Origen del refranyer català

Davant la insistent pregunta (o queixa) d’alguns dels participants en l’Enquesta dels refranys més usuals de la llengua catalana en el sentit que molts refranys els senten com a castellans o acastellanats (traduccions directes del castellà), volíem compartir unes quantes reflexions al respecte.

1. Tradició oral. Tenint en compte que els refranys provenen d’una tradició oral molt antiga i remota, resulta molt difícil determinar el moment exacte del seu naixement i és més difícil encara assegurar en quina llengua van aparèixer o es van generar.
2. Origen comú en la tradició bíblica, grecollatina o àrab. És absurda la baralla per intentar determinar la paternitat d’aquestes peces atribuïda a una o altra llengua romànica, perquè és molt habitual trobar dites en la majoria de llengües romàniques en un format idèntic o molt semblant, perquè pertanyen a citacions bíbliques o a fonts àrabs, gregues o llatines anteriors, d'on, al seu moment, van passar a les llengües romàniques.
1. Alguns exemples. Així, ens han criticat usar expressions com Ull per ull dent per dent, citació bíblica que ja apareix en les primeres traduccions de la Bíblia a la llengua catalana (un dels primers llibres traduïts al català), o Tant va el càntir a la font que al final es trenca, que és un proverbi que ja apareix així en Francesc Eiximenis, a finals del segle XIV i el podem considerar dels proverbis més antics del català, o Qui a bon arbre s’acosta ben ha del fruit i de la ombra, que ja apareix així documentat en una traducció de proverbis àrabs del segle XIV, també. Podríem seguir i seguir.
3. Educació. A causa de l’educació rebuda i possiblement pels anys difícils de supervivència i ús públic del català durant la dictadura franquista i altres moments amb forts atacs a la nostra llengua, les podem haver après en una altra llengua (la castellana, per exemple) i ens semblen més habituals. Però això no treu que puguem documentar-les en català i que sigui una expressió pròpia i sovint existent abans i tot que en altres llengües romàniques.
4. Variants geogràfiques. Hi ha una gran diversitat de variants a tot el territori de parla catalana i expressions que poden sonar estranyes a un parlant barceloní o valencià, poden ser ben usuals i conegudes per a un parlant de les Illes o del Pallars, sense anar més lluny. O a l’inrevés, és clar. Per això vam incorporar la columna “Variants” al qüestionari, perquè cadascú hi anotés la variant que coneixia de cada parèmia proposada.
5. Pèrdua dels primers testimonis escrits. Els primers repertoris de proverbis catalans no s'han conservat i només ens han arribat a través de traduccions castellanes o franceses (segons fons bibliogràfics francesos) i alguns recopiladors de proverbis castellans eren de nació catalana o sovint feien esment a proverbis catalans. Tenim així servit un bon còctel per interpretar.
6. Si en voleu saber més... Us remetem a les obres d’uns bons especialistes en l’origen dels proverbis catalans, com són Maria Conca i Josep Guia i, per exemple, el seu llibre Els primers reculls de proverbis catalans (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1996), entre d’altres.

Quin és l'origen d'una parèmia?

Habitualment, de qualsevol parèmia, ens interessa determinar la forma fixada, què significa, quin és l'origen i si hi ha equivalents en d'altres idiomes.

Pel que fa a proverbis i refranys, concretament, és molt difícil determinar d'on prové. Trobar-los en diverses llengües romàniques ens pot posar sobre la pista d'una antiga forma llatina, d'on derivarien.

Però, i aquesta forma llatina quan i d'on neix? Només ens podem remuntar a les peces que han perviscut en la tradició escrita, car Les paraules se les endu el vent i no podem documentar fonts orals antigues.

Aquestes fonts escrites, generalment, seran la tradició grega, llatina, les sagrades escriptures o la tradició àrab, per proximitat i coneixement. Però, sabem també que la literatura proverbial i refranyística és molt rica en la cultura xinesa, per exemple. I ens podem remuntar a reculls de fa uns quants mil·lennis. Hi ha hagut permeabilitat entre totes aquestes cultures? Cal pensar que sí, però també cal trobar aquests llaços, en forma de proverbis comuns.

