Origen del refranyer català

Davant la insistent pregunta (o queixa) d’alguns dels participants en l’Enquesta dels refranys més usuals de la llengua catalana en el sentit que molts refranys els senten com a castellans o acastellanats (traduccions directes del castellà), volíem compartir unes quantes reflexions al respecte.

1. Tradició oral. Tenint en compte que els refranys provenen d’una tradició oral molt antiga i remota, resulta molt difícil determinar el moment exacte del seu naixement i és més difícil encara assegurar en quina llengua van aparèixer o es van generar.
2. Origen comú en la tradició bíblica, grecollatina o àrab. És absurda la baralla per intentar determinar la paternitat d’aquestes peces atribuïda a una o altra llengua romànica, perquè és molt habitual trobar dites en la majoria de llengües romàniques en un format idèntic o molt semblant, perquè pertanyen a citacions bíbliques o a fonts àrabs, gregues o llatines anteriors, d'on, al seu moment, van passar a les llengües romàniques.
1. Alguns exemples. Així, ens han criticat usar expressions com Ull per ull dent per dent, citació bíblica que ja apareix en les primeres traduccions de la Bíblia a la llengua catalana (un dels primers llibres traduïts al català), o Tant va el càntir a la font que al final es trenca, que és un proverbi que ja apareix així en Francesc Eiximenis, a finals del segle XIV i el podem considerar dels proverbis més antics del català, o Qui a bon arbre s’acosta ben ha del fruit i de la ombra, que ja apareix així documentat en una traducció de proverbis àrabs del segle XIV, també. Podríem seguir i seguir.
3. Educació. A causa de l’educació rebuda i possiblement pels anys difícils de supervivència i ús públic del català durant la dictadura franquista i altres moments amb forts atacs a la nostra llengua, les podem haver après en una altra llengua (la castellana, per exemple) i ens semblen més habituals. Però això no treu que puguem documentar-les en català i que sigui una expressió pròpia i sovint existent abans i tot que en altres llengües romàniques.
4. Variants geogràfiques. Hi ha una gran diversitat de variants a tot el territori de parla catalana i expressions que poden sonar estranyes a un parlant barceloní o valencià, poden ser ben usuals i conegudes per a un parlant de les Illes o del Pallars, sense anar més lluny. O a l’inrevés, és clar. Per això vam incorporar la columna “Variants” al qüestionari, perquè cadascú hi anotés la variant que coneixia de cada parèmia proposada.
5. Pèrdua dels primers testimonis escrits. Els primers repertoris de proverbis catalans no s'han conservat i només ens han arribat a través de traduccions castellanes o franceses (segons fons bibliogràfics francesos) i alguns recopiladors de proverbis castellans eren de nació catalana o sovint feien esment a proverbis catalans. Tenim així servit un bon còctel per interpretar.
6. Si en voleu saber més... Us remetem a les obres d’uns bons especialistes en l’origen dels proverbis catalans, com són Maria Conca i Josep Guia i, per exemple, el seu llibre Els primers reculls de proverbis catalans (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1996), entre d’altres.

Quin és l'origen d'una parèmia?

Habitualment, de qualsevol parèmia, ens interessa determinar la forma fixada, què significa, quin és l'origen i si hi ha equivalents en d'altres idiomes.

Pel que fa a proverbis i refranys, concretament, és molt difícil determinar d'on prové. Trobar-los en diverses llengües romàniques ens pot posar sobre la pista d'una antiga forma llatina, d'on derivarien.

Però, i aquesta forma llatina quan i d'on neix? Només ens podem remuntar a les peces que han perviscut en la tradició escrita, car Les paraules se les endu el vent i no podem documentar fonts orals antigues.

Aquestes fonts escrites, generalment, seran la tradició grega, llatina, les sagrades escriptures o la tradició àrab, per proximitat i coneixement. Però, sabem també que la literatura proverbial i refranyística és molt rica en la cultura xinesa, per exemple. I ens podem remuntar a reculls de fa uns quants mil·lennis. Hi ha hagut permeabilitat entre totes aquestes cultures? Cal pensar que sí, però també cal trobar aquests llaços, en forma de proverbis comuns.

El que sembla clar és que totes les cultures han practicat l'art de proverbiejar, ens n'hagin restat més o menys documents escrits. I sovint, amb els proverbis, fem referència a dites de caràcter sentenciós, amb ensenyaments que es volia que la gent retingués i recordés amb facilitat.

