dissabte, 30 de juny de 2007

Es perden els refranys i les dites populars?

L'altre dia em van trucar per col·laborar en un reportatge que estaven preparant per als Matins.com de Com Ràdio, un programa conduït per Glòria Serra.

Malauradament va coincidir amb uns dies de vacances que m'he pres ara a finals de juny i vaig arribar a misses dites.

De totes maneres, vaig poder parlar amb l'Ernest Cauhé, el col·laborador que preparava el reportatge, i vaig saber que volien l'opinió d'alguns experts en el tema sobre què en pensaven de l'enunciat del reportatge (que dóna títol a aquest apunt del blog) i com havien començat la seva tasca recopilatòria.

El reportatge dura poc més d'un quart d'hora i presenten la hipòtesi que els refranys i les frases fetes estan desapareixent, fan una enquesta al carrer on pregunten a diverses persones com acaben algunes dites, presenten les valoracions de dos experts en el tema, Josep Pujol i Joana Raspall, i finalment apunten cap a la hipòtesi que les dites i els refranys s'adapten als nous temps i en presenten algunes de noves, fixades sobretot en l'àrea temàtica del sexe, un tema recurrent i que pot donar lloc a expressions divertides i enginyoses.

El podeu escoltar en aquest fragment en format mp3, cap a la mitja hora de programa, més o menys.

De la tirallonga de refranys que apareixen durant el programa, he pogut anotar els següents:
  1. Rojor al vespre, sol a la finestra
  2. A l’estiu tota cuca viu
  3. Quan al cel hi ha cabretes, a la terra hi ha farinetes
  4. De les sobres, se’n fan obres
  5. A casa de ta germana, només un cop a la setmana
  6. A casa de l’amic ric, no hi vagis si no ets requerit
  7. D’on no n’hi ha no en raja
  8. La paciència és la mare de la ciència
  9. De mica en mica s’omple la pica
  10. D’on no n’hi ha no en raja
Els refranys que preguntava a la gent del carrer eren, en general, senzills al principi, però al final s'anaven complicant i la gent no els sabia acabar:
  1. A l’estiu... tota cuca viu
  2. Cel rogent... pluja i vent
  3. Març marçot... mata la vella a la vora del foc (variant: mata a la vella i a la jove si pot)
  4. A l’abril... pluges (o aigües) mil
  5. Pel maig... cada dia un raig
  6. Si pel novembre trona... és que la collita serà bona
  7. Quan trona pel febrer... tremola el vinyeter
  8. A bodes i a fillol... qui no t’hi convida no t’hi vol
  9. Cada ocellet... li agrada el seu niuet
  10. Vent de llevant... pluja a l’instant
  11. Quan l’octubre està finit... mor la mosca i el mosquit
Ernest Cauhé és qui més insisteix en el fet que els refranys estan desapareixent. I ho sustenta amb l'enquesta a peu de carrer, que la gent no sap acabar refranys bastant habituals (alguns menys que altres).

Glòria Serra diu que no, que els refranys s'adapten i que es perden els que fan referència a aspectes que ja no ens són quotidians.

Dels experts consultats, Josep Pujol, autor del llibre 5.000 refranys de nostra terra, editat per Arola Edicions, explica que va començar a arreplegar refranys accidentalment. Sentia la gent gran del poble dir alguns refranys poc sentits, que no són els més comuns. Pensava que quan aquella gent desaparegués, també desapareixerien els refranys. Els va anar recollint. "Mica en mica molta gent que sabien que feia aquesta recerca li anava dient de nous. Podia fer un recull de tots els refranys que es poguessin presentar".

Sobre la hipotesi de la desaparició dels refranys, apunta que "la vida rural té molta més riquesa en quant a refranys i vocabulari. Desapareix la vida rural i recula aquesta manera d’emprar els refranys."

Joana Raspall, bibliotecaria, poetesa, i autora del Diccionari de locucions i frases fetes, publicat el 1984 per Edicions 62, diu que inicialment volia fer un diccionari de sinònims. Molts sinònims eren frases fetes. Li sortien tantes que va fer el recull de frases fetes. Fa el recull gràcies al seu avi, que era de la Selva. Li deia moltes i les copiava. També en treu de lectures (Pla, Ruyra).

