendre a estimar els llibres. Per això les seves grans obres són fetes amb molta cura, convertint-se en veritables obres de bibliòfil.

A partir del 1905, entra en contacte amb l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) i les excursions que organitzaven. Això l'influeix i li permet aprendre sobre llengües, entomologia, grafologia, astronomia i, sobretot, excursionisme i esperantisme.

Cap al 1915 comença a arreplegar cançons i refranys. En aquell moment, la societat catalana viu un moment de transformació accelerada i ell pretén inventariar el màxim de manifestacions populars i tradicionals, amb l'única pretensió recopiladora i esperant que altres estudiosos ho poguessin estudiar i interpretar posteriorment.

Entre 1920 i 1929 la investigació folklòrica que duia a terme rep una embranzida definitiva arrna de dos fets: d'una banda, Rafael Patxot i Jubert, administrador de la Fundació Concepció Rabell i Cibils, auspicià la Fundació de l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya (OCPC), així com l'Estudi de la Masia Catalana i el Llegendari Popular Català, i, de l'altra, la creació a la Universitat de Barcelona de l'Associació Catalana d'Antropologia, Etnologia i Prehistòria (ACAEP), amb els quals Joan Amades hi col·labora estretament.

El 1931 es casa amb Enriqueta Mallofré i en la dècada dels anys 30, bàsicament, consolida el seu renom professional en el camp del folklore i les tradicions.

El 1933 inicia la publicació de la Biblioteca de Tradicions Populars, que acaba tenint 42 volums. Tota una mostra de l'èxit de la iniciativa.
A més, durant sis anys col·labora setmanalment a Ràdio Associació de Catalunya (RAC), on hi fa una xerrada sobre costums populars, tradicions i llegendes dels antics carrers de Barcelona.

Així, el 1935, el Museu Arqueològic, dirigit per Pere Bosch Gimpera, va crear una Secció Etnogràfica, la qual va ser confiada a J. Amades.

Vinculat al moviment etnogràfic català de postguerra, fou nomenat membre de la Sección de Etnografía del Consejo Superior de Investigaciones Científicas -creada en l'IMH- i del Centro de Estudios de Etnología Peninsular (CEEP), fundat el 1947 per substituir l'anterior.

Tota la seva activitat es va estroncar quan el mes de novembre del 1947 va tenir un atac de feridura que li deixà mig cos impossibilitat. Sense consentir que totes aquestes dificultats aturessin els grans projectes editorials que des de feia temps venia preparant, l'any 1950 van aparèixer els seus grans corpus resultat de molts anys de treball: Folklore de Catalunya i Costumari català, que es convertiren en les seves màximes creacions.


Bibliografia

Suposo que deu ser absolutament impossible saber amb exactitud què va escriure Amades. És autor d'una obra ingent, de més de 400 referències. Algunes són articles esparsos, difícils de trobar, o obres que han restat manuscrites. Evidentment, les obres posteriors a 1959, són pòstumes, editades pels seus familiars o custodis del llegat. Intento fer una aproximació no exhaustiva.

• 1924 - Vocabulari de l'art de la navegació i de la pesca
• 1926 - Vocabulari de la pesca
  
• 1929 - Proverbis llegendaris
• 1930 - Números meravellosos. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 7».
• 1930 - Astronomia i meteorologia populars. Edicions El Mèdol (Tarragona). Col·lecció «L'Agulla, núm. 15».
• 1931 - Costums populars de Barcelona
• 1932 - Les diades populars catalanes (4 Vol.). Ed. Barcino (Barcelona).
• 1932 - Tradicions de la Seu de Barcelona
• 1932 - Vocabulari dels pastors
• 1933 - Calendari de refranys. Ed. Neopàtria (Barcelona). Col·lecció «Biblioteca de tradicions populars».
• 1933 - Origen i sentit d'alguns proverbis
• 1933 - Paraules i modismes. Edicions l'Agulla de Cultura Popular (Tarragona). Col·lecció «Biblioteca de tradicions populars, núm. 29».
• 1933 - Popularitats dels números
• 1933 - El tres i el set, números meravellosos
• 1933 - Jocs de paraules i jocs de memòria. Edicions El Mèdol (Tarragona). Col·lecció «Biblioteca de tradicions populars, núm. 21».
• 1934 - Gegants, nans i altres entremesos. José J. de Olañeta, Editor (Barcelona). Col·lecció «Arxiu de tradicions populars, 43».
• 1934 - Diccionari d'endevinalles. Ed. Neopàtria (Barcelona). Col·lecció «Biblioteca de tradicions populars».
• 1934 - Enigmes populars
• 1934 - Les esposalles, costums i creences
• 1934 - El naixement, costums i creences
• 1934 - Refranys dels mesos de l'any
• 1934 - Vocabulari dels vells oficis del transport i dels seus derivats
• 1934 - Els Xiquets de Valls
• 1935 - Refranys personals. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 5».
• 1935 - Refranyer isòpic. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 5».
• 1935 - Refranys i dites. Ed. Neopàtria (Barcelona). Col·lecció «Biblioteca de tradicions populars».
• 1935 - Arts i oficis
• 1935 - Divinitat del pa. Edicions El Mèdol (Tarragona). Col·lecció «Biblioteca de tradicions populars, núm. 7»
• 1935 - Geografia popular
• 1935 - Justícia popular
• 1935 - La mort, costums i creences
• 1935 - Oracioner i refranyer mèdics
• 1935 - Refranyer barceloní
• 1935 - La tradició dels llums de ganxo
  
