Paremiologia històrica

Com apunten Maria Conca i Josep Guia a la Introducció de Els primers reculls de proverbis catalans (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 1996, Col·lecció «Biblioteca de cultura popular Valeri Serra i Boldú», núm. 7), «En totes les llengües romàniques, la formació dels proverbis ha anat precedida de l'ús i la valoració de les sentències de les sagrades escriptures judeocristianes i dels savis i filòsofs grecs, llatins i àrabs».

És evident que el fons proverbial i moralitzador s'ha anat transmeten oralment de pares a fills i beu d'un fons comú a totes les cultures. El giny didàctic recollit en una sentència rimada fàcil de recordar no sap d'unes úniques arrels, sinó que, com un regueró de pólvora, s'ha anat transmetent de boca en boca ací i allà.

Les paraules se les enduu el vent, mentre que allò escrit perdura. És per això que ja d'antuvi hi ha hagut recopiladors que s'han esmerçat en recollir aquesta saviesa, popular o culta, en diferents compendis i obres.

Us intentaré de fer cinc cèntims dels primers reculls documentats i que han pervingut o que en tenim notícia, sobretot de la tradició llatina, la que ens és més pròxima i de la que beu directament la tradició de les llengües romàniques. Però això no treu que hi hagi també força reculls d'altres cultures que no ens són tan pròximes, però que en algun moment també ens poden haver influït o poden haver arribat al nostre fons paremial. Per exemple, i sense anar gaire lluny, a través de la cultura àrab.

Antoni Peris i Joan, al Diccionari de locucions i frases llatines (Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 2001, Col·lecció «El Calidoscopi») enumera les primeres fonts clàssiques documentades de repertoris proverbials, dels quals podem destacar:

1. Molts són d'origen bíblic, ja sigui de preceptes de l'Antic Testament o de les ensenyances de Jesús als seus deixebles, recollides pels diferents evangelis o epístoles posteriors ja en el Nou Testament. No podem deixar de fer esment especial al Llibre dels proverbis, el Llibre dels Salms, L'Eclesiastès o el Càntic dels càntics, entre d'altres.
2. El primer aplec d'aforismes conegut són els Aphorismoi, en grec, del pare de la medicina, Hipòcrates de Cos (460-370 a. C.), que comença amb una dita universalment coneguda en la versió llatina de Sèneca: «Ars larga, vita brevis», 'L'art és llarga; la vida, breu'. Aquests aforismes han servit de guia per a la història de la medicina subsegüent i de seguida foren traslladats al llatí i l'àrab. També se'n conserven versions catalanes del s. XIV.
3. Ja en la tradició llatina, al capdavant dels testimonis literaris hi ha la col·lecció d'aforismes d'Api Claudi el Cec, escriptor i cònsol dels s. III-II a. C., de la qual resten cinc versos, conservats per autors posteriors. Un d'aquests, citat per Sal·lusti és el cèlebre «Faber est suae quisque fortunae», 'Cadascú és forjador de la seva pròpia sort'.
4. El primer recull important conservat és el de Cató el Vell (234-149 a. C.). De la seva obra ens resten fragments dels Libri ad Marcum filium i el Carmen de moribus, en prosa. Aquesta col·lecció de Cató, constituïda per aportacions pròpies i estranyes, donà origen als anomenats Disticha Catonis ('Dístics de Cató'), formats per parelles d'hexàmetres. Aquest llibre de màximes morals consta d'un nucli més antic que procedeix del s. III d. C., però va ser refet i ampliat successivament durant l'edat mitjana, primer en llatí i després en les traduccions a les llengües modernes i hi ha traduccions catalanes ja des dels s. XIV i XV; estigué en ús a les escoles com a llibre de text durant tota l'edat mitjana i fins al s. XVII, fins al punt que encara avui s'anomena «cató» el primer llibre de lectura, amb què s'aprenen les primeres lletres.
5. Encara en la tradició llatina, podem destacar les obres del mimògraf Publili Sirus i del filòsof Sèneca. Publili Sirus, un esclau grec d'Antioquia, que va viure a Roma al s. I a. C., escriví mims de caràcter sentenciós. Les sentències extretes de les seves obres formaren el cos principal de la col·lecció que posteriorment fou aplegada sota el seu nom. Són escrites en senaris iàmbics i ordenades segons les lletres de l'alfabet. Al filòsof Sèneca hom atribueix, sense fonament, el recull de sentències morals coneguda amb el nom de Liber de moribus, de vora dues-centes màximes escrites en septenaris trocaics.
   

En articles posteriors, m'endinsaré en els primers reculls de proverbis en català, fent parada en aquells més importants, pel gruix o per la transcendència que han tingut.

Com apunta l'Enciclopèdia Catalana, cal cercar l'origen a l'alta edat mitjana: «A Catalunya, ultra les traduccions dels de Salomó, hi ha, entre altres, els Proverbis de Guillem de Cervera, el Llibre de paraules o dits de savis e filòsofs, de Jafudà Bonsenyor, el Libre de saviesa, els Proverbis de Ramon, el Libre de mil proverbis i els Proverbis d'ensenyament, de R.Llull —el qual, altrament, féu ús abundós del gènere com a recurs expressiu al llarg de la seva obra en general a partir de l'Arbre de Ciència (1296)—, la traducció del De consolatione, de Boeci, el Libre de Cató, la Doctrina moral, de N.Pacs, el Libre de tres, el Libre de bons ensenyaments, de Mn. Arnau, i el Libre de bons amonestaments, d'A.Turmeda, que, datat a Tunis el 1398, serví de llibre de lectura als infants de Catalunya almenys des del 1635 al 1821. Al mateix temps, la parèmia popular es feia present en la poesia i la prosa com a recurs estilístic gràfic i viu: hi sobresurten F.Eiximenis i sant Vicent Ferrer; B.Metge hi recorregué; en prové la part més original dels Amonestaments de Turmeda.».

Però això ja serà matèria d'un altre article.