D'entre aquestes fonts escrites que han perviscut, per a les llengües romàniques ens podem remuntar, amb sort, al segle XIV, quan comencen a aparèixer els primers textos literaris i reculls de lèxics, que sovint encara estaven molt llatinitzats.

A més, determinats autors, en determinats moments, "adopten" per a la seva llengua proverbis que han llegit en altres llengües pròximes, com inicialment també van fer totes les llengües romàniques amb les fonts llatines.

Així, no és estrany trobar refranys i proverbis catalans recollits, traduïts i adaptats en els primers reculls castellans de proverbis (Santillana, Vallés, Hernán Núñez) i sovint, els paremiòlegs eren autors de nació catalana que feien aquests reculls en castellà, traduint directament la seva tradició paremiològica a la llengua de la cort.

Cal tenir en compte tots aquests aspectes a l'hora de determinar l'origen o la filiació d'un proverbi.

Les etimologies paremiològiques

Abordar el tema de les etimologies paremiològiques, allò que ha generat un refrany, una dita o una frase proverbial era imprescindible, però, alhora, complex.

Quan algú pregunta per una dita o refrany generalment fa tres preguntes:

• què significa,
• com es diu en una altra llengua, i
• quin és l'origen de la frase feta.

No cal dir que aquesta darrera pregunta és la més complicada de respondre, perquè sovint hem perdut el referent que ha generat la parèmia o una frase, ara descontextualitzada, que ha esdevingut proverbial per transmissió oral, de boca en boca.

A més a més, moltes etimologies tenen una explicació llegendària, recollida en antigues rondalles, faules o altres relats populars, inicialment de transmissió oral, que ens han acabat arribant a través de fonts escrites posteriors.

Per això, cal atansar-s'hi amb cautela i un somriure innocent, perquè són explicacions mitològiques a pors o fenòmens desconeguts o a algunes anècdotes quotidianes molt locals que han perviscut o han traspassat les fronteres d'on s'han generat per ampliar l'imaginari popular i el cabal cultural comú.

Les faules, les rondalles i altres peces narratives populars contenien o acabaven amb un rodolí, refrany o estrofa, a tall d'exemple més fàcil de recordar. Comparteixen, doncs el mateix origen que els proverbis i els refranys: petites peces rimades, amb musicalitat i enginy que faciliten fer memòria d'una expressió o sentència.

Per tant allà haurem d'anar a beure l'origen de moltes d'aquestes expressions proverbials que ara ens resulten inexplicables o indesxifrables.

Criteris de classificació de les frases fetes

Arran de les Jornades Euralex 2008, sobre lexicografia, vaig tenir coneixement d'un projecte multilingüístic dins l'àmbit de la Romania per anotar semànticament una base de dades paremiològica. Elena Alonso va fer la comunicació i va donar unes pistes sobre la problemàtica per etiquetar les parèmies, sigui per mots clau otemàticament, per exemple.

Ens vam posar en contacte i l'Elena em va demanar com tenia jo catalogada la meva base de dades de parèmies.

Bé, de fet, jo he fet buidat d'obres i per tant hi manca la tasca de catalogació posterior. Les fitxes de la meva base de dades es corresponen amb les dades trobades en la font consultada i buidada.

Tot i això, he començat a fer catalogació quan he començat a treballar aquests materials: en els refranyers manuscrits que vaig elaborar el 1997 i en els blogs sobre fraseologia i parèmies que he obert a internet aquest darrer any.

La dificultat rau en poder catalogar les parèmies amb un format que eviti variacions i duplicitats.

Penso que la casuística ha de ser diferent per a frases fetes i locucions, d'una banda, i refranys i proverbis, d'una altra.

Avui us exposo els criteris que vaig seguir en la catalogació i actualització de les frases fetes recollides en els refranyers temàtics sobre diferents parts del cos. En concret és part del pròleg del refranyer sobre l'ull: Amb cara i ulls. Dites i refranys sobre l'ull.