Sobre la hipòtesi del reportatge diu que ja no fem vida rural. Tenim tracte amb gent que ha llegit, que ha anat a l’escola. I molta d'aquesta gent parla una altra llengua (castellà), i les seves expressions coincideixen amb el que aprenen a l’escola i no pas amb el que deien els avis, que no sabien llegir ni escriure. Els refranys eren la seva saviesa, les seves regles social de viure. Ho deien adornat. Acaba amb una frase que recull perfectament el sentit de o el motiu de la hipòtesi del reportatge: «Ho hem suprimit per culpa de la cultura».

Penso que la història d'aquest reportatge lliga perfectament amb la distinció que feia en el darrer article sobre la diferenciació entre paremiologia sàvia i paremiologia popular.

Els refranys són perles de saviesa, la filosofia del poble, els evangelis populars. Recullen ciència, història, ensenyaments i doctrina.

Molts es remunten a la tradició llatina i grega, la font de la veritable filosofia. D'altres han anat sorgint espontàniament aquí i allà per recollir les ensenyances que hom calia saber per entendre els fenòmens meteorològics, per transmetre la cultura de la terra, dels oficis, dels bons costums...

Com diu Joana Raspall, la cultura ha començat a fer prescindibles aquestes petites perles, a banda que algunes hagin quedat desfasades o se n'hagi perdut el referent i resultin ara com ara incomprensibles.

Per això són peces poètiques senzilles, amb musicalitat, construïdes amb enginy a partir d'uns motlles o uns esquemes que es repeteixen com veurem quan analitzem l'estructura dels refranys.

Però els refranys i les dites són patrimoni de la llengua, conformen la història d'una cultura i d'una comunitat. És clar que molts es perden amb el pas del temps. Perquè ja no calen, perquè ja no s'entenen o perquè tenim altres maneres per recordar allò imprescindible per sobreviure.

dissabte, 23 de juny de 2007

Paremiologia sàvia vs. paremiologia vulgar

Ramon Serra i Pagès, en el temari del Curs d'iniciació folklòrica, publicat dins l'Arxiu de Tradicions Populars, II, p.127, any 1928, de Valeri Serra i Boldú, diferencia entre la paremiologia sàvia, representada per la màxima, l'axioma, el principi i l'apotegma i la paremiologia vulgar, representada pel refrany, l'adagi, el proverbi i les dites tòpica i històrica.

Així, tampoc ens ha de sobtar que altres autors, en diferents moments hagin definit el refranyer com la Filosofia vulgar, el Tractat de saviesa condensada, de saviesa popular o d'Evangelis petits.

Al capdavall, aquesta classificació la podem delimitar també per l'origen culte (paremiologia sàvia) o popular (paremiologia vulgar) de les parèmies.

Així els aforismes, les màximes o les expressions que provenen de la tradició grega i llatina formen part de la paremiologia culta o sàvia. Tenen autor, sovint, i se'n sap l'origen i d'on han sorgit.

Mentre que els refranys, les dites, els proverbis i altres modismes de la llengua són populars, sense cap autoria coneguda i conformen el tresor expressiu de cada variant d'una parla. S'han transmès oralment i anònimament amb el deix i els localismes dels llocs on han sorgit o on s'han transmès i difòs.

És per això que podem pouar en l'origen de la paremiologia sàvia (amb documentació escrita més o menys antiga), però resulta molt més complicat de fer-ho en la paremiologia vulgar, on la paremiologia comparada ens podrà il·luminar una mica sobre l'origen i extensió de cada una d'aquestes expressions.

dimecres, 20 de juny de 2007

Didàctica paremiològica

Un cop ja hem explicat què és la paremiologia i n'hem delimitat una mica el camp semàntic, ja som en disposició d'avançar quin serà l'índex dels diferents articles.

Ho titulo Didàctica paremiològica perquè la idea va sorgir de la preparació d'un hipotètic curs sobre refranys i dites de caire divulgatiu, per a tothom a qui li interessés el tema del refranyer català, articulat en una vintena de sessions, aproximadament.