• 1936 - Costums i tradicions d'hostals i tavernes
• 1936 - Calendari amb refranys per tots els dies
• 1936 - Diccionari de la dansa
• 1936 - Notes d'indumentària
• 1936 - Refranyer de les dones. Edicions El Mèdol (Tarragona). Col·lecció «Biblioteca de tradicions populars, núm. 25».
• 1936 - La tradició dels llums de ganxo
• 1937 - Art popular. Les rajoles dels oficis. José J. de Olañeta, Editor (Barcelona). Col·lecció «Arxiu de tradicions populars, núm. 45»
• 1938 - El llibre segons el poble. Barcelona: Oficina de la Neotípia | 2a. edició facsímil. Barcelona: Diàfora (1981).
  
• 1938 - Art popular. Els rellotges de sol. José J. de Olañeta, Editor (Barcelona). Col·lecció «Arxiu de tradicions populars, núm. 46».
• 1938 - Art popular. Apunts d'imatgeria. José J. de Olañeta, Editor (Barcelona). Col·lecció «Arxiu de tradicions populars, núm. 44»
• 1938 - El diner
• 1938 - Llibre del temps que fa
• 1938 - El porró
• 1938 - Refranys geogràfics
• 1938 - La rondalla i el proverbi
  
• 1947 - Les faules d'Isop
• 1947 - Montserrat, tradicions i llegendes
• 1947 - Poblet, tradicions i llegendes
• 1947 - Refranyer montserratí
• 1947 - Refranyer nadalenc
• 1947 - Xilografies gironines
  
• 1948 - La rondalla i el proverbi
• 1950 - Costumari català. El curs de l'any (5 Vol.). Ed. Salvat (Barcelona).
• 1950 - Folklore de Catalunya-Rondallística. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «Biblioteca Perenne, núm. 13».
• 1950 - Tradicions de Gràcia
• 1951 - Folklore de Catalunya-Cançoner. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «Biblioteca Perenne, núm. 15» .
• 1951 - Refranyer català comentat. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «Club de Butxaca, núm. 20».
• 1955 - La barretina. Ed. Diàfora (Barcelona).
• 1965 - La nina. Pirene Editorial (Barcelona).
• 1969 - Folklore de Catalunya-Costums i creences. Ed. Selecta (Barcelona).
• 1974 - Els estudiants
• 1978 - Les millors llegendes populars. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 1».
• 1978 - L'escudella. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 2».
• 1978 - La pipa. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 2».
• 1979 - Les millors rondalles populars catalanes. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 3».
• 1981 - Auca de les faules d'Isop- Auca de les bèsties. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 6».
• 1983 - Refranys musicals. Comparances. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 8».
• 1983 - Naips o cartes de jugar. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 9».
• 1984 - Auca del Carnestoltes - Auca de la processó de Setmana Santa. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 10».
• 1989 - Imatges de la Mare de Déu trobades a Catalunya. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya».
• 1992 - La màgia del nom

Com a obres cabdals de l'autor podem destacar sens dubte el Costumari català (1950, Ed. Salvat), els 42 volums de la Biblioteca de tradicions populars (Ed. Selecta, col·lecció iniciada el 1933) i la col·lecció «Folklore de Catalunya», amb els volums Rondallística, Cançoner i Costums i creences.

Alguns reculls de frases fetes

Quan em vaig plantejar de començar a compartir materials paremiològics sabia que l'apartat de frases fetes i dites populars estava prou ben cobert, amb magnífics diccionaris i reculls en paper i per l'accés a un fum de dites a través de paraules clau en la consulta de diccionaris en línia.

Així, per a trobar determinades dites i frases fetes en català a la xarxa, només heu de consultar qualsevol d'aquests diccionaris (o tots ells):

- Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans.
- Diccionari general de la llengua catalana, d'Enciclopèdia Catalana.
- Diccionari català-valencià-balear d'Alcover-Moll.