El que sembla clar és que totes les cultures han practicat l'art de proverbiejar, ens n'hagin restat més o menys documents escrits. I sovint, amb els proverbis, fem referència a dites de caràcter sentenciós, amb ensenyaments que es volia que la gent retingués i recordés amb facilitat.

D'entre aquestes fonts escrites que han perviscut, per a les llengües romàniques ens podem remuntar, amb sort, al segle XIV, quan comencen a aparèixer els primers textos literaris i reculls de lèxics, que sovint encara estaven molt llatinitzats.

A més, determinats autors, en determinats moments, "adopten" per a la seva llengua proverbis que han llegit en altres llengües pròximes, com inicialment també van fer totes les llengües romàniques amb les fonts llatines.

Així, no és estrany trobar refranys i proverbis catalans recollits, traduïts i adaptats en els primers reculls castellans de proverbis (Santillana, Vallés, Hernán Núñez) i sovint, els paremiòlegs eren autors de nació catalana que feien aquests reculls en castellà, traduint directament la seva tradició paremiològica a la llengua de la cort.

Cal tenir en compte tots aquests aspectes a l'hora de determinar l'origen o la filiació d'un proverbi.

Cels Gomis i Mestre

Continuem desempolsant els noms més destacats de la paremiologia catalana de finals del s. XIX i primers del s. XX, d'aquells folkloristes i excursionistes que van vetllar i que van possibilitar que el llegat de la cultura tradicional i popular, bàsicament de transmissió oral, no es perdés.

Cels Gomis té una vasta obra, producte de les obligacions que li imposava la seva professió d'enginyer de moure's per tot el territori. Ha deixat una extensa obra folklòrica, tècnica i política.

Per la vàlua, especialització i rigorositat destaquen obres com ara La lluna segons lo poble (1884), Meteorologia i agricultura populars (1888), Botànica popular (1891), Zoologia popular catalana (1910) o La bruixa catalana (1910).

El seu nét, Cels Gomis Serdañons, ha furgat en els arxius de l'avi per revisar i reeditar algunes obres inèdites o inacabades. Mercès a aquesta dedicació han pogut veure la llum diverses obres de cabdal importància paremiològica.


Biografia

Nascut a Reus el 6 de gener de 1841, la seva família es va traslladar a Madrid, on va estudiar. Abans d’acabar la carrera d´enginyer de camins, el 1862, va tornar a Catalunya per treballar en les obres del ferrocarril de Reus a Montblanc. Va treballar construint bona part de les carreteres d'Espanya d'aquella època, així com de les línies ferroviàries. Durant les obres recollia refranys, supersticions, costums, cants i altres elements del folklore popular, que desprès va classificar i va publicar.

El 30 de març de 1874 es va casar amb Dolores Perales, natural de Madrid, amb qui tingué set fills. A partir de 1893 residí a Barcelona. El 1908, s’ocupa d’un projecte per portar aigua a Barcelona des d’Esparraguera. Fent els estudis preliminars per a aquesta obra, va patir una greu caiguda que li comportà la pèrdua del braç esquerre. Va morir el 13 de juny de 1915.

La personalitat de Cels Gomis i Mestre és enormement rica pel que fa a la diversitat de camps d'actuació –professional, política, estudis folklòrics, divulgació científica…–, però també per la intensitat amb què s'ocupà en les diferents tasques.

Bibliografia

Intento esmentar, tant les edicions originals, publicades en vida de l'autor, com les revisions posteriors que devem a la dedicació del seu nét.

Només tinc en compte les obres que s'adscriuen en l'àmbit de la paremiologia i el folklore popular i no pas les obres especialitzades o de caire polític que també va escriure l'autor.

És molt diversa l'envergadura de les diferents obres esmentades, atès que hi ha tant les obres completes com articles apareguts en diferents butlletins de les agrupacions excursionistes de les quals formà part.