• De tots els termes sinònims, n'he pres un com a principal, a l'entrada del qual he inclòs la definició, l'equivalent o equivalents castellans i tots els sinònims. A la resta de sinònims, només hi he afegit algun exemple, si el tenia, alguna explicació en el cas que sigui concreta d'aquell terme i a sinònim sols he inclòs el terme preferent, precedit de l'abreviatura veg.
• Com que es tracta d'un treball de camp només sobre termes referits a l'ull, es pot donar el cas que algun dels termes d'aquest recull sigui sinònim no preferent d'un altre terme que no té cabuda en aquest vocabulari. En aquest cas, prenc a tots els efectes el terme referit a ull com a principal, i hi incloc les explicacions i els equivalents.
• Potser només caldria concretar que la localització de la dita inclou tant informació dialectal d'on es diu aquella parèmia com informació del recull més antic on s'ha trobat documentada. I, finalment, a notes he inclòs la resta d'informació esparsa que hi he volgut fer constar.
• Hi ha moltes formes d'un mateix terme que no es poden prendre rigorosament com a sinònimes, sinó únicament com a variants. Les més usuals són les variants dialectals, però també n'hi ha que són el resultat dels mecanismes que té cada llengua d'expressar un terme de diferents maneres. Aquest és el cas dels demostratius (davant dels meus, (teus, seus, etc.) ulls --> davant dels ulls d'algú), de l'ús de l'article definit o indefinit (cloure un ull = cloure l'ull), del fet d'expressar un complement de lloc pel pronom hi (deixar-hi els ulls = deixar els ulls en una cosa), del fet d'expressar un datiu pel pronom li (picar-li l'ullet = picar l'ullet a algú). Finalment he optat, per qüestions d'economia i de claredat, per incloure les formes amb el pronom feble sufixat al verb. D'aquesta manera també quedava més clara l'obligatorietat d'expressar aquest complement.
• Molt sovint també es prenen com a sinònimes dues formes, una en singular i l'altra en plural, encara que no sempre ho siguin. Fins i tot afegiria que molts cops la forma correcta només n'és una, i l'altra és mal construïda (normalment per interferència d'una altra llengua).
• Podem expressar una mateixa acció amb diversos verbs sinònims, com ara dur i portar (dur o portar quatre ulls). En molts casos, ni tan sols ho he anotat com a variants d'una mateixa forma. Només ho he mantingut quan ja ho entrava el diccionari consultat o quan l'ús de la parèmia és realment viu en les dues variants.
• Un altra casuística molt habitual i general és que una frase feta construïda amb el verb tenir o anar, segons els casos, es correspongui amb una locució adverbial introduïda per la preposició amb (tenir una bena als ulls - amb la bena als ulls; tenir pena als ulls - amb la pena als ulls; etc.).
• Fins l'últim moment he estat dubtant de com incloure totes les locucions (generalment comparatives) que fan referència als diferents tipus d'ulls. Normalment es formen amb el verb tenir. Però llavors se'm presentava el dubte de si havien de dur article o no i si aquest havia de ser l'indefinit o el definit (tenir ulls de puça, tenir uns ulls de puça o tenir els ulls de puça). Com que no tots s'adeien a la mateixa fórmula, he optat finalment per introduir-los com a locucions nominals, entenent que és un recurs de la llengua construir les frases fetes amb tenir a partir d'aquestes locucions nominals.
• Els refranys són més difícils de classificar. Pel caràcter divulgatiu del recull he optat per intercalar-los allà on els tocava per l'ordenació alfabètica seqüencial i, de les diferents variants, prendre'n una com a entrada i la resta entrar-les en el camp de sinònim.
• Quan del refrany tenia informació dialectal molt concreta l'he anotada al camp Lloc. Per tant, el fet que en un refrany no faci esment de les varietats dialectals que la recullen tant pot voler dir que és una informació de la qual no disposo, com que el refrany és d'abast general.
• També és important, en els refranys, mantenir-ne la grafia original amb què ens han arribat, perquè això ens permet saber o establir una hipòtesi de la procedència del refrany, tant geogràfica, a través dels trets dialectals, com històrica, a través dels trets d'evolució de la llengua.

Recopilacions comparatives de dites i refranys

Quan l'altre dia parlava dels diferents tipus de recopilacions de refranys i dites que podem trobar, ja sigui en paper o en línia a Internet, distingíem entre:

• Recopilacions alfabètiques
• Recopilacions locals
• Recopilacions temàtiques
• Recopilacions comparatives amb altres llengües

Volgudament, vaig passar de llarg de comentar el darrer grup, que s'enquadraria dins la disciplina de la paremiologia comparada, perquè m'hi volia detenir amb més calma.

Prou sabem que allò més difícil d'adquirir en l'aprenentatge d'una nova llengua és la fraseologia pròpia: els modismes de cada llengua, entesos com aquella «Expressió particular d’una llengua, que no s’adapta a les seves normes gramaticals o al sentit literal i usual de les seves paraules, sinó que posseeix un sentit figurat adoptat de manera convencional».