Mireu per exemple, en cada un d'ells, les expressions referides a la boca: al GDLC, al DIEC
i al DCVB, del qual us reprodueixo l'apartat de locucions i refranys, perquè no hi ha enllaç per mostrar els resultats:

Loc.—a) Estar amb la boca oberta: estar bocabadat o esser curt d'enteniment.—aa) Llevar-se el mos de la boca per donar-lo a algú: privar-se del menjar per alimentar un altre.—b) Ferir-se de la boca: menjar menys del que el cos demana, per falta de recursos (Empordà).—bb) Menjar més amb els ulls que amb la boca: esser molt remirat en la netedat i puresa del menjar (Cat.).—c) Badar primer la boca que els ulls: tenir gana de menjar tot seguit que un es desperta; es diu principalment dels infants.—cc) Badar sa boca an es vent: quedar desposseït del que es tenia o que s'esperava tenir (Mallorca).—d) Tenir mala boca: sentir mal gust en menjar, per causa patològica (Mallorca, Menorca).—dd) Omplir-se la boca d'aigua, o fer-se la boca aigua, o créixer la saliva a la boca: sentir desig molt intens de menjar o beure una cosa molt agradable al gust.—e) Fer sa boca dolça a algú: donar-li coses dolces;—met., afalagar lo amb paraules agradables (Mall.).—ee) Fer boca a algú: fer-li gana d'una cosa, induir-lo a fer o pendre una cosa presentant-l'hi com a molt bona (Mall.). Arribaren a empenyar el Vicari y tot, per fer fer boca an en Jordi, Penya Mos. iii, 25.—f) Deixar bona boca: deixar una impressió agradable (Mallorca, Menorca).—ff) No tenir boca: esser molt callat o no queixar-se mai.—g) Parlar boca a boca: parlar directament. Lo amat meu Moyses, al qual yo parle boca a boca, Villena Vita Chr., c. 194.—gg) Parlar amb tota la boca: parlar amb la força que dóna la consciència de la pròpia raó (Cat.).—h) Fer boques d'alguna cosa: avanar-se'n (Cat.).—hh) Vent de boca: promeses vanes (Cat.).—i) Fer de la boca cul: desdir-se o no complir la paraula donada.—ii) Boca què vols, cor què desitges: amb completa satisfacció de tots els desigs i amb totes les comoditats imaginables.—j) Paraules que tornen a la boca: paraules imprudents, que després de dites donen disgusts (Empordà).—jj) Omplir-se la boca, o fer-se la boca gran, o no tenir més boca, parlant d'algú: extremar-ne les lloances.—k) Posar els dits a la boca d'algú: provocar-lo a parlar.—kk) No dir «aquesta boca és meva»: no dir res d'allò que s'hauria de dir o que algú espera que es diga.—l) No tenir boca per parlar o per contestar: estar en gran confusió o vergonya, no saber què dir.—ll) Tenir boca i no parlar: esser molt pacient, no queixar-se mai, encara que hi haja motiu (Mallorca).—m) Escalfar-se de boca: parlar irritadament, amb paraules descompostes (Cat., Val.).—mm) A boca plena (ant. també boca oberta): públicament, en veu alta i sense amagar-se'n. Sapiatz quels ditz tractadors dixeren et dien, boca oberta et per tot cert, que Pisa..., doc. a. 1309 (Finke Acta Ar. 543). Sensuraven y a boca plena maltrataven los Rts. Pres., Entrev. Eyv. 88 (any 1677).—n) Badar un pam de boca, o quedar amb la boca badada: estar o quedar molt admirat, sorprès d'una cosa inesperada.—nn) Tenir la boca per mesura: tenir facultat per demanar i obtenir qualsevol cosa. Lo que es per espay, de terrats en amunt, la boca per mesura, Pons Auca 21.—o) No tenir boca per negar res, o per dir no: esser massa condescendent, no esser capaç de negar res.—oo) Rentar-se'n la boca: parlar públicament de coses que redunden en alabança pròpia (Empordà).—p) Respirar per boca d'altri: repetir el que un altre ha dit, o adoptar servilment l'opinió d'altri.—pp) Boca de sól·lera: posició dels llavis per beure, que consisteix a alçar-los de davant fent com un rotlo i deixant enmig un forat per on passa l'aigua (Campos).—q) Estar a boca de súl·lera: estar a la vetla, espiant o esperant un moment oportú (Menorca).—qq) A boca de nit (Cat.), o a boca de fosc, o a boca-fosc (Cat.), o a boca de sól·lera (Mallorca): a entrada de fosc, quan el sol s'acaba de pondre i s'estén la fosca de la nit. Era ja a boca de fosch, Oller Pil. Pr. 149. Sortirem de Miravet a boca-fosch, Mem. Assoc. Excurs. viii, 321. Horabaixet se vest de metge..., a boca de sól·lera surt des matar, Alcover Rond. x, 57. Boca de fosca arribà a Son Ginebró, Pons Llar 88.—r) Buscar la boca a algú: insultar-lo i provocar-lo (Aladern Dicc.).—rr) Treure de la boca una cosa a algú: dir una cosa en el moment que l'altre anava a dir-la.—s) Tapar la boca: aturar la maledicència o el parlar d'algú. Que pensa tapar la boca a la gent, Proc. Olives 594.—ss) Tenir boca d'ase: no esser delicat en el menjar (Cat.).
Refr.—a) «Boca que no parla, Déu no la ou» (Empordà, Val., Mall., Men.); «Boca que no parla, Déu no la sent» (Camp de Tarr.).—b) «Per la boca s'escalfa el forn» (Cat., Mall.); «Una dona em digué al Born: per la boca escalfo el forn» (Barc.); «Els vells i els forns, per la boca s'encalenteixen» (Mall.). Ho diuen referint-se a la necessitat de menjar.—c) «La boca no admet raons» (Cat.); «La boca no vol noves» (Cat.).—d) «Qui dues boques besa, convé que la una li puda». Be es ver l'eximpli, que qui dues boques besa, cové que la una li puda, Metge Somni iii.—e) «Qui no té diners en bossa, tenga mel en boca» (Marroig Refr.).—f) «Si vols tenir el cor d'un brau, no donis a la boca frau» (Manresa).—g) «Boca que menja fel, no pot escopir mel» (Cat.).—h) «Antes d'obrir sa boca, ja li han vist ses dents»: ho diuen dels indiscrets, que no saben dissimular les coses que haurien de dissimular (Men.).—i) «En boca de discret, lo públic és secret» (Cat., Men.).—j) «En la boca del mentirós, lo cert es fa dubtós» (Val.).—l) «Per la boca mor el peix»: vol dir que la indiscreció en el parlar és causa de perdició.—m) «A boca tancada, no hi entren mosques»; «Boca closa no hi entren mosquits» (Empordà); «Qui tanca la boca, no ensenya les dents»; «Boca muda, mai fou abatuda» (Manresa); «Boca muda, mai és retuda» (Men.).—n) «Qui té boca, s'equivoca; i qui té nas, se moca» (Cat., Val.).—o) «Lo que la boca erra, la bossa ho paga» (Val.).—p) «No hi ha prou estopes per a tapar males boques» (Empordà).
Fon.: bókə (pir-or., Olot, Rupit, Vic, Torelló, Barc., Tarr., Mall., Men., Eiv.); bókɛ (Gir., Sort, Tremp, Balaguer, Ponts, Artesa, Gandesa, Maó, Eivissa); bókɔ (Pobla de S., Perles, Solsona); bóke (Organyà, Fraga, Selva del C., Sineu); bóka (Tamarit, Tortosa, Calasseit, Maestr., Cast., Val., Al., Gandia, Pego); bóсə (Palma, Manacor, Pollença, Felanitx).