• 1884a - Lo llamp y'ls temporals. Barcelona: Associació d'Excursions Catalana. Biblioteca popular de l'AEC, vol. I
• 1884b - La lluna segons lo poble. Publicacions de la Secció de Folklore del Centre Excursionista de Catalunya (CEC), vol. IV, 3a. edició (Barcelona, 1912) ─ Barcelona: Ed. Alta fulla. Col·lecció «El calaix de sota».
• 1884c - "Lliteratura oral catalana". «L'Avens», 1884, pàg. 244-250. ─ Nova edició corregida i augmentada: "Folklore català", «Arxiu d'Estudis del Centre Excursionista de Terrassa», 1912, pàg. 82-89, 174-179, 191-195 i 206-210.
• 1887 - "Costums empurdanesas: dinars de morts, honras grassas". Article dins "Miscelánea Folk-lórica" (1887), de la Secció de Folklore de l'Associació d'Excursions Catalana, vol. IV ─ Segona edició (1981): Barcelona: José J. de Olañeta, editor. Col·lecció «Arxiu de tradicions populars», núm. 11.
• 1888 - Meteorologia i agricultura populars. Barcelona: Associació d'Excursions Catalana. Biblioteca popular de l'AEC, vol. V. ─ Reedició augmentada: Barcelona: Ed. Alta Fulla (1998). Col·lecció «Arxius de Folklore Català», núm. 3.
• 1890a - "Tradicions de Cardó". Butlletí de l'Associació d'Excursions Catalana (BAEC), 1890, pàg. 220-226.
• 1890b - "De Tortosa a Cardó". Butlletí de l'Associació d'Excursions Catalana (BAEC), XII, 1890, pàg. 203-219.
• 1891 - Botànica popular. Barcelona: Associació d'Excursions Catalana. Biblioteca popular de l'AEC, vol. VI. ─ Nova edició ampliada i modificada (1983): Dites i tradicions populars referents a les plantes. Barcelona: Montblanc-Martín-Centre Excursionista de Catalunya.
• 1892 - "Tradicions fabarolas". Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (BCEC), 1892, pàg. 59-63.
• 1893 - "El triai (festa popular olotina)". «L'Avens», 1893, pàg. 280-282.
• 1894 - "De com se formà l'Estany de las Presas". Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, 1894, pàg. 258-260.
• 1895a - "La invenció de la fanga y dels arpells". Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, 1895, pàg. 168-169.
• 1895b - "Gnomos y follets". Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, 1895, pàg. 223-226.
• 1896a - "L'arpa de Davit". Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, 1896, pàg. 192.
• 1896b - "Origen d'un modisme ampurdanès". Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (BCEC), 1896, pàg. 234-235.
• 1897 - "Follies particulars de Fraga, de Mequinença y de Tortosa". Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (BCEC), 1897, pàg. 112-115.
• 1900 - Rudimentos de agricultura española.
  
• 1901a - "Literatura oral catalana". Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (BCEC), 1901, pàg. 12-13, 35-37, 134-137, 163-174 i 185-196.
  
• 1901b - "Literatura catalana. Ditxos topichs". Barcelona: Tip. "L'Avenç". Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (BCEC), vol. 11è, any XI, núm. 72, pàg. 12.
• 1904 - "Un dijous a St. Esteve de Bas". «Catalunya», febrer de 1904, pàg. LXVII-LXXV. ─ Nova edició: Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (BCEC), 1915, pàg. 74-83.
• 1910a - Zoologia popular catalana. Barcelona: Biblioteca folklòrica del Centre Excursionista de Catalunya (CEC).
• 1910b - La bruixa catalana. ─ Editada pòstumament: Barcelona: Ed. Alta Fulla (1987). Col·lecció «Arxius de Folklore Català», núm. 1.

Joan Amades i Gelats

Amb Joan Amades iniciem un repàs dels noms més prestigiosos de la paremiologia catalana. Penso que és de justícia començar amb ell, pel volum i importància de la feina desenvolupada.

Serà un repàs de noms, sense cronologia específica. I també ens deixarem entretenir en algunes obres cabdals d'aquests folkloristes.

Per conèixer Joan Amades, res millor que capbussar-se en la seva obra. Trobem algun vestigi en línia, però la seva extensa i variada bibliografia parla per ell. I també podem trobar alguna breu biografia a Internet.

Fet i fet, poca cosa, mentre l'Associació Cultural Joan Amades no alci el vol definitivament i faci un estudi i difusió del seu immens llegat.


Biografia

«El folklorista Joan Amades i Gelats, de formació autodidacta, va néixer a Barcelona el 1890 i morí a la mateixa ciutat seixanta-nou anys després. Des de 1915 fins a la fi de la seva trajectòria dugué a terme una intensa activitat en l'estudi i la replega de material folklòric català. D'entre les seves publicacions, que fins avui han gaudit de molta acceptació popular, cal destacar Les cent millors cançons populars, Les cent millors rondalles populars, els cinc volums del Costumari català i Folklore de Catalunya.»

