Paremiologia didàctica: Les figures retòriques en els refranys

Faré un parèntesi en el repàs dels noms més importants de la paremiologia catalana per reprendre momentàniament l'estudi i la formació dels refranys.

És important comprendre com s'han generat els refranys, quines eines fan servir per perdurar en la memòria col·lectiva. És precisament aquest ús que fan les parèmies dels recursos poètics el que l'acosta a ser considerat un vers. No només la musicalitat, la rima, el ritme, sinó també l'ús continuat de les principals figures retòriques.

Basaré la meva exposició en els magnífics treballs de Maria Conca, al llibre Paremiologia (1987) i en l'estudi introductori del seu Els refranys catalans (1988).

També us avanço que estic treballant en un vocabulari de paremiologia d'uns 150 termes, amb els equivalents en castellà, francès i anglès que espero poder-vos presentar ben aviat.

1. La metàfora

És freqüent l'ús metàforic en el sentit dels refranys, de fer servir un mot o expressió que presenta una idea semblant a una altra, com per exemple:

El que es fa ovella, el llop se'l menja.
Hi ha ulls que s'enamoren de lleganyes.
La llum dels ulls és l'alegria de l'ànima.
La voluntat mou muntanyes.
Pell d'ovella, carn de llop.
Qui en bona cadira seu, bona ventura l'espera.
Uns cullen les flors i altres les espines.

2. La metonímia

El joc metonímic per la relació de contigüitat en el sentit d'un mot o expressió és un altre recurs usat a bastament. Com per exemple:

A un bon altar, no hi calen floretes.
Cada olleta té la seua tapadoreta.
Cap on el cor s'encamina, el cos camina.
Carn d'avui, pa d'ahir i vi d'antany, salut per tot l'any.
Fugir del foc i caure en les brases.
L'ull blau i la cella rossa, bona mossa.
Llavis tancats, sentiments amagats.
Malva, sàlvia i valeriana, de tot mal salva.
Mare, què vol dir casar? Parir, rentar i plorar.
Tot no és bufar i fer ampolles.

3. La comparança

És un dels recursos més utilitzats. Fins i tot Amades hi dedica un llibre sencer a estudiar-ne el fenomen. Alguns exemples:

Amor de germà, amor de ca.
Estimar i no ser estimat és com respondre i no ser preguntat.
Les burles fan com les processons, que tornen allà d'on surten.
Té més paraules que fulles té un pi verd.
Temps, vent, dones i fortuna, donen voltes com la lluna.

Moltes vegades la comparació s'estableix per l'enumeració inicial de tres elements que s'equiparen (Amades, en el llibre Números meravellosos fa esment d'aquest recurs propi de la literatura popular en general, que també té el seu reflex en els refranys «L'agrupació de tres exemples es troba sovint en totes les altres experiències de la literatura popular; en el proverbi, per exemple, es troben nombrossísims exemples, en els quals són presentades tres gradacions o tres protagonistes, marcant un ritme accentuadament ternari».

Cartes, dones i vi, treuen l'home de si.
Dones, músiques, ocells: contes nous, romanços vells.
El foc, el betlem i la mar sempre tenen què mirar.
Guerra, cacera i amors, per cada plaer, mil dolors.

Un altre recurs comparatiu formidable en les parèmies és l'ús de l'expressió «Val més... que» o «Més val... que», que enclouen una comparació qualitativa, en el sentit d'atorgar excelència a una cosa enfront una altra, com per exemple:

Més val fama que diners.
Més val fortuna que saber.
Val més enveja que pietat.
Val més ser cap d'arengada que cua de lluç.
Val més tenir que penedir.

4. La ironia

Ús de la ironia, com a element usat en el joc burlesc amb intenció satírica. Bàsicament són de temàtica religiosa, política o sexual. Per exemple:

Dels pecats del piu, Déu se'n riu.
El mal es riu de l'ungüent i l'ungüent de l'apotecari.
Entri la gràcia de Déu i entrava un frare.
Figa tocada, figa menjada.
Figa verda i mossa d'hostal, palpant es maduren.
Foc de figuera, foc de quimera.
L'infern està enrajolat de coronetes de capellans.
Mai no se sap si és gros el nap fins que descobreix el cap.
Monges de sant Agustí, dos caps en un coixí.
N'entren dos i en surten tres.
Pagant, sant pere canta.
Rita, Rita, tu la tens de fusta i no te pica.

5. La polisèmia

Aprofitar el sentit polisèmic de determinats mots, els seus diversos significats, també és un recurs que trobem sovint utilitzat en els refranys. Per exemple,

El temps fa passar l'amor i l'amor fa passar el temps.
En dir era, ja hem batut.
Menjar per viure i no viure per menjar.
No diguis res que no sigui per res.
Poques paraules i bons fets, bons fets i poques paraules.
Tant se val barretina vermella que vermella barretina.

6. El quiasme

És una polisèmia creada pels mots invertits. Com ara:

Estam fotuts si ses someres no fan rucs; i si es rucs no fan someres, estam fotuts de totes maneres.
Menjar per viure, i no viure per menjar.
No és igual tenir un ull dins la busca, que una busca dins l'ull.
Poques paraules i bons fets; bons fets i poques paraules.
Quan març fa abril, abril fa març.
Tant n'hi ha d'allà ací, com d'ací allà.
Val més llegir mil vegades un llibre que mil llibres una vegada.

7. L'onomatopeia

Un element es presenta repetit diverses vegades, sigui totalment o parcialment, per simular o fer-nos recordar un so determinat.