En paper hi ha també molt bons diccionaris. Destaca la col·lecció «Diccionaris el Cangur», d'Edicions 62, de les quals destaco especialment:

- Joana Raspall i Joan Martí (1995): Diccionari de locucions. Núm. 173.
- Joana Raspall i Joan Martí (1996): Diccionari de frases fetes. Núm. 196.
- Joan Abril Español (1996): Diccionari de frases fetes català-castellà castellà-català. Núm. 213.
- Susanna Rodríguez-Vida (1997): Diccionari temàtic de modismes. Núm. 207.
- Joaquim Pomares (1997): Diccionari del català popular i d'argot. Núm. 251.

D'Enciclopèdia Catalana, a banda de la informació que puguem trobar als diferents diccionaris bilingües o al Gran diccionari de la llengua catalana en paper, també hi ha el Diccionari de frases fetes, refranys i locucions (2000), amb l'equivalència en castellà.

Uns clàssics que no podem obviar:

- Josep Balbastre i Ferrer (1977): Nou recull de modismes i frases fetes català-castellà / castellà-català, publicat per Ed. Pòrtic.
- Sever Perramon (1979): Proverbis, dites i frases fetes de la llengua catalana, publicat per Ed. Millà (Barcelona).

I com a obra diferent i novedosa, no em puc estar de fer esment de l'obra de M. Teresa Espinal:

- M. Teresa Espinal (2004): Diccionari de sinònims de frases fetes. Barcelona-València: Universitat Autònoma de Barcelona. Servei de Publicacions - Publicacions de la Universitat de València - Publicacions de l'Abadia de Montserrat.

És un diccionari conceptual de sinònims de frases fetes que va acompanyat d'un CD-ROM que en facilita la consulta. A partir de conceptes proporciona informació gramatical i lingüística referida a frases fetes de naturalesa gramatical diversa.