[Tret de http://www.premisliteraris.org/setmanajornades.htm]

De l'Enciclopèdia Compacta podem extraure una mica més d'informació sobre la vida i l'obra de l'autor: «Treballà al Museu d’Indústries i Arts Populars del Poble Espanyol (Montjuïc), a l’Arxiu Històric Municipal de Barcelona i col·laborà amb la UNESCO. De la seva abundant bibliografia cal destacar Les diades populars catalanes (1932‑49), Refranyer català comentat (1951) i, especialment, el Costumari Català (1950‑56) i Folklore de Catalunya (1956‑1959).»

Erròniament, l'entrada de l'Enciclopèdia Catalana diu que va néixer a Riudoms. No és cert. Però als dos anys passà una llarga temporada a Bot (Terra Alta), el poble natal del seu pare, per problemes de salut. Va néixer a Barcelona i hi va tornar per cursar els seus estudis i ajudar als seus pares en la venda de llibres als Encants.

Lluís Calvo (a Calvo Calvo, Lluís (1990): Amades.- Barcelona, Ed. de Nou Art Thor. Col·lecció «Gent nostra», n. 83) fa una biografia una mica més extensa, repartida en els següents apartats:

- Presentació
- Família i infantesa (1890-1900)
- L'embranzida associativa (1905-1915)
- El naixement de les aficions folkloristes (1915-1920)
- La identificació amb la investigació folklòrica (1920-1929)
- La professionalització (1929-1939)
- La internacionalitat i les grans obres (1940-1959)

Us la recomano si voleu saber de primera mà mes dades d'aquest il·lustre barceloní. Entre d'altres dades, sabem que va néixer el 23 de juliol de 1890 al barri del Raval de Barcelona, al carrer Peu de la Creu, 15. Fill de Blai Amades i Teresa Gelats, ambdós d'origen humil. Les condicions familiars van aconsellar d'enviar el noi a Bot (Terra Alta), poble natal del pare, on en Joan va restar fins els dos anys.

Va assistir poc temps a l'escola: als nou anys va haver de deixar-la per posar-se a treballar amb els seus pares. Al principi, s'estava amb ells, però als dotze anys ja es va instal·lar als Encants Nous de Sant Antoni, on es va dedicar a la compra-venda de llibres.

Del món dels llibreters de vell, de les compres i vendes, li ve l'afició lectora i hi va aprendre a estimar els llibres. Per això les seves grans obres són fetes amb molta cura, convertint-se en veritables obres de bibliòfil.

A partir del 1905, entra en contacte amb l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) i les excursions que organitzaven. Això l'influeix i li permet aprendre sobre llengües, entomologia, grafologia, astronomia i, sobretot, excursionisme i esperantisme.

Cap al 1915 comença a arreplegar cançons i refranys. En aquell moment, la societat catalana viu un moment de transformació accelerada i ell pretén inventariar el màxim de manifestacions populars i tradicionals, amb l'única pretensió recopiladora i esperant que altres estudiosos ho poguessin estudiar i interpretar posteriorment.

Entre 1920 i 1929 la investigació folklòrica que duia a terme rep una embranzida definitiva arrna de dos fets: d'una banda, Rafael Patxot i Jubert, administrador de la Fundació Concepció Rabell i Cibils, auspicià la Fundació de l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya (OCPC), així com l'Estudi de la Masia Catalana i el Llegendari Popular Català, i, de l'altra, la creació a la Universitat de Barcelona de l'Associació Catalana d'Antropologia, Etnologia i Prehistòria (ACAEP), amb els quals Joan Amades hi col·labora estretament.

El 1931 es casa amb Enriqueta Mallofré i en la dècada dels anys 30, bàsicament, consolida el seu renom professional en el camp del folklore i les tradicions.

El 1933 inicia la publicació de la Biblioteca de Tradicions Populars, que acaba tenint 42 volums. Tota una mostra de l'èxit de la iniciativa.
A més, durant sis anys col·labora setmanalment a Ràdio Associació de Catalunya (RAC), on hi fa una xerrada sobre costums populars, tradicions i llegendes dels antics carrers de Barcelona.