Així, l'esquema principal del curs pot seguir el següent desplegament:

  1. Introducció
  2. Els refranys i les dites en general
    1. Delimitació semàntica dels termes
      1. Termes: adagi, aforisme, apotegma, axioma, dita, frase feta, idiotisme, locució, màxima, modisme, parèmia, proverbi, refrany, sentència
      2. Classificació d'aquests termes (ref. «Curs d'Iniciació folklòrica», de R. Serra i Pagès, dins "Arxiu de Tradicions Populars", II, p. 127, any 1928)
    2. Estructura dels refranys
    3. Història
      1. Origen
      2. Autors
      3. Reculls
    4. El sentit dels refranys i les frases fetes
      1. Com s'origina la dita
      2. Quin sentit pren
      3. Refranys contradictoris o antiparèmies
      4. Refranys equivalents o equiparèmies
      5. L'actualització dels refranys
    5. Valoracions dialectològiques
    6. Altres jocs de llengua: Endevinalles, onomatopeies, exclamacions i interjeccions, embarbussaments, palíndroms, enigmes, renecs, etc.
      1. Endevinalles
      2. Onomatopeies
      3. Exclamacions i Interjeccions
      4. Embarbussaments
      5. Palíndroms
      6. Enigmes
      7. Renecs
  3. Classificació
    1. Classificació temàtica
      1. Refranys tòpics
      2. Refranys personals
      3. Refranys del menjar i del beure
      4. Refranys d'oficis: pescadors, caçadors, sabaters...
      5. Refranys de l'home i la dona
      6. Refranys meteorològics
      7. Refranys d'animals
      8. Refranys de plantes
      9. Refranys sobre el poder, jutges i advocats
      10. Refranys sobre la salut i la malaltia, metges i apotecaris
      11. Frases fetes (o locucions verbals)
      12. Locucions
    2. Classificació alfabètica
    3. Classificació per mots-clau
  4. Bibliografia comentada
  5. Exercicis
    1. Sinonímia frases fetes - expressions més estàndards de la llengua
    2. Completa els següents refranys
    3. Explica el sentit dels següents refranys i frases fetes
    4. Relaciona variants de refranys de diferents idiomes
    5. Monogràfics amb paraules-clau
    6. Actualització de refranys
    7. Exercicis sobre onomatopeies
    8. Exercicis sobre embarbussaments
    9. Exercicis sobre locucions i frases fetes
  6. Bibliografia utilitzada

diumenge, 17 de juny de 2007

Delimitació semàntica dels termes

Quan parlem de l'objecte de la paremiologia, habitualment fem referència a les parèmies. I què són les parèmies? Doncs bé, són els refranys. Sí, també són els proverbis i les dites i les frases fetes. Que encara em deixo algun terme? Sentències, apotegmes, axiomes, aforismes, adagis, idiotismes, locucions...

Sí, és clar. És normal que a aquestes alçades ja us hagueu perdut. No és fàcil delimitar cada un d'aquests conceptes, i més quan alguns són sinònims, sinònims parcials, noms en desús...

Bé, intentaré posar una mica d'ordre en aquest camp. I és important, perquè és clar que si hem d'endinsar-nos en el món de la paremiologia abans hem de saber de què s'ocupa.

Els termes que intentarem delimitar i definir són: adagi, aforisme, apotegma, axioma, dita, frase feta, idiotisme, locució, màxima, modisme, parèmia, proverbi, refrany i sentència.

Vegem, primer, què en diu el Gran diccionari de la llengua catalana de l'Enciclopèdia Catalana:

  • adagi: m 'sentència antiga'.
  • aforisme: '2 lit Proposició concisa, completa i sovint enginyosa que enuncia una forma científica, filosòfica o moral sense argumentar-la'.
  • dita: 'f 1 Allò que hom diu, especialment sentència, opinió. És una dita popular, Segons una dita dels nostres avis'.
  • frase feta: '1c Expressió com estereotipada, d'ús corrent en la llengua'.
  • idiotisme: 'm ling tret lingüístic característic d'una llengua'.
  • màxima: 'f 2 Sentència que conté un precepte moral o pràctic, expressat en llenguatge breu i reflexiu'.
  • modisme: 'm ling Idiotisme'.
  • proverbi: 'm lit Màxima o sentència moral i didàctica, de caire erudit o popular'.
  • refrany: 'm 1 poèt En l'antiga poesia catalana, i avui especialment, com a mot tècnic, resposta, represa o recoble d'una cançó. 2 Frase sentenciosa divulgada, proverbi'.
  • sentència: 'f 1b Dita breu sobre una veritat d'índole moral, màxima'.