Sembla clar que no podem interpretar el sentit d'una frase feta analitzant per separat cada un dels seus components, com per exemple en el cas de lligar els gossos amb llonganisses, fer la fi del cagaelàstics o anar a prendre la fresca.

De la mateixa manera, tampoc podem traslladar una frase feta, fil per randa, a una altra llengua, sinó que, en general, cada llengua tindrà la seva fraseologia pròpia per expressar un concepte concret. Així, quan en català diem afartar-se com un lladre, en el sentit d'atipar-se, en castellà podrem dir comer por cuatro o ponerse las botas, amb el mateix sentit, entre molt altres diverses opcions.

Entenem, però, que seria absurd dir en català *posar-se les botes o en castellà *atiborrarse como un ladrón, perquè no tenen tradició en aquestes llengües i són un mer calc substitutori.

Per tant, prenen una consideració molt important (imprescindible, diria jo) tots els reculls i eines que permeten aprendre aquest apartat important de cada llengua a partir de la comparació amb altres llengües o oferint les equivalències adequades en tantes llengües com sigui possible.

No m'estic referint només a les obres estrictes de paremiologia comparada, on destaca sobre manera la Paremiologia catalana comparada de Sebastià Farnés, publicada pòstumament per Columna Edicions com a enciclopèdia en vuit volums. Sebastià Farnés i Badó (1854-1934) és una de les figures cabdals del folklorisme de finals del segle XIX i principis del segle XX, vinculat a la Renaixença i l'excursionisme.

Dins l'àmbit de la paremiologia comparada hi incloc també els vocabularis i diccionaris bilingües o multilingües que ens ajudaran a resoldre la major part de dubtes que ens sorgeixin en aquest àmbit i que tenen un paper importantíssim en l'àmbit de la traducció i interpretació de llengües.

Així, són imprescindibles els diccionaris bilingües d'Enciclopèdia Catalana o la col·lecció de diccionaris de frases fetes d'Edicions 62, en la col·lecció «El Cangur Diccionaris». I el meu granet de sorra, en forma de Refranyer català-castellà, amb indicació de fonts i equivalències en altres llengües.

Diferències entre frases fetes i refranys

Quan vam tractar, al principi d'aquesta paremiologia didàctica de la classificació taxonòmica de les parèmies, vam concretar un parell de fronteres clares per tal de distingir-les entre elles, malgrat sempre vagin posades en el mateix sac:

• el que va de la paremiologia sàvia a la paremiologia popular (el refrany i el proverbi són populars, mentre que l'aforisme, la sentència, la màxima o l'apotegma són d'origen culte)
• i en l'àmbit de la funció que fan en el discurs, les que conformen una clàusula completa i inalterable dels que només són una part del discurs, en forma de frase o locució.

Si no quedés prou clara aquesta distinció, quan ens referim a una frase feta, que pot ser alterada i adaptada al context del discurs ens referim a què pot tenir variacions sensibles tant pel que fa als elements que la conformen, com al temps verbal de l'oració, com a la possibilitat d'intercalar-hi diversos complements i elements, aliens a la frase feta originària. Mentre que amb els proverbis o refranys, això no passa.

Així, quan diem que sortir a prendre la fresca és una expressió que ens serveix per indicar que 'anem a fer un volt fora de casa', ens podem referir al fet que:

• aquest volt el vam fer ahir i vam sortir a prendre la fresca,
• que hi vam anar tu i jo, i anem a prendre la fresca,
• o hi vaig jo sol i vaig a prendre la fresca,
• o fins i tot, que hi vaig només una estona curta i vaig a prendre una mica la fresca, no pas tota.

I es podríem inventar i imaginar tantes solucions a situacions comunicatives com el giny de la llengua ens permet: infinites variacions.

Això no ho admeten els refranys, que són frases fossilitzades i sense aquesta variació formal. Fixeu-vos que, sovint, introduïm els refranys en el discurs després de dos punts, com una frase independent i que, sovint també, el posem entre cometes per destacar-lo de la resta del discurs.

Costumaris i calendaris de refranys

Sens dubte les dites i refranys més coneguts i populars, els que desperten més interès en la gent i els que es recorden més sovint o s'usen per intercalar dins del discurs habitual són els refranys meteorològics o els que parlen de costums i tradicions.

Hi ha tot un seguit d'obres que, tot i no ser estrictament i únicament reculls o diccionaris de refranys o frases fetes, s’inscriuen perfectament dins el món de la paremiologia i el folklore i ens ofereixen una visió d'aquest camp paremiològic diferent i complementari respecte d'una cerca en un refranyer temàtic, per exemple.