Així, el 1935, el Museu Arqueològic, dirigit per Pere Bosch Gimpera, va crear una Secció Etnogràfica, la qual va ser confiada a J. Amades.

Vinculat al moviment etnogràfic català de postguerra, fou nomenat membre de la Sección de Etnografía del Consejo Superior de Investigaciones Científicas -creada en l'IMH- i del Centro de Estudios de Etnología Peninsular (CEEP), fundat el 1947 per substituir l'anterior.

Tota la seva activitat es va estroncar quan el mes de novembre del 1947 va tenir un atac de feridura que li deixà mig cos impossibilitat. Sense consentir que totes aquestes dificultats aturessin els grans projectes editorials que des de feia temps venia preparant, l'any 1950 van aparèixer els seus grans corpus resultat de molts anys de treball: Folklore de Catalunya i Costumari català, que es convertiren en les seves màximes creacions.


Bibliografia

Suposo que deu ser absolutament impossible saber amb exactitud què va escriure Amades. És autor d'una obra ingent, de més de 400 referències. Algunes són articles esparsos, difícils de trobar, o obres que han restat manuscrites. Evidentment, les obres posteriors a 1959, són pòstumes, editades pels seus familiars o custodis del llegat. Intento fer una aproximació no exhaustiva.

• 1924 - Vocabulari de l'art de la navegació i de la pesca
• 1926 - Vocabulari de la pesca
  
• 1929 - Proverbis llegendaris
• 1930 - Números meravellosos. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 7».
• 1930 - Astronomia i meteorologia populars. Edicions El Mèdol (Tarragona). Col·lecció «L'Agulla, núm. 15».
• 1931 - Costums populars de Barcelona
• 1932 - Les diades populars catalanes (4 Vol.). Ed. Barcino (Barcelona).
• 1932 - Tradicions de la Seu de Barcelona
• 1932 - Vocabulari dels pastors
• 1933 - Calendari de refranys. Ed. Neopàtria (Barcelona). Col·lecció «Biblioteca de tradicions populars».
• 1933 - Origen i sentit d'alguns proverbis
• 1933 - Paraules i modismes. Edicions l'Agulla de Cultura Popular (Tarragona). Col·lecció «Biblioteca de tradicions populars, núm. 29».
• 1933 - Popularitats dels números
• 1933 - El tres i el set, números meravellosos
• 1933 - Jocs de paraules i jocs de memòria. Edicions El Mèdol (Tarragona). Col·lecció «Biblioteca de tradicions populars, núm. 21».
• 1934 - Gegants, nans i altres entremesos. José J. de Olañeta, Editor (Barcelona). Col·lecció «Arxiu de tradicions populars, 43».
• 1934 - Diccionari d'endevinalles. Ed. Neopàtria (Barcelona). Col·lecció «Biblioteca de tradicions populars».
• 1934 - Enigmes populars
• 1934 - Les esposalles, costums i creences
• 1934 - El naixement, costums i creences
• 1934 - Refranys dels mesos de l'any
• 1934 - Vocabulari dels vells oficis del transport i dels seus derivats
• 1934 - Els Xiquets de Valls
• 1935 - Refranys personals. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 5».
• 1935 - Refranyer isòpic. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 5».
• 1935 - Refranys i dites. Ed. Neopàtria (Barcelona). Col·lecció «Biblioteca de tradicions populars».
• 1935 - Arts i oficis
• 1935 - Divinitat del pa. Edicions El Mèdol (Tarragona). Col·lecció «Biblioteca de tradicions populars, núm. 7»
• 1935 - Geografia popular
• 1935 - Justícia popular
• 1935 - La mort, costums i creences
• 1935 - Oracioner i refranyer mèdics
• 1935 - Refranyer barceloní
• 1935 - La tradició dels llums de ganxo
  
• 1936 - Costums i tradicions d'hostals i tavernes
• 1936 - Calendari amb refranys per tots els dies
• 1936 - Diccionari de la dansa
• 1936 - Notes d'indumentària
• 1936 - Refranyer de les dones. Edicions El Mèdol (Tarragona). Col·lecció «Biblioteca de tradicions populars, núm. 25».
• 1936 - La tradició dels llums de ganxo
• 1937 - Art popular. Les rajoles dels oficis. José J. de Olañeta, Editor (Barcelona). Col·lecció «Arxiu de tradicions populars, núm. 45»
• 1938 - El llibre segons el poble. Barcelona: Oficina de la Neotípia | 2a. edició facsímil. Barcelona: Diàfora (1981).
  