I el Diccionari general de la llengua catalana, de Pompeu Fabra (l'antecedent de l'actual Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans):

  • adagi: 'm. sentència antiga. Com diu un vell adagi. Com diu l'adagi'.
  • aforisme: 'm. En alguna ciència o art, proposició anunciada sota forma de màxima. El primer aforisme d'Hipòcrates és: la vida és curta i l'art és llarg'.
  • dita: 'f Allò que hom diu, esp. sentència, opinió. És una dita popular, Segons una dita dels nostres avis. Segons dita de la gent, en opinió de la gent.'
  • frase feta: 'Expressió d'ús corrent en la llengua'.
  • idiotisme: 'm. Construcció o locució peculiar a una llengua'.
  • màxima: 'f 2 Sentència que conté un precepte moral o pràctic. Això que ara us dic, tingueu-ho com a màxima. És una bona màxima'.
  • modisme: 'm. Idiotisme'.
  • proverbi: 'm. Màxima, dita, d'ús popular, antiga, esp. que conté un ensenyament'.
  • refrany: 'm. Proverbi'. sentència: 'f. Opinió, esp. filosòfica o teològica, expressada d'una manera dogmàtica; dita breu sobre una veritat d'índole moral, màxima'.

Veiem que l'embolic és considerable. Però no ens desanimem pas.

Podem, d'entrada, fer una primera distinció entre l'origen popular o culte de la parèmia. El refrany i el proverbi són populars, mentre que l'aforisme, la sentència, la màxima o l'apotegma són d'origen culte: se'n sap l'origen i sovint qui ho va dir per primera vegada. En l'aforisme, generalment coneixem l'autor. Són les frases atribuïdes a alguna personalitat. El refrany sol rimar i és en vers; recull la saviesa popular. Són expressions fossilitzades que no admeten variació ni declinació de les formes verbals. Generalment se les cita en cursiva o entre cometes.

D'altra banda, pel que fa a les locucions, dites i frases fetes, les podem distingir pel seu paper en la frase. Un modisme pot ser una part de l'oració (subjecte, complements circumstancials...), sense verb, mentre que la frase feta conté un verb.

Les locucions són modismes i, segons el paper que facin en l'oració podran ser adjectives, adverbials, prepositives, nominals, etc.

Una bona estudiosa de la paremiologia és Maria Conca. Acabo l'article fent esment de la seva obra Paremiologia, publicada per la Universitat de València, el 1987, on també tracta amb concisió el tema d'aquest article.

I també pot ajudar a fer una mica de llum en aquest aspecte l'apartat del pròleg del Cançoner de Joan Amades (1951), destinat a delimitar les distincions semàntiques d'aquests termes. Us ho reprodueixo a continuació.

«El refrany pot ésser dividit en quatre grups a grans trets: la sentència, l'aforisme, la dita tòpica i la frase proverbial. La sentència enclou sempre un sentit de moral i va encaminada a educar el sentiment, aconsellar la virtut i censurar la immoralitat. La sentència rep noms diferents: màxima o sentència sàvia, quan és atribuïda a algun savi o filòsof, de to molt sentenciós. Adagi quan enclou un sentit molt enlairat de moral.

De l'ou al sou,
del sou al bou
i del bou a la forca

Quan el pare apeixa el fill
riu el pare i riu el fill
i quan el fill apeixa el pare
plora el fill i plora el pare.

És anomenat refrany quan el sentit de moral no és tan agut i quan tant la concepció com l'extensió és més del domini popular.

Qui mal fa
mal pensa.

Qui de jove no treballa
quan és vell dorm a la palla.

Se'l qualifica concretament i determinadament de proverbi quan pren un caràcter un xic agut i mig festiu.

Qui no vulgui pols
que no vagi a l'era.

Per no pegar al cavall
pega a la sella.