Bé, ara que hem fet un repàs de les principals obres de consulta, podem entrar una mica més en detall i repassar els noms propis més importants de la paremiologia catalana.

Les recopilacions de refranys i dites

Qualsevol persona que cerqui refranys i dites té moltes i diverses opcions. En un primer moment, es va fer el pas de l'oralitat al paper. Ara som al moment del pas del paper a la pantalla, a Internet.

Les primeres recopilacions que trobem són addendes de diccionaris o llistats de vocables per a un bon ús de la llengua. Així trobem per exemple, el Refranero castellano-catalán, de Santiago Saura (1884) o el de Fra Magí Ferrer (1854) i són de consulta obligada els primers diccionaris catalans (Labèrnia, Lacavalleria, etc.).

Al costat d'aquestes obres, en aquells moments, també trobem reculls sapiencials de caire proverbial, provinents, en la majoria de casos, de traduccions d'obres llatines.

Amb l'eclosió del Romanticisme, hi ha un renovat interès pels temes folklòrics i llegendaris, que deriva aquí amb una munió de bons folkloristes que fan treballs monogràfics o generalistes sobre les tradicions i costums de la cultura catalana. És l'època dels Amades, Farnés, Pons Lluch, Serra i Pagès, Serra i Boldú o Violant i Simorra, entre molts d'altres.

Així, mentre uns furgaven més en el folklore de la pagesia (cas de Serra i Boldú o Violant i Simorra), d'altres dediquen els seus esforços a uns treballs més generals, dins la paremiologia comparada, en el cas de Sebastià Farnès o en monografies temàtiques o el costumari català, en el cas d'Amades.

En l'actualitat i fent bona l'apreciació que diu que la llengua catalana deu ser de les que té més lingüistes i estudiosos del món en percentatge, trobem bàsicament quatre tipus de recopilacions:

• Recopilacions alfabètiques
• Recopilacions locals
  
• Recopilacions temàtiques
  
• Recopilacions comparatives amb altres llengües

Cadascuna té els seus avantatges i inconvenients, i en cada moment haurem de saber què hi cerquem i què ens pot oferir cada recull. Cadascuna pot ser tan extensa i completa com l'hagi volgut el seu autor.

Així, la meva recomanació és seguir furgant en els diccionaris generals (Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans, Diccionari català-valencià-balear d'Alcover-Moll o el Gran diccionari de la llengua catalana d'Enciclopèdia Catalana, per cercar dites i expressions a partir d'una paraula clau.

Hi ha moltíssimes monografies locals, amb dites referides a llocs o a parlars concrets. Podem destacar les obres de Joan Bellmunt i Figueras o les informacions d'ús que acompanyen les entrades del Diccionari català-valencià-balear. A Internet també hi ha molts reculls locals, com ara el recull de l'IESI La Bisbal, les Canarevades d'Alcanar o el Refranyer de ponent.

Com a reculls temàtics, us recomano la reedició de la bibliografia d'Amades, la Biblioteca de tradicions populars que està oferint en edicions facsímils Edicions el Mèdol, de Tarragona, o a Internet, els refranys meteorològics de l'Observatori Meteorològic de Sort, les dites populars de Francesc Roig o el Refranyer temàtic que he encetat fa uns pocs dies.

I dins l'àmbit de la paremiologia comparada, hi ha uns magnífics reculls de dites i frases fetes d'Edicions 62, com el Diccionari de Frases fetes, de Joana Raspall i Joan Martí, el Diccionari de frases fetes català-castellà castellà-català, de Joan Abril o el Diccionari de refranys català-castellà castellà-català, d'Anna Parés, o l'edició de la Paremiologia comparada de Sebastià Farnés, feta en enciclopèdia de 7 volums per l'Editorial Columna.

No acabaríem mai de recomanar llibres o pàgines d'Internet. I cada dia en surten de noves. Us recomano llegir la bibliografia que utilitzo al Refranyer català-castellà o les recensions de llibres sobre paremiologia que faig a la Biblioteca paremiològica si voleu trobar nous llibres i novetats sobre el tema.

Pas dels proverbis als refranys

Sense cap mena de dubte, les tradicions grega i llatina són la principal font de l'actual refranyer català. I això és així perquè en aquella època i fins ben entrada l'edat mitjana, la literatura proverbial i paremiològica va tenir molta recursivitat en obres ja siguin literàries, filosòfiques i en la mateixa transmissió del coneixement.

Els refranys i els proverbis eren l'expressió escrita d'una tradició oral que es perd en l'origen dels temps. Primer va haver de confiar la seva transmissió i perdurabilitat a la memorització de les sentències. Per això són curtes i en forma de vers: per facilitar-ne el record i la transmissió.

Un cop en paper, la seva musicalitat, l'aplicació a l'ensenyament i el contingut doctrinari i de coneixement en van facilitar la recopilació i traducció a les noves llengües de comunicació i de cultura.