• 1938 - Art popular. Els rellotges de sol. José J. de Olañeta, Editor (Barcelona). Col·lecció «Arxiu de tradicions populars, núm. 46».
• 1938 - Art popular. Apunts d'imatgeria. José J. de Olañeta, Editor (Barcelona). Col·lecció «Arxiu de tradicions populars, núm. 44»
• 1938 - El diner
• 1938 - Llibre del temps que fa
• 1938 - El porró
• 1938 - Refranys geogràfics
• 1938 - La rondalla i el proverbi
  
• 1947 - Les faules d'Isop
• 1947 - Montserrat, tradicions i llegendes
• 1947 - Poblet, tradicions i llegendes
• 1947 - Refranyer montserratí
• 1947 - Refranyer nadalenc
• 1947 - Xilografies gironines
  
• 1948 - La rondalla i el proverbi
• 1950 - Costumari català. El curs de l'any (5 Vol.). Ed. Salvat (Barcelona).
• 1950 - Folklore de Catalunya-Rondallística. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «Biblioteca Perenne, núm. 13».
• 1950 - Tradicions de Gràcia
• 1951 - Folklore de Catalunya-Cançoner. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «Biblioteca Perenne, núm. 15» .
• 1951 - Refranyer català comentat. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «Club de Butxaca, núm. 20».
• 1955 - La barretina. Ed. Diàfora (Barcelona).
• 1965 - La nina. Pirene Editorial (Barcelona).
• 1969 - Folklore de Catalunya-Costums i creences. Ed. Selecta (Barcelona).
• 1974 - Els estudiants
• 1978 - Les millors llegendes populars. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 1».
• 1978 - L'escudella. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 2».
• 1978 - La pipa. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 2».
• 1979 - Les millors rondalles populars catalanes. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 3».
• 1981 - Auca de les faules d'Isop- Auca de les bèsties. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 6».
• 1983 - Refranys musicals. Comparances. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 8».
• 1983 - Naips o cartes de jugar. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 9».
• 1984 - Auca del Carnestoltes - Auca de la processó de Setmana Santa. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 10».
• 1989 - Imatges de la Mare de Déu trobades a Catalunya. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya».
• 1992 - La màgia del nom

Com a obres cabdals de l'autor podem destacar sens dubte el Costumari català (1950, Ed. Salvat), els 42 volums de la Biblioteca de tradicions populars (Ed. Selecta, col·lecció iniciada el 1933) i la col·lecció «Folklore de Catalunya», amb els volums Rondallística, Cançoner i Costums i creences.

Les recopilacions de refranys i dites

Qualsevol persona que cerqui refranys i dites té moltes i diverses opcions. En un primer moment, es va fer el pas de l'oralitat al paper. Ara som al moment del pas del paper a la pantalla, a Internet.

Les primeres recopilacions que trobem són addendes de diccionaris o llistats de vocables per a un bon ús de la llengua. Així trobem per exemple, el Refranero castellano-catalán, de Santiago Saura (1884) o el de Fra Magí Ferrer (1854) i són de consulta obligada els primers diccionaris catalans (Labèrnia, Lacavalleria, etc.).

Al costat d'aquestes obres, en aquells moments, també trobem reculls sapiencials de caire proverbial, provinents, en la majoria de casos, de traduccions d'obres llatines.

Amb l'eclosió del Romanticisme, hi ha un renovat interès pels temes folklòrics i llegendaris, que deriva aquí amb una munió de bons folkloristes que fan treballs monogràfics o generalistes sobre les tradicions i costums de la cultura catalana. És l'època dels Amades, Farnés, Pons Lluch, Serra i Pagès, Serra i Boldú o Violant i Simorra, entre molts d'altres.

Així, mentre uns furgaven més en el folklore de la pagesia (cas de Serra i Boldú o Violant i Simorra), d'altres dediquen els seus esforços a uns treballs més generals, dins la paremiologia comparada, en el cas de Sebastià Farnès o en monografies temàtiques o el costumari català, en el cas d'Amades.