Així avui us vull parlar de les obres que segueixen el curs del calendari a través dels costums i dels refranys.

D’una banda tenim els costumaris, que ressegueixen les festes, tradicions i costums diversos a través de les estacions i els mesos de l’any. Potser el més conegut és el Costumari català de Joan Amades, de l'any 1950, i tornat a publicar en versió facsímil per l’Editorial Salvat en cinc volums. Però n’hi ha d’altres, potser no tan pretenciosos o complets, però que fan de bon consultar i que ens aporten un munt d’històries i anècdotes interessants. Per exemple, el llibre Costums i tradicions catalanes, d’Aureli Capmany, publicat per editorial Laia el 1982 o les Festes i costums dia a dia, basat en l’obra d’Amades i publicat en fascicles pel diari «Avui» l’any 1991.

En un altre ordre de coses, però sense deixar l'àmbit dels costumaris, trobem també un munt d’obres, amb poca lletra i força dibuixos, però que són una guia perfecta per introduir els nostres infants en el món de la paremiologia i la cultura popular. M'agradaria destacar, per exemple el cicle Les nostres tradicions, de Vicenta Ferrer Escrivà, amb dibuixos de Pilarin Bayés, publicat a València per Comercial Denes el 1996 o la magnífica Col·lecció Folklore, de Teresa Sabaté i Rodié i Rita Culla i Perarnau publicada per l'Editorial Salvatella.

Un altre tipus d’obra són els calendaris de refranys o altres obres similars que, com si d’una narració es tractés, presenten els refranys i les tradicions del curs de l’any al llarg d’una història narrada. Són el cas del Calendari de refranys de Joan Amades, del 1933, publicat en edició facsímil per Edicions El Mèdol de Tarragona el 2002 o una altra, adreçada a infants, d’Antoni Gimeno i Amadeu Roura, Anys i panys, publicada per Graó Editorial el 1986, que conté dites i frases fetes, contes, recitacions, endevinalles, corrandes, refranys i tradicions i creences.

Finalment us vull esmentar una petita joia de Joaquim Carbó, que es diu L’home dels nassos, publicada per l'Editorial La Galera el 1995, amb il·lustracions de Fina Rifà, que fa un repàs del curs de l’any a través de dites, poemes i cançons.

Mireu, per exemple com comença la narració del mes d'abril:

Una flor no fa abril, sinó mil.

─I ara, ja som a l'abril!
─És un mes tan divers que no saps com prendre'l! Hi ha opinions per a tots els gustos; però dominen les desfavorables, potser perquè...

Quan l'abril no sap què fer
pren el dimoni per conseller.

─Els que l'acusen diuen...

D'abril,
un de bo entre mil.

Bon abril i bon cavaller,
molt escassos solen ser.

Abril, abriló,
de cada cent, un de bo;
la vella que això deia
en tenia cent un,
i no n'havia vist ni un.

Mai no he vist cosa pitjor
que abril i home traïdor.

Els mals abrils
es compten per mils.

─No serà tant!
─No, però els canvis d'estació són dolents per a la gent gran i malalta.

Abril, abrilet,
va matar sa mare de fred.

La llum d'abril,
malures mil.

L'abril amb la cua
sol ferir a l'entrar o al sortir.

L'abril, rient,
mata de fred la gent.

─I tot això perquè no saps si t'has de tapar o destapar.

No és tan dolç l'abril florit
que no geli alguna nit.

─Hi ha una predicció meteorològica a partir d'abril:

Pel mes d'abril, no et treguis ni un fil.
Pel maig, vés com vas.
Pel juny, no prenguis consell de ningú.
I pel juliol, qui es tapa és un mussol.

─La gent jove, en canvi, sent néixer noves energies.
─Però als nens, els toca rebre, aquest temps...
─Ah, sí? Per què?
─Perquè ens fan estrenar el vestit nou per anar a beneir el ram o la palma. Hi ha anys que fa un fred que pela, el Diumenge de Rams.
─Oh, i tant, ara que ho dius! El Diumenge de Rams...! La fira de palmes i palmons que regalen les padrines...!
─I les mones dels padrins...
─El meu és molt esplèndid. A casa ens fem un tip, de mona.
─Sí, i després vénen els mals de ventre...

En el pròxim article sí que parlaré dels estrets lligams entre la paremiologia i l'emigmística, una societat ben travada i ben trobada.