És per això que podem trobar-nos amb molts refranys i proverbis idèntics o molt semblants en diverses llengües: perquè hi han arribat a través de l'herència llatina i grega. Cal ser caut, doncs, i no pensar que un refrany és estrany a una llengua o es diu per influència d'una altra llengua determinada, perquè tot sovint ens podem trobar amb la sorpresa que prové d'un antic proverbi llatí.

Us n'ofereixo uns quants, a tall d'exemple, trets del refranyer català-castellà que mantinc en línia, fent una cerca pel codi de llengua llatina: [LL].

En aquests moments són només 18 referències, però creixeran exponencialment quan tingui el temps de bolcar la feina d'investigació i creuament de referències que estic fent a partir de diferents recopilacions de proverbis llatins en diverses llengües.

1. al cap de cabells, tothom hi dóna cops de martell - [LL: impubes mullo malas digneris honore] - (ES: quijadas sin barbas no merecen ser honradas).
2. allà on vas, fes com veuràs - [LL: si fueris alibi, vivito sicut ibi (trad. si en un altre lloc aniràs, com allí viuràs)] - (ES: donde fueres, haz lo que vieres) - (IT: quando a Roma vai, fai come vedrai) - (EN: when in Rome do as the Romans do).
3. després de romput el cap es posen cervellera - [LL: demulcere caput quid fit? convicia fundens. Morsibus haud aliter significatur amor] - (ES: después de descalabrado, untarle el casco) -(IT: egli ha fatto como quel Perugino che sabito chi li fu rotto il capo, corse á casa per la celata).
4. el cap li trencaràs, que el cor no podràs - [LL: bracteolam summa ventos in turre notantem, non turrim, ventivis agitare valet] -(ES: el viento que corre, muda la veleta; mas no la torre).
5. en el cap de tot villà, mai en ell raó cabrà - [LL: rustica multantur virgis bene terga colurnis] - (ES: la encina y el villano da la fruta a palos) - (FR: oignez il vous poindra, poignez vilain, il vous oindra).
6. la llum dels ulls és l'alegria de l'ànima - [LL: oculus animi index] - (ES: los ojos son el espejo del alma) - (FR: les yeux sont le miroir de l'âme).
7. la necessitat no té llei - [LL: necessitas caret lege] - (ES: la necesidad tiene cara de hereje).
8. la sort està tirada - [LL: alea jacta est] - (ES: la suerte está echada).
   
9. molts escarmenten en el cap dels altres - [LL: feliciter is capit qui periculo alieno sapit] - (ES: feliz el que escarmienta en cabeza ajena) - (FR: belle doctrine prend en luy qui se chastie par aultruy).
10. on hi entra el cap hi entra el cos - [LL: quo capit intravit, pars caetera corporis intrat] - (ES: en entrando la cabeza, cabrá el cuerpo).
11. quan el cap es pela i treu pèl la seda, senyal de vellesa - [LL: dum caput est rasum, dum serica texta pilosa, et caput et textum deteriora fuint] - (ES: cuando el pelo enrasa y el raso empela, con mal anda la seda).
12. quan el cap fa mal, tots els membres dolen - [LL: si caput dolet, omnia membra languent] - (ES: cuando la cabeza duele, todos los miembros duelen) - FR: a qui la tête fait mal, souffre par tout le corps) - (IT: quando la testa duole, tutte le membre languono).
13. qui diu que ja sap massa, té el cap de carabassa - [LL: consilium usque, senex, vel prudentissimus, audi] - (ES: aunque seas muy sabio y viejo no desdeñes consejo)
14. qui és sabater que faça sabates - [LL: ne sutor ultra crepidam] - (ES: zapatero a tus zapatos, y déjate de otros tratos) - (FR: cordonnier, borne-toi à la chaussure) - (IT: ciabattino, parla sol del suo mestiere) - (PT: não suba o sapateiro além da chinela) - (EN: cobbler, stick to your last) - (DE: schuster, bleib bei deinen Leisten).
15. qui renta el cap de l'ase, perd lleixiu, temps i sabó - [LL: sapo perit, sapone caput si tergis aselli] - (ES: lavar cabeza de asno, perdimiento de jabón) - (FR: a laver la tête d'un âne, on ne perd que la lescive (ou son temps e son savon)) - (IT: chi lava la testa all'asino, perde il sapone) - (PT: perdida es la lixia en la cabeça del asno).
16. qui tant tiba, fa dos caps - [LL: in manibus pennae gallum captantibus haerent] - (ES: cada el gallo, toma el gallo, quedan las plumas en la mano).
17. tant put un all com cent cabeces - [LL: ob centum libeat plecti, si plector ob unum ossum] [LL: perdita cum vestis sit, sit quoque perdita palla] - (ES: preso por uno, preso por ciento) - (FR: autant vaut bien battu que mal battu).
18. val més fiar-se dels ulls que de les orelles - [LL: oculis magis habenda fides, quan auribus] - (ES: mejor fiarse de los ojos que de los oídos).