En l'actualitat i fent bona l'apreciació que diu que la llengua catalana deu ser de les que té més lingüistes i estudiosos del món en percentatge, trobem bàsicament quatre tipus de recopilacions:

• Recopilacions alfabètiques
• Recopilacions locals
  
• Recopilacions temàtiques
  
• Recopilacions comparatives amb altres llengües

Cadascuna té els seus avantatges i inconvenients, i en cada moment haurem de saber què hi cerquem i què ens pot oferir cada recull. Cadascuna pot ser tan extensa i completa com l'hagi volgut el seu autor.

Així, la meva recomanació és seguir furgant en els diccionaris generals (Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans, Diccionari català-valencià-balear d'Alcover-Moll o el Gran diccionari de la llengua catalana d'Enciclopèdia Catalana, per cercar dites i expressions a partir d'una paraula clau.

Hi ha moltíssimes monografies locals, amb dites referides a llocs o a parlars concrets. Podem destacar les obres de Joan Bellmunt i Figueras o les informacions d'ús que acompanyen les entrades del Diccionari català-valencià-balear. A Internet també hi ha molts reculls locals, com ara el recull de l'IESI La Bisbal, les Canarevades d'Alcanar o el Refranyer de ponent.

Com a reculls temàtics, us recomano la reedició de la bibliografia d'Amades, la Biblioteca de tradicions populars que està oferint en edicions facsímils Edicions el Mèdol, de Tarragona, o a Internet, els refranys meteorològics de l'Observatori Meteorològic de Sort, les dites populars de Francesc Roig o el Refranyer temàtic que he encetat fa uns pocs dies.

I dins l'àmbit de la paremiologia comparada, hi ha uns magnífics reculls de dites i frases fetes d'Edicions 62, com el Diccionari de Frases fetes, de Joana Raspall i Joan Martí, el Diccionari de frases fetes català-castellà castellà-català, de Joan Abril o el Diccionari de refranys català-castellà castellà-català, d'Anna Parés, o l'edició de la Paremiologia comparada de Sebastià Farnés, feta en enciclopèdia de 7 volums per l'Editorial Columna.

No acabaríem mai de recomanar llibres o pàgines d'Internet. I cada dia en surten de noves. Us recomano llegir la bibliografia que utilitzo al Refranyer català-castellà o les recensions de llibres sobre paremiologia que faig a la Biblioteca paremiològica si voleu trobar nous llibres i novetats sobre el tema.

Paremiologia històrica

Com apunten Maria Conca i Josep Guia a la Introducció de Els primers reculls de proverbis catalans (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 1996, Col·lecció «Biblioteca de cultura popular Valeri Serra i Boldú», núm. 7), «En totes les llengües romàniques, la formació dels proverbis ha anat precedida de l'ús i la valoració de les sentències de les sagrades escriptures judeocristianes i dels savis i filòsofs grecs, llatins i àrabs».

És evident que el fons proverbial i moralitzador s'ha anat transmeten oralment de pares a fills i beu d'un fons comú a totes les cultures. El giny didàctic recollit en una sentència rimada fàcil de recordar no sap d'unes úniques arrels, sinó que, com un regueró de pólvora, s'ha anat transmetent de boca en boca ací i allà.

Les paraules se les enduu el vent, mentre que allò escrit perdura. És per això que ja d'antuvi hi ha hagut recopiladors que s'han esmerçat en recollir aquesta saviesa, popular o culta, en diferents compendis i obres.

Us intentaré de fer cinc cèntims dels primers reculls documentats i que han pervingut o que en tenim notícia, sobretot de la tradició llatina, la que ens és més pròxima i de la que beu directament la tradició de les llengües romàniques. Però això no treu que hi hagi també força reculls d'altres cultures que no ens són tan pròximes, però que en algun moment també ens poden haver influït o poden haver arribat al nostre fons paremial. Per exemple, i sense anar gaire lluny, a través de la cultura àrab.