Aquests són els termes generals emprats per al qualificatiu de les sentències; tanmateix es confonen ben sovint. En molts casos es fa difícil llur classificació, així com també de precisar on comencen uns i acaben uns altres. També reben d'altres noms segons sigui el seu contingut considerat des d'un altre punt de vista. Així, són qualificats de principi els que n'enclouen un d'ordre científic explicat en termes simples i vulgars.

Després d'una pujada
ve una baixada.

La corda sempre es trenca
pel cantó més prim.

Axioma és una veritat manifesta i per ella mateixa.

Els petits
es fan grans.

Cada dia
no és festa.

La metàfora enclou un sentit diferent a la valor i al significat recte i just dels termes que la constitueixen.

Tots els camins
menen a Roma.

Si l'ase duu picarol
la somera també en vol.

Totes les mosques tenen tos
i els mosquits prenen tabac.

L'aforisme és l'observació d'ordre tècnic o de la pràctica del viure condensada i explicada en paraules breus. Ha estat la primera forma d'explicar la ciència, la base per a l'assentament de molts principis científics que, fills de llarga observació, la humanitat havia condensat o concentrat en una forma paremiològica. La medicina, l'agricultura, la meteorologia, el dret i totes les altres especulacions tècniques i pràctiques del viure de cada dia posseeixen un llarg enfilall d'aforismes.

Si no vols tenir poagre,
ni una gota de vinagre.

L'oli d'oliva
tot mal esquiva.

Si vols l'all fi
sembra'l per sant Martí.

Entre sant Joan i sant Pere
no posis batuda a l'era.

Vent de mar sobre gelada,
pluja o ventada.

Tres dies de gelada,
aigua assegurada.

Parts avingudes,
fora jutges.

Cantin papers
i mentin barbes.»

Segueix amb les dites tòpiques i les frases proverbials, que tractarem més endavant.

divendres, 15 de juny de 2007

Què és la paremiologia?

La paremiologia és una disciplina a cavall entre l'etnografia i la lingüística que es dedica a l'estudi dels modismes i parèmies d'una llengua i va tenir la seva màxima expressió en els estudis floklòrics de primers del segle passat, amb noms tan rellevants com Sebastià Farnés, Joan Amades, Cels Gomis, Ramon Violant i Simorra, Valeri Serra i Boldú o Rossend Serra i Pagès, entre d'altres.

Com diu la Wikipèdia, el terme paremiologia prové del grec paroimía (proverbi) i és la ciencia que estudia els refranys, proverbis i, més concretament, les dites, frases fetes i altres expressions encunyades en el si d'una llengua amb la intenció de transmetre algun coneixement tradicional basat en l'experiència.

Quan a través d'obres recopilatòries o altres tipus d'estudis es pretén establir les diferents relacions entre els refranyers de llengües diverses, estem fent paremiologia comparada.

Així, allò més important serà definir l'objecte d'estudi. Hi ha una gran dispersió terminològica al respecte i intentaré posar-hi una mica d'ordre.

L'objecte d'estudi de la paremiologia mai ha estat prou ben delimitat. Així és usual que sentim a parlar d'adagi, aforisme, apotegma, axioma, dita, frase feta, idiotisme, locució, màxima, modisme, parèmia, proverbi, refrany o sentència.

Sovint també parlem de paremiologia sàvia i paremiologia vulgar. En la primera, faríem esment de màxima, axioma, aforisme, principi i apotegma, mentre que l'objecte d'estudi de la segona serien refrany, adagi, proverbi i dites tòpica i històrica. Encara que no són distincions amb fronteres clares ni gaire definides.

En què em baso per diferenciar refrany, aforismes, frase feta i modisme?

Refrany i aforisme ho diferencio per l'origen popular (refrany) o no (aforisme). En l'aforisme, generalment, coneixem l'autor. Són les frases atribuïdes a alguna personalitat. El refrany sol rimar i és en vers; recull la saviesa popular.

Entre modisme i frase feta en diferencio la funció que fan dins la frase: un modisme pot ser una part de l'oració (subjecte, complements circumstancials...), sense verb, mentre que la frase feta conté un verb.

No sempre les obres lexicogràfiques han ajudat a delimitar la diferència entre aquests termes. Però això ja serà objecte d'un altre article.