És precisament aquest origen comú el que permet fer paremiologia comparada i estudiar l'origen de les dites comparant les diferents versions transmeses en diferents idiomes.

És clar que com més versions tinguem d'una mateixa parèmia, serà prova que es tracta d'una dita molt popular o que el seu origen és molt antic i es va transmetre a diferents idiomes.

Els primers reculls de refranys catalans

Reprenc el fil de l'últim article per fer esment dels primers reculls de proverbis en llengua catalana, en ordre cronològic i fins arribar als folkloristes i recopiladors de la Renaixença, ja al s. XIX.

- S. XII. Entre els trobadors, podem destacar en Cerverí de Cervera i Guillem de Cervera i els seus Proverbis, col·lecció de màximes morals distribuïdes en 1.197 quartetes (1180). Són els primers autors amb nom propi dins la tradició paremiològica catalana.

- S. XIII. Destaca el jueu barceloní Jafudà Bonsenyor, amb el Libre de paraules e dites de savis i filòsofs (1298). I l'obra del filòsof mallorquí Ramon Llull, que féu un ús abundant del gènere al llarg de la seva obra, com per exemple al Llibre de mil proverbis.

- S. XIV. Podem fer esment de la Doctrina moral, de Nicolau de Pachs (finals de segle), florilegi de màximes comentades, extretes de molt diversos autors; el Libre de tres, d'autor anònim, encara que atribuït per alguns a Anselm Turmeda, que és una breu col·lecció de sentències que es caracteritza perquè cadascuna indica tres qualitats, tres defectes o tres aspectes de les més diverses coses que afecten l'home, i el Libre de bons amonestaments «compost en Tunis per frare Anselm Turmeda, en altra manera apellat Abdal·là» (1398), basada i de vegades mera traducció, d'una curiosa obra italiana de la segona meitat del segle XIII, la Dottrina dello Schiavo di Bari. Alhora, la parèmia popular s'intertextualitzava en la poesia i en la prosa com a recurs expressiu: hi sobresurten autors com Francesc Eiximenis, amb l'obra Regles de bona Criança en menjar, beure y servir a taula tretes de Lo Terç del Crestià, un tractat d'ensenyament del bon cristià, i un altre per al regiment de prínceps, Tractat de regiment de prínceps e de comunitats; Vicent Ferrer, Bernat Metge, etc. Són de l'època d'aquests autors els primers reculls de proverbis populars catalans.

- S. XV. El Renaixement usarà la precisió expressiva de la parèmia popular. Ho podem veure, per exemple, en L'espill, de Jaume Roig i el Tirant, de Joanot Martorell, en són exemples ben representatius.

- S. XVII. Joan Carles Amat, amb els Quatre-cents aforismes catalans, (Barcelona, 1647). Els aforismes abasten tots els grans temes de la vida humana i són una bona presentació del que se n’ha dit saviesa popular.

- S. XVIII. En aquesta època, A València sembla que existeix una gran tirada vers la literatura paremiològica. Podem destacar el pare Lluís Galiana (1740-1771), amb la Rondalla de rondalles, un aplec de més de 800 refranys de caire molt popular, publicada l'any 1769 per Carles Ros; el gramàtic Carles Ros publica el 1733 un Tractat d'adages i refranys valencians, sobretot de caire moral i sentenciós.

Paremiologia històrica

Com apunten Maria Conca i Josep Guia a la Introducció de Els primers reculls de proverbis catalans (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 1996, Col·lecció «Biblioteca de cultura popular Valeri Serra i Boldú», núm. 7), «En totes les llengües romàniques, la formació dels proverbis ha anat precedida de l'ús i la valoració de les sentències de les sagrades escriptures judeocristianes i dels savis i filòsofs grecs, llatins i àrabs».

És evident que el fons proverbial i moralitzador s'ha anat transmeten oralment de pares a fills i beu d'un fons comú a totes les cultures. El giny didàctic recollit en una sentència rimada fàcil de recordar no sap d'unes úniques arrels, sinó que, com un regueró de pólvora, s'ha anat transmetent de boca en boca ací i allà.

Les paraules se les enduu el vent, mentre que allò escrit perdura. És per això que ja d'antuvi hi ha hagut recopiladors que s'han esmerçat en recollir aquesta saviesa, popular o culta, en diferents compendis i obres.