Antoni Peris i Joan, al Diccionari de locucions i frases llatines (Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 2001, Col·lecció «El Calidoscopi») enumera les primeres fonts clàssiques documentades de repertoris proverbials, dels quals podem destacar:

1. Molts són d'origen bíblic, ja sigui de preceptes de l'Antic Testament o de les ensenyances de Jesús als seus deixebles, recollides pels diferents evangelis o epístoles posteriors ja en el Nou Testament. No podem deixar de fer esment especial al Llibre dels proverbis, el Llibre dels Salms, L'Eclesiastès o el Càntic dels càntics, entre d'altres.
2. El primer aplec d'aforismes conegut són els Aphorismoi, en grec, del pare de la medicina, Hipòcrates de Cos (460-370 a. C.), que comença amb una dita universalment coneguda en la versió llatina de Sèneca: «Ars larga, vita brevis», 'L'art és llarga; la vida, breu'. Aquests aforismes han servit de guia per a la història de la medicina subsegüent i de seguida foren traslladats al llatí i l'àrab. També se'n conserven versions catalanes del s. XIV.
3. Ja en la tradició llatina, al capdavant dels testimonis literaris hi ha la col·lecció d'aforismes d'Api Claudi el Cec, escriptor i cònsol dels s. III-II a. C., de la qual resten cinc versos, conservats per autors posteriors. Un d'aquests, citat per Sal·lusti és el cèlebre «Faber est suae quisque fortunae», 'Cadascú és forjador de la seva pròpia sort'.
4. El primer recull important conservat és el de Cató el Vell (234-149 a. C.). De la seva obra ens resten fragments dels Libri ad Marcum filium i el Carmen de moribus, en prosa. Aquesta col·lecció de Cató, constituïda per aportacions pròpies i estranyes, donà origen als anomenats Disticha Catonis ('Dístics de Cató'), formats per parelles d'hexàmetres. Aquest llibre de màximes morals consta d'un nucli més antic que procedeix del s. III d. C., però va ser refet i ampliat successivament durant l'edat mitjana, primer en llatí i després en les traduccions a les llengües modernes i hi ha traduccions catalanes ja des dels s. XIV i XV; estigué en ús a les escoles com a llibre de text durant tota l'edat mitjana i fins al s. XVII, fins al punt que encara avui s'anomena «cató» el primer llibre de lectura, amb què s'aprenen les primeres lletres.
5. Encara en la tradició llatina, podem destacar les obres del mimògraf Publili Sirus i del filòsof Sèneca. Publili Sirus, un esclau grec d'Antioquia, que va viure a Roma al s. I a. C., escriví mims de caràcter sentenciós. Les sentències extretes de les seves obres formaren el cos principal de la col·lecció que posteriorment fou aplegada sota el seu nom. Són escrites en senaris iàmbics i ordenades segons les lletres de l'alfabet. Al filòsof Sèneca hom atribueix, sense fonament, el recull de sentències morals coneguda amb el nom de Liber de moribus, de vora dues-centes màximes escrites en septenaris trocaics.
   

En articles posteriors, m'endinsaré en els primers reculls de proverbis en català, fent parada en aquells més importants, pel gruix o per la transcendència que han tingut.

Com apunta l'Enciclopèdia Catalana, cal cercar l'origen a l'alta edat mitjana: «A Catalunya, ultra les traduccions dels de Salomó, hi ha, entre altres, els Proverbis de Guillem de Cervera, el Llibre de paraules o dits de savis e filòsofs, de Jafudà Bonsenyor, el Libre de saviesa, els Proverbis de Ramon, el Libre de mil proverbis i els Proverbis d'ensenyament, de R.Llull —el qual, altrament, féu ús abundós del gènere com a recurs expressiu al llarg de la seva obra en general a partir de l'Arbre de Ciència (1296)—, la traducció del De consolatione, de Boeci, el Libre de Cató, la Doctrina moral, de N.Pacs, el Libre de tres, el Libre de bons ensenyaments, de Mn. Arnau, i el Libre de bons amonestaments, d'A.Turmeda, que, datat a Tunis el 1398, serví de llibre de lectura als infants de Catalunya almenys des del 1635 al 1821. Al mateix temps, la parèmia popular es feia present en la poesia i la prosa com a recurs estilístic gràfic i viu: hi sobresurten F.Eiximenis i sant Vicent Ferrer; B.Metge hi recorregué; en prové la part més original dels Amonestaments de Turmeda.».

Però això ja serà matèria d'un altre article.