Us intentaré de fer cinc cèntims dels primers reculls documentats i que han pervingut o que en tenim notícia, sobretot de la tradició llatina, la que ens és més pròxima i de la que beu directament la tradició de les llengües romàniques. Però això no treu que hi hagi també força reculls d'altres cultures que no ens són tan pròximes, però que en algun moment també ens poden haver influït o poden haver arribat al nostre fons paremial. Per exemple, i sense anar gaire lluny, a través de la cultura àrab.

Antoni Peris i Joan, al Diccionari de locucions i frases llatines (Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 2001, Col·lecció «El Calidoscopi») enumera les primeres fonts clàssiques documentades de repertoris proverbials, dels quals podem destacar:

1. Molts són d'origen bíblic, ja sigui de preceptes de l'Antic Testament o de les ensenyances de Jesús als seus deixebles, recollides pels diferents evangelis o epístoles posteriors ja en el Nou Testament. No podem deixar de fer esment especial al Llibre dels proverbis, el Llibre dels Salms, L'Eclesiastès o el Càntic dels càntics, entre d'altres.
2. El primer aplec d'aforismes conegut són els Aphorismoi, en grec, del pare de la medicina, Hipòcrates de Cos (460-370 a. C.), que comença amb una dita universalment coneguda en la versió llatina de Sèneca: «Ars larga, vita brevis», 'L'art és llarga; la vida, breu'. Aquests aforismes han servit de guia per a la història de la medicina subsegüent i de seguida foren traslladats al llatí i l'àrab. També se'n conserven versions catalanes del s. XIV.
3. Ja en la tradició llatina, al capdavant dels testimonis literaris hi ha la col·lecció d'aforismes d'Api Claudi el Cec, escriptor i cònsol dels s. III-II a. C., de la qual resten cinc versos, conservats per autors posteriors. Un d'aquests, citat per Sal·lusti és el cèlebre «Faber est suae quisque fortunae», 'Cadascú és forjador de la seva pròpia sort'.
4. El primer recull important conservat és el de Cató el Vell (234-149 a. C.). De la seva obra ens resten fragments dels Libri ad Marcum filium i el Carmen de moribus, en prosa. Aquesta col·lecció de Cató, constituïda per aportacions pròpies i estranyes, donà origen als anomenats Disticha Catonis ('Dístics de Cató'), formats per parelles d'hexàmetres. Aquest llibre de màximes morals consta d'un nucli més antic que procedeix del s. III d. C., però va ser refet i ampliat successivament durant l'edat mitjana, primer en llatí i després en les traduccions a les llengües modernes i hi ha traduccions catalanes ja des dels s. XIV i XV; estigué en ús a les escoles com a llibre de text durant tota l'edat mitjana i fins al s. XVII, fins al punt que encara avui s'anomena «cató» el primer llibre de lectura, amb què s'aprenen les primeres lletres.
5. Encara en la tradició llatina, podem destacar les obres del mimògraf Publili Sirus i del filòsof Sèneca. Publili Sirus, un esclau grec d'Antioquia, que va viure a Roma al s. I a. C., escriví mims de caràcter sentenciós. Les sentències extretes de les seves obres formaren el cos principal de la col·lecció que posteriorment fou aplegada sota el seu nom. Són escrites en senaris iàmbics i ordenades segons les lletres de l'alfabet. Al filòsof Sèneca hom atribueix, sense fonament, el recull de sentències morals coneguda amb el nom de Liber de moribus, de vora dues-centes màximes escrites en septenaris trocaics.
   

En articles posteriors, m'endinsaré en els primers reculls de proverbis en català, fent parada en aquells més importants, pel gruix o per la transcendència que han tingut.

Com apunta l'Enciclopèdia Catalana, cal cercar l'origen a l'alta edat mitjana: «A Catalunya, ultra les traduccions dels de Salomó, hi ha, entre altres, els Proverbis de Guillem de Cervera, el Llibre de paraules o dits de savis e filòsofs, de Jafudà Bonsenyor, el Libre de saviesa, els Proverbis de Ramon, el Libre de mil proverbis i els Proverbis d'ensenyament, de R.Llull —el qual, altrament, féu ús abundós del gènere com a recurs expressiu al llarg de la seva obra en general a partir de l'Arbre de Ciència (1296)—, la traducció del De consolatione, de Boeci, el Libre de Cató, la Doctrina moral, de N.Pacs, el Libre de tres, el Libre de bons ensenyaments, de Mn. Arnau, i el Libre de bons amonestaments, d'A.Turmeda, que, datat a Tunis el 1398, serví de llibre de lectura als infants de Catalunya almenys des del 1635 al 1821. Al mateix temps, la parèmia popular es feia present en la poesia i la prosa com a recurs estilístic gràfic i viu: hi sobresurten F.Eiximenis i sant Vicent Ferrer; B.Metge hi recorregué; en prové la part més original dels Amonestaments de Turmeda.».

Però això ja serà matèria d'